Rafa Xambó, de la ciutat magnètica als sonets de Shakespeare

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 2 de setembre de 2014 a La Veu del País Valencià.

DSC_0115

Rafa Xambó amb els músics Matthieu Saglio i Salva Vázquez.

Cap a la segona meitat dels noranta molts encara recordaven que Rafa Xambó havia estat tan sols uns anys endarrere la promesa d’una incipient i engrescadora era musical al País Valencià. Al 1974 havia guanyat el primer premi del Festival de Noves Veus de Sabadell, tot un esperó per a qualsevol que aleshores volgués fer carrera, i un any després participava en el primer documental comercial en català, La Nova Cançó, dirigit per Francesc Bellmunt. El país, a diferència de Catalunya, no tenia cap infraestructura que possibilités una industria musical autòctona i, menys encara, uns mitjans de comunicació favorables i receptius al trencament estètic i ideològic que representava l’expressió del valencianisme cultural. Com fos, Raimon havia obert un camí, exitosament, hi havia uns referents, i cap dificultat no va poder impedir que aquells anys foren també els de Xambó, Al Tall, Els 4Z, Araceli Banyuls, Lluís el Sifoner, Josep Lluís Valldecabres, Josep Blai, Carraixet, Els Pavesos o Pep Laguarda, entre moltíssims altres. La música en català prenia cos a l’aixopluc d’un esclat literari sense precedents ple de contrastos i tenia en el crit eixordador de la política, un clima propici per a reproduir-se com a fenomen col·lectiu.

Cap al 1995, Xambó semblava estar, però, com de tornada d’aquella història, resignat a renunciar a una carrera musical que, en certa manera, li havia espatllat la Guàrdia Civil en negar-s’hi a expedir-li un certificat de bona conducta que li hauria permès deslliurar-se relativament de les contingències del servei militar i dedicar-s’hi plenament. El cas és que hi havia hagut la possibilitat d’enregistrar amb la mítica Edigsa sempre que el cantant pogués abandonar eventualment la caserna per a eixir a promoure el seu disc.

Durant aquell retir musical dels noranta, mentre les esperances i les promeses de canvi forjades a finals de la dictadura es diluïen enmig de la fúria de l’anticatalanisme, la covardia política i l’ascens d’una dreta amb rivets de modernitat americana i mandíbules de tauró, Xambó habitava un pis lluminós, de parets blanques i sostres infinits, espicossat de motllures de guix com un pastís de noces, al cor mateix de València, a quatre passes d’on passava tot i res, entre el carrer de la Pau, la plaça dels Ànecs i l’abisme. Cert que el 1992 havia coproduït Ciutat Magnètica amb Juli Bustamante, interpretant un tema de Lou Reed i participant com a lletrista, però, a Xambó se’l  reconeixia llavors no pel que havia cantat sinó pel que escrivia, pels seus treballs acadèmics en l’àmbit de la sociologia,  pels seus articles en la premsa, pel seu activisme polític de mal ensinistrar.  La seua reaparició plena no arribà, doncs, fins al 2002 amb 7 acústics, enregistrat amb La Fusteria, un grup format per Àlvar Carpi, Carles Carrasco, Josep Maravilla i Bernat Pellicer. Amb La Fusteria va treure també, només un any després, Dies Oberts, amb temes tan evocadors com La dona bruna, Sanremo o Vull veure ja, del desaparegut Carles Barranco, a qui dedicà el disc. El 2006, amb Albert Ortega, Bertomeu, edità Cançons de la memòria trista, guardonat amb el premi al millor disc de cançó d’autor dels Ovidi Montllor.  Un treball amb dues magnífiques interpretacions de dos dels millors poetes en català, Bales de Txema Martínez i Madinat-At-Turab, de Marc Granell.

Hi ha en aquells temes, en la seua ànima musical, un retorn permanent a la pàtria dels carrers de la infància i de la cuina de casa i de les cambres secretes o els ventres de la collita, als espais d’un terme salvatge i, alhora, també, la fascinació per la ciutat com a únic àmbit de llibertat possible. Hi ha sempre l’exili volgut, desitjat, com a comprovació darrera i necessària que tot allò que es deixa enrere veritablement existeix.

I Andanes, produït també amb Albert Ortega el 2010, serà d’alguna forma, el bell resultat d’un altre d’aquests fructífers exilis de Xambó, el de la seua estada a Glasgow, ciutat a la qual li dedicarà un tema, des d’un abandonament total a la dolçor del silenci i de la solitud, des de la llunyania i l’enyor.

En T’estimo tant. Sonets de Shakespeare, el seu darrer treball, Xambó, dóna el millor de si mateix, s’atreveix amb l’exercici extraordinàriament complex de musicar un clàssic sagrat com William Shakespeare, el veritable factòtum del cànon literari occidental, segons l’acreditat  Harold Bloom. El repte és important i el cantant, certament, reïx. Els sonets escollits -dels 154 que va escriure Shakespeare- són traducció del poeta lleidatà Txema Martínez Inglés. Uns sonets que s’ajusten com un guant a la veu trencada i suggerent de Xambó, als acords del pianista Salva Vàzquez i el violoncel·lista Matthieu Saglio,  al seu esperit creatiu, tan contrari a fer concessions a la fador, sincer, abrupte si cal. Shakespeare sona ara brillant, resplendent i jove, com en la cava d’un club de jazz en una qualsevol ciutat farcida de desesperats que deambulen cercant la tragèdia, d’amants que s’estrenyen beguts com un bocoi per les cantonades miserables, ciutat on la mort passeja agafada potser dels malucs del desig ardent i irrefrenable, ciutat de multituds i de patiments callats i solitaris, d’alcohol i fel…

El cantant ens fa sentir  la grandesa i la petitesa de l’home a través d’una bella execució dels sonets. Dalt de l’escenari Xambó ens captiva i ens atrapa amb temes tan punyents, tan bellament interpretats com Llum a les fosques, L’amor silent, La luxúria, La nit obscura o Cansat de tot. Sent i transmet, en definitiva, aquella passió que va acompanyar l’autor anglès. Aquest darrer disc és, sens dubte, un luxe, en un context cultural i mediàtic pràcticament ocupat per la mediocritat, la ignorància i la lloa a la frivolitat.  I Xambó, un referent d’una cultura que massa sovint es mostra incapaç de reconèixer els propis.

“Ni recordis, si veus aquest escrit,” diu l’anglès, “la mà que el va crear: t’estimo tant que vull que el teu enyor es torni oblit perquè no m’hagis d’enyorar plorant”. Un treball imprescindible.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Música en català, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s