Rus, Corleone i al·logeïnització

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià, el 21 d’agost de 2014.

Ningú no pot dubtar que Alfonso Rus és un valencià de soca-rel, obeeix sens dubte a un arquetipus determinat que conec bé perquè també sóc valencià com ell i, per tant, no em són aliens cap dels trets que el caracteritzen. Tant és així, que malgrat el seu aspecte italià, de Joe Pesci, el reconeixeria com a valencià, només sentir-lo parlar, en el mateix enterro d’un Corleone, envoltat de tipus vestits amb llargs abrics negres i amb cara de pomes agres, a milers de quilòmetres de Xàtiva.

El cas és que ser valencià de soca-rel, de genètica incontestable, d’acord amb uns patrons d’expressió sociocultural comunament acceptats com a tals, en principi no és ni bo ni dolent.  De fet, de valencians hi han de molts tipus i no tots són elogiables. Un de molt comú és aquell valencià barrejat de bròfec i carabassa, envanit de la seua merdosa ignorància, espavilat en aquell sentit menyspreable que ací li donem al terme, llepaculs, bufador en caldo gelat, que es pensa que els diners ho són tot, sense cap tacte, sense educació, colèric, destrellatat d’aquells que fan bromes de les desgràcies dels altres, dels coixos, dels marietes o de les dones amb el cul gros… Al meu poble, els d’aquesta classe, se’ls sol titllar de botafoguerades, ninots, esgarramantes, menjamerdes i tota mena d’apel·latius menys ‘bonico’… La gent amb dos dits de front els menysprea, els manté allunyats de la seua vora.  No són precisament un model de res, és clar, ni per a la política ni per al comerç ni per a l’exercici de la medicina ni per anar a collir taronja si de cas el cap de colla vol tenir pau en la faena. Si jo fóra així tota l’estona, sense treva, potser sentiria un cert fàstic de mi mateix i tot. Afortunadament, els botaxarcos no són l’única classe de valencians, tot i que malauradament molts d’ells han proliferat i prosperat gràcies a un clima general de misèria moral col·lectiva constantment retroalimentat des de les institucions del país.

Es veu que Rus entén molt d’arquetipus valencians i per això ahir va acusar tota l’oposició, la d’esquerres, és clar, “de no tenir collons de dir-se valencians”, de traïdors al servei d’uns diabolitzats Països Catalans. L’estratègia és més vella que anar a peu i l’han practicada valencians i valencianes com Francisco Camps, Rita Barberà,  Ricardo Costa o Serafín Castellano…  Valencians tots que s’ennueguen quan parlen valencià, que dormen enrotllats en la mateixa senyera amb què han amortallat el país i que són tan de soca-rel com Rus, vostès o jo.

D’això que fa Rus, Vicent Bello, en diu en el seu llibre La Pesta Blava (1988), l’al·logeneïtzació de la víctima, un fenomen semblant al que va patir la població jueva alemanya, germanitzada, dels anys del nazisme. “El feixisme regional”, escriu, “estrangeritza la víctima endògena i la converteix, en el cas del blaverisme, en agent imperialista al servei d’un altra regió (…)”. Altrament, la víctima es converteix en un objecte polivalent, essent una cosa i al mateix temps la contrària. “L’estrangerització i la conversió en víctima propiciatòria del catalanisme”, prossegueix, “és una rendible operació ideològicopolítica que permet una estratègia pràctica antidemòcrata i antiesquerrana que només es presenta explícitament com a anticatalanista i ataca com a traïdors estrangeritzats precisament els sectors socials (i les persones) que més s’havien caracteritzat per defensar i revalorar el patrimoni cultural valencià”.

No estic molt segur que Rus capte amb tota la seua dimensió, profunditat, la perversió de la seua estratègia, el mal que fa. Crec que, simplement, es queda en la superfície, convençut de les seues dots d’estrateg i ben satisfet d’haver-la amollat com qui es tira un rot després d’empassar-se a galtes plenes una inhumana quantitat d’arròs al forn. Quina classe de personal, Déu meu. Rebolcats permanentment en la seua pròpia misèria ideològica, malaltissa, sempre amb el revòlver carregat, espectres d’un passat que es resisteix a abandonar-nos… reflexos vivents d’un món de patriotes, capitans generals, besamans, analfabets, misèria, vergonya…

Valencià de soca-rel, i tant, i què?…