Un Franco a cavall en cada ment

*Article de Francesc Viadel publicat el 9 de setembre de 2014 a La Veu del País Valencià.

imagessssEl 9 de setembre de 1983, un escamot de sindicalistes amb els rostres coberts per passamuntanyes i escortats per membres de la policia nacional, arrancaven de soca-rel l’estàtua eqüestre de Franco del seu pedestal en la plaça del País Valencià de València. Explicava l’escriptor Ferran Torrent en un reportatge publicat un any més tard dels fets al setmanari El Temps que des que el ple municipal aprovés la retirada del monument el 27 d’abril de 1979, amb els vots del PSPV-PSOE, PCPV i UCD,  hi havia hagut fins a tres temptatives. La primera la va aturar el capità general Milans del Bosch, protagonista indiscutit de l’intent de colp d’Estat del 1981. La segona, el Governador Civil de València, el lleonés i ucedista Fernández del Río, l’home que mai no veia els blavers del garrot i el petard, adduint que la data prevista queia massa a prop de la celebració de la patrona dels militars. I la tercera, el president Joan Lerma, amoïnat en aquesta ocasió per la proximitat de les eleccions generals.

Finalment, l’alcalde Ricard Pérez Casado, amb la complicitat del regidor comunista, Pedro Zamora, i esperonat pels bons resultats electorals obtinguts per l’esquerra aquell any, decidí tirar endavant. La coneguda com a ‘Operació Elefthería’ –segons un reportatge publicat per José Luis García de Levante, el 2008- fou però un autèntic desastre i, el que havia de ser una operació secreta, es convertí en una batalla campal de huit hores que es va saldar amb enfrontaments, agressions i sis detinguts.

Els treballs havien començat a les 4 de la matinada del dia 9 amb treballadors de la Diputació però s’hagueren de suspendre quan es corregué la veu i començaren a aparèixer en la plaça militants d’ultradreta amb una actitud agressiva. Calgué aleshores tirar mà d’un grup de sis sindicalistes voluntaris que, amb els rostres precabudament ocultats amb passamuntanyes, procediren a retirar el general. El del Ferrol se’n va anar aleshores a descansar al pati de la Capitania General de València fins que el 2010, en compliment de la Llei de la Memòria Històrica, se’l van endur per l’aire, embolcallat en una lona blanca, com un fantasma, fins el ventre recòndit i càlid d’un magatzem militar en Bètera, i això malgrat la insistència de Rita Barberà de retenir-la en el Museu Militar de la ciutat amb el sospitós pretext de la seua qualitat artística.

D’ençà aleshores, ha plogut molt i la percepció és que ni la llei, ni la rutina electoral, ni allò que s’anomena normalitat democràtica, han pogut eliminar el sinistre genet en les ments d’una bona part dels espanyols. El franquisme sociològic amb les seues atàviques concepcions, desconfiances i rancúnies, es reprodueix plàcidament en el fèrtil camp de la mentalitat i les estructures socioeconòmiques dels conservadors espanyols. Uns conservadors que no necessiten, a diferència dels seus homòlegs europeus, abraçar-se a cap teoria neopopulista per a existir legítimament i anar passant. Ells, els d’ací, ja tenen els seus propis catecismes i receptes made in spain, una sòlida tradició comunament acceptada per milions de votants actius i de ciutadans passius. I així les coses, hem vist com els darrers anys membres del PP sopaven amistosament al voltant d’una taula presidida pel retrat del general o a un grapat de cadells d’aquesta formació exhibint-se braç en alt amb la bandera de l’àliga. Bretolades sense importància per als seus líders de partit, i en canvi, per a un qualsevol observador neutral, símptomes evidents de la pràctica infame d’una doble i amenaçant ideologia, com de reserva.

Que el canvi de règim no anava a ser fàcil era una obvietat que només podien ignorar els massa entusiastes o els poc documentats. El mateix Joan Fuster ironitzava allà pels vuitanta, mentre li respiraven al clatell els que el volien callat eternament, de la impossibilitat d’una democràcia sense demòcrates. Desencisat tant prematurament com encertada, hi veia la democràcia que ens havien implantat com una gran ficció.

El canvi, real i efectiu, dècades després, continua sent molt complicat. De vegades, fins i tot assistim a retrocessos increïbles que se’ns volen justificar bé mitjançant retorçudes maniobres legislatives, bé per l’ordeno y mando emanat d’una majoria parlamentària angoixant. Veient ministres com Báñez o com Soria, polítics com Rus, Alperi o Castedo, a Felipe González proclamant el seu orgull de casta, a u li ve una immensa sensació de fatiga. Ben mirat, hi ha molts motius i molts elements en el paisatge per  a pensar que el cavall de Franco s’ha mogut molt menys del que ens pensàvem.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s