Guillotina

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 18 de setembre de 2014.

 

WBLuis20

El matí del 21 de gener de 1793, el carruatge de Lluís Capet –si voleu de Lluís XVI, rei dels francesos- avançà cerimoniosament per la Rue Royale en direcció a la Plaça de la Revolució. En aquell indret, just entre el pedestal on s’havia aixecat l’estàtua de Lluís XV i l’inici dels Champs-Élysées, l’esperava la guillotina. Allà, va escriure Lamartine mig segle després, “un raig de sol hivernal, travessant la boira, deixava veure la plaça coberta amb cent mil caps, als regiments de la guarnició de París formant un quadrat entorn al patíbul, als executors esperant la víctima i l’instrument del suplici, elevant per damunt de la massa les seues fustes i els seus pals pintats de roig color de sang”.

L’atestat de l’execució assegura que el cap del rei va rodar a les deu i quart en punt del matí. El seu botxí mateix, Charles-Henrie Sanson, tot un professional, publica uns dies més tard, en Le Thermomètre du jour, un relat commovedor, succint, d’aquell instant en què el vell món es va precipitar a un cistell ensangonat. Decapitant el rei Lluís, el poble de França, la revolució, acabava abruptament amb una època obscura de privilegis, d’ignorància. Fet i fet, els reis eren en l’ordre moral allò que eren els monstres en l’ordre físic, segons proclamava l’abat revolucionari Henri Grégoire. La guillotina es consagrava definitivament com el símbol suprem d’una nova era de la humanitat. Una màquina, val a dir que tan purificadora com aterridora, bàrbara i tanmateix racional, com explica l’historiador Daniel Arasse, per tal com associa dues característiques molt  distants, quasi excloents entre sí, com són les d’una freda modernitat tècnica i la de la violència salvatge d’una mutilació.

Més de dos segles després, al voltant de la Rue Royal, hi ha les botigues d’algunes de les marques més exclusives del món, amb aparadors que enlluernen la vista, de vegades escortats per elegantíssims empleats, gelosos dels tresors que vigilen com guardes d’un imaginat harem turc… Chanel, Dior, Gucci… establiments dedicats al luxe com ara la cristalleria Saint-Louis identificada, justament, amb l’heràldica de l’egregi escapçat; o la rellotgeria Heurgon amb les seus vitrines prenyades de Rolex; establiments com el selecte restaurant Maxim’s on han tacat mantell personatges com Onassis. Si avui mateix, Sanson, haguera de decapitar al Capet, seria, vés per on, en una plaça presidida per un enorme cartell publicitari del rellotge Tissot… tàctil, solar, revolucionari… d’implacable precisió mecànica suïssa… Ironies de la història.

Ara mateix, el cadafal de la guillotina ja no es planta en cap plaça de reminiscències èpiques, ni l’acciona tampoc l’esperit idealista d’una enfollida massa revolucionària. Les tornes han canviat. I com vulga que siga, la guillotina mata molt més i molt millor, a tots els països d’Europa i no només a la França de les lumiéres. És la guillotina del neoliberalisme, cientifitzada per un darwinisme social més vell que les mateixes teories del naturalista anglès. El món és així i sempre hi haurà els pobres i els rics, els que moren i els que viuen en una societat del tot imperfecta, adduiran del ben segur els seus implacables Dantons, Marats i Robespierres, els seus Montoro, Macron, Padoan o Schäube. Paradoxalment, sembla que la naturalització de la desigualtat ha tingut un èxit parell al que va tenir la dels drets de l’home. Potser només és el miratge d’uns mitjans de comunicació emmotllats també a aquesta vella-nova retòrica del poder. Qüestió difícil de dilucidar.

Aquests dies hem vist sovint a casa nostra, a les portes infranquejables d’alguna conselleria, algunes guillotines de factura gairebé infantil. Les passegen uns centenars d’inofensius mestres d’escola, metges, infermers, funcionaris tots abocats a un futur laboral incert enmig del desmantellament indissimulat d’un precari estat del benestar. Un estat del benestar a anys vista, per cert, del que han assolit els països del nostre entorn. D’altres vegades, les porten a coll i bé ciutadans emprenyats pels desnonaments hipotecaris o pel tancament d’un qualsevol servei d’urgències. Són guillotines que no tenen la intenció de tallar cap testa, simples icones un punt agressives que el que volen és il·lustrar amb insolència la dimensió d’unes retallades cada vegada més lesives per a l’interès col·lectiu. Si bé es mira, una broma innocent al costat dels ‘ajustos’ perpetrats per Mariano Rajoy, Alberto Fabra i tots els membres del seus premier et second état. Els uns i els altres, ho saben, vull dir, quins són exactament els termes en els quals cal interpretar les diferents retòriques en lliça.  Amb tot i això, aquests dies també hem sentit com alguns diputats del PP feien esgarrifances d’aquestes guillotines de joguina i recriminaven als seus adversaris polítics un abjecte gust per l’artefacte. Es tracta d’una recriminació retorçuda, pròpia d’una mentalitat política totalitària avesada al tot val, al joc brut. Volen fer por a la gent, deslegitimar qualsevol canvi, convertir l’adversari en un criminal simbòlic.  Preparen el terreny, sens dubte, ací i allà, per a justificar les mesures que han d’acabar amb un suposat període de terror que, vés per on, generen i administren ells, exclusivament. Arribaran, doncs, les lleis restrictives de les llibertats ciutadanes i l’enginyeria electoral, el que faça falta per mantenir dempeus el règim que mai no s’acaba, el d’un constitucionalisme trampós, el de les unitats indissolubles. I voldran potser caps, tots els caps de la dissidència en el basquet de l’ordre.

És, tot plegat, la disputa entre les guillotines de joguina i la de les esmolades guillotines del poder. Ai!, si Lluís XVI poguera alçar el cap… o enlairar-lo… quin fart de riure es faria…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Guillotina

  1. pau esteve ha dit:

    certement avui hi han diverses guillotines…i la pitjor de totes son els assassinats impunes que està produint aquest reajustament dels recursos per a que els rics siguin mes rics i els pobres…els pobres només els necessaris per fer de criats…els altres que la palmen que no tenen cabuda en el nou règim de terror educat que s està instaurant a un nou ordre mundial.Estem en guerra rics contra pobres o viceversa….i fins ara els pobres estem perdent per golejada….cal organitzar se i lluitar perquè un altre món és possible

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s