Vicent Blasco Ibáñez i la Gran Guerra, un oblit valencià

*Article de Francesc Viadel publicat el 2 de setembre a La Veu del País Valencià.

Blasco Ibáñez en una visita al front durant la Gran Guerra.

Aquest estiu s’han complit cent anys de l’esclat de la Gran Guerra. El conflicte agafà desprevingudes a unes masses que només sabien d’ella a través dels llibres, que creien que seria –segons explicava Stefan Zweig-, com una excursió ràpida al romanticisme, com una aventura frenètica i baronívola. I milers d’europeus es convertiren així en víctimes que “anaven alegres i embriagues a l’escorxador, coronades de flors amb fulles d’alzina als elms”, per uns carrers que resplendien com una festa.
 
El miratge d’una guerra de fantasia aviat cedí, però, davant la realitat. El saldo de l’enfrontament resultà esgarrifós: deu milions de morts, sis dels quals civils; sis milions de discapacitats; 8 milions de refugiats i un milió i mig d’armenis assassinats a mans del règim dels Joves Turcs. Les places i les esglésies de tot Europa testimonien encara avui, amb milers de monuments i làpides commemoratives, la desaparició de tota una generació de joves, les cicatrius d’una de les pitjors tragèdies de la humanitat. Enguany, els països directament afectats celebren com cal l’efemèride. Es publiquen llibres i es llancen edicions facsímils dels diaris de l’època, es fan conferències i tota mena d’activitats en un intent de comprendre’s a través de la memòria, d’exorcitzar els dimonis de l’odi.  Fins i tot, a Barcelona, un dels escenaris de l’Europa neutral preferit per espies i conspiradors, s’han pogut llegir nombrosos articles, tant a la premsa diària com a l’especialitzada, sobre el paper de la ciutat en el conflicte. Molts d’aquests escrits donen compte de la participació en la guerra de 12.000 joves voluntaris catalans, -alguns procedents del País Valencià-, confiats que la victòria aliada suposaria una reconeixement internacional de les reivindicacions catalanistes com expliquen els historiadors, Joan Esculies i David Martínez Fiol en 12.000! (Ara Llibres).
 
A València, el centenari s’ha rebut amb indiferència pobletana. El cas és que l’experiència vital i professional de Vicent Blasco Ibáñez com a corresponsal en el front de batalla, hauria pogut ser un esperó per a donar a conèixer l’autor així com per a connectar la ciutat amb un cert esperit continental de la cultura. Si no vaig errat, l’ajuntament de Rita Barberà, a penes ha estat capaç fins ara d’organitzar un modestíssim segon cicle de conferències a l’oblidada Casa Museu de l’autor. L’escriptor es mereixia -i es mereix-, alguna cosa més. Com sempre, però, demanar el mínim és demanar massa. Dissortadament, els gelosos guardes de l’ànima de Don Vicent, només se’n recorden del ferotge republicà per a passejar-lo com una relíquia de les glòries regnícoles passades o, de tant en tant, per a posar-li una corona de flors en la seua tomba. Blasco Ibáñez és molt més, però, que una mòmia indefensa en mans d’uns regidors o d’uns qualssevol adoradors ideològicament despistats i de la seua obra encara se’n poden extraure lliçons valuosíssimes.

El periodista va deixar reflectida la seua experiència com a reporter de guerra en una monumental Historia de la Guerra Europea de 1914 de vuit volums, profusament il·lustrada, que va precisar de l’ajut d’alguns dels seus col·laboradors més directes. Una obra, malauradament poc coneguda com lamenta José Manuel Lechado, responsable de la magnífica edició abreviada que el 2013 va publicar L’Esfera de los Libros. El relat de l’escriptor, lluny d’abandonar-se a l’èpica, a l’exaltació de les heroïcitats pròpies de patriotes, és punyent, d’un realisme sense concessions. Tot plegat, la guerra és només mort i destrucció. Blasco capta el sentit històric de la conflagració, la seua sinistra modernitat, el que té de retrocés per a una humanitat que de colp torna a les cavernes. Mai en la història del gènere humà s’havia conegut una cosa igual i, Blasco, corprès, escriu: “(…) la meitat aproximadament del gènere humà està en guerra en aquests moments directa o indirectament. Dels seus 1.700 milions d’éssers que constitueixen la població del globus, 854 milions (entre metròpolis i colònies) s’odien i gasten els seus diners per a exterminar-se”. És la guerra que ha dut la manipulació d’un sistema financer d’una gran “delicadesa”, com el d’avui si fa no fa. Una guerra en què es balafien quantitats ingents de diner per a matar a costa del patiment dels ciutadans de totes les nacions. Una guerra monstruosa desencadenada per l’imperialisme que no reconeix el dret ni respecta els compromisos. La gran batalla, també, de les races. Les paraules de l’autor ressonen encara ara, avui, mentre cauen els civils a Donetsk, Slaviansk, Gaza, Damasc, Alepo, Mossul o no importa en quin indret d’un món malalt, podrit pel fanatisme, la mentalitat militarista i el fracàs de la política.
 
Sens dubte, Blasco Ibáñez fou un dels valencians grans del segle XX con testimonia una obra en bona part centrada en l’obsessió per comprendre la naturalesa humana i els conflictes que aquesta nodreix. La seua crònica de la Gran Guerra és alhora un important testimoni d’un dels fets de la història de la humanitat més esborronadors, un monument a la memòria, una invitació a mirar cap al passat amb el propòsit d’aprendre.