Ricard Pérez Casado, viatge d’anada o memòria amarga contra l’Any Zero

*Recensió de Francesc Viadel del llibre de memòries de Ricard Pérez Casado, Viaje de ida (Universitat de València), publicada a la revista L’Espill, primavera de 2014.

Ricard Pérez Casado. Foto Miguel Oliver/La Vanguardia.

Ricard Pérez Casado. Foto Miguel Oliver/La Vanguardia.

 

En plena eufòria econòmica encoratjada pels junkers del ciment i amb una esquerra local amb clars símptomes de putrefacció prematura, Rita Barberà, va reinventar, durant una de les seues euforitzants intervencions públiques, el calendari civil de la ciutat a la manera d’un emperador clàssic.  Aquell dia, l’alcaldessa invicta va situar l’Any Zero d’una suposada era en el 1991, és a dir, just l’any en què va arribar a l’alcaldia de València de la mà de l’anticatalanisme indígena que aleshores acabdillava Vicente González Lizondo.  Per a tal ocasió, dues reactualitzacions del franquisme, -d’una banda el de pedigrí amb tradició en l’exercici del poder, de l’altra el d’arrel popular i regionaloide-, es van junyir en una Santa Aliança que va ser capaç d’aturar en sec els tímids canvis socials i polítics impulsats a València per socialistes i comunistes malgrat el boicot violent i les pulsions involucionistes.

ffdD’ençà aquell 1991 la capital del país va caure en una llangorosa existència política i cultural de tant en tant animada per la batucada propagandística del PP així com per les alegries d’una economia maldestrament articulada sobre els fonaments de l’especulació més salvatge, sobre  una muntanya de fem.  L’èpica del futur dels primers governs democràtics és va veure substituïda de colp pel cant marcial i la nostàlgia amb traces de Nodo… Tot plegat, Rita Barberà o el pensament buit, cruament descrit per l’admirat professor, Josep Sorribes (vegeu el seu llibre Rita Barberá, el pensamiento vacío, València, Els llibres del temps, 352 pp.).

 Val a dir que ningú, tret d’algun suspicaç periodista adscrit a la gris secció de local, va parar esment en aquell excés de retòrica -certament un de tants i, com sempre, també, gens innocent. Ara i ací m’és impossible, però, recordar quin va ser l’acte i el motiu pel qual es va anunciar el nou calendari tot i que faríem bé de datar-lo en algun moment atès que la seua importància és proporcional a tots els significats que oculta.

Sens dubte, amb aquell gest Barberà estava negant, clar i ras, l’existència d’una esquerra gràcies a la qual València havia pogut entrar en la democràcia superant l’estat de miserable postració en què l’havia deixat el franquisme. Altrament, la dirigent popular fundava sobre aquest memoricidi la seua pròpia dinastia, d’orígens tan vergonyants com  inquietants.  Allò que se’n diu l’esquerra, assalariada o compromesa, no va reaccionar davant el despropòsit fins molt de temps més tard, quan l’alcaldessa va intentar atribuir, trenta anys després, al darrer alcalde franquista, Miguel Ramon Izquierdo, la recuperació del llit del riu per a la ciutat, evitant així que aquest es convertís com volien els mateixos confrares d’Ramon Izquierdo, en una autopista. Finalment, i malgrat Barberà, no seria el règim el que salvaria el riu sinó una ciutadania mobilitzada, amb plena consciència del seu protagonisme històric.

El cas és que encara no fa unes setmanes, Barberà confessava que la seua ambició per València era il·limitada i assegurava que li aterria que el futur de la ciutat pogués veure’s en mans d’una combinació d’altres forces polítiques unides només pel seu interès d’obtenir el poder. Les declaracions defineixen molt bé el personatge, la seua visió de la política.

Com siga, si la dirigent ha pogut dir i desfer és perquè pocs han tingut la gosadia d’enfrontar-s’hi, perquè durant anys i panys no han faltat els que li han ballat tots els nanos, fins i tot des dels púlpits d’un pretès periodisme de brusa negra i gorra d’obrer.

Ara, molts anys després que Barberà s’aclofés a la trona consistorial, qui fou alcalde abans que ella, Ricard Pérez Casado, reapareix amb unes amargues memòries polítiques titulades, Viaje de ida. Són les memòries, en paraules del periodista Adolf Beltran -sempre tan subtil com incisiu-, d’un alcalde tergiversat. Un llibre que en part és la reivindicació d’una gestió al front de l’ajuntament de la capital i en part, també, un sever ajust de comptes amb una bona part dels seus companys de viatge en el relat d’una carrera política que podríem qualificar d’intermitent fins i tot un punt estranya en alguns moments, plena d’amistats de tan diversa procedència que entre ells mateixos, en alguns casos, a penes podrien prendre un cafè sense sentir la temptació de l’assassinat, -metafòricament parlant, és clar.

Viaje de ida comença, però, al si d’una família de treballadors, de rojos, de vençuts, que temporalment muden la ciutat de València per la població de Nàquera, un escenari de sarments de vinya, garrofers i oliveres, el de l’infància de Pérez Casado. El seu posat de burgés d’estirp, espavilat i urbanita incorregible, amaga, doncs, algú d’orígens humils, pobletans, que de xiquet ha hagut de cavar hort, d’arrencar herba per als conills o de fer caragols per als ànecs, d’anar a vendre la collita de figues a la plaça de Serra, que hagut d’aixecar murs de pedra seca en una terra eixorca i dura… d’algú fet a sí mateix, que s’obrirà camí en la vida a força de no pocs sacrificis, i que als anys seixanta, ja de tornada a la ciutat que l’havia vist nàixer el 1945, intimarà amb un grapat de ciutadans amb inquietuds polítiques i civils, valencianistes i republicans, amb personatges com Ferran Zurriaga, Antoni Bargues, Enric Tàrrega, Vicent Ventura, Andreu Alfaro, Joan Josep Pérez Benlloch, Vicent Àlvarez, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Josep Vicent Marqués, Josep Lluís Blasco, Raimon o Joan Fuster… tots posteriorment estranyats, tant per la dreta reaccionària de la ciutat com per la mateixa esquerra claudicant i subsidiària de Madrid en la que durant molts anys niarà Pérez Casado.

Un jove Ricard Pérez Casado amb Joan Fuster, Antoni Bargues i José Rodrigo a València, estiu de 1965. Foto Torderes/Serra d'Or.

Un jove Ricard Pérez Casado amb Joan Fuster, Antoni Bargues i José Rodrigo a València, estiu de 1965. Foto Torderes/Serra d’Or.

Militant socialista des de 1975, una “freda i fosca vesprada de tardor de 1978”,  en les escales del Palau de la Generalitat, aleshores seu de la Diputació, Josep Lluís Albiñana li anunciaria que havia pensat amb ell com a candidat a l’alcaldia de València. Albiñana cauria, però Pérez Casado continuaria sent el preferit de la llista, segurament gràcies -com confessa el mateix autor- a la complicitat del jacobí, Alfonso Guerra a qui va conèixer en Roma el juny de 1979. La defenestració encara no esclarida de l’alcalde socialista Fernando Martínez Castellano i el suport de Guerra,  durien entre d’altres motius, a Pérez Casado a l’alcaldia. El nou alcalde seria rebut per la turba de l’anticatalanisme i començaria el seu mandat en un clima intern d’intrigues fratricides i mediocritat política encara avui en plena vigència. La méfiance i l’enfrontament amb la Generalitat de Joan Lerma marcaran també, segons descriu Pérez Casado, l’arrencada d’una gestió amb unes reptes enormes, l’empresa de traure la ciutat de l’estat paupèrrim a què l’havia condemnat un règim centralista, retrògrad i classista com el del franquisme. “Una ciutat devastada (…) per la voracitat dels seus agents públics i privats, amb la complicitat dels primers i la cobdícia dels segons. Una ciutat que destruïa el seu patrimoni històric i natural –no s’oblide, llit del Túria, Saler/Albufera- i matxucava de manera implacable el seu paisatge i la seua horta a colp de piqueta i tonell de formigó, mentre encenia flames d’identitat i passió. Una ciutat en la que s’aplegaven més i més gents expulsades d’un mitjà encara més hostil, el rural de tantes comarques i províncies limítrofes i inclús llunyanes. Una ciutat més dual que mai en la seua història , en la qual convivien dos escenaris oposats, la ciutat construïda i habitable i la ciutat deixada caure en l’espai sense serveis, sense accessibilitat, sense carrers i sense enllumenat, com exemple”, escriurà. I davant d’això, l’alcalde ordena confeccionar un inventari per dissenyar un full de ruta que no dubtarà a titllar d’”esborronador”.

Pérez Casado agredit pels blavers durant la processó cívica del 9 d'octubre de 1979.

Pérez Casado agredit pels blavers durant la processó cívica del 9 d’octubre de 1979.

La ciutat, com moltes altres de l’Estat, anava a ressuscitar. Pérez Casado, el xiquet de Nàquera, l’estudiant de la Barcelona efervescent dels seixanta que es farà amic de l’enfant terrible de Maragall (aquest sí, burgés i urbanita), l’estudiant errant, erràtic i alhora talentós, l’urbanista, l’esquerrà exquisit que s’emmiralla en la lluentor del comunisme italià, el mateix  que s’entaulava a Sueca amb Joan Fuster, estarà en el centre d’aquesta resurrecció.  Una resurrecció que durà clavegueres a la ciutat, que es retrobarà amb la mar, que mirarà de reinventar-se en un nou/vell context com el de la Mediterrània, que reordenarà un espai ben sovint nafrat pels solars i els erms abandonats, que posarà ordinadors a les taules dels funcionaris,  que ho sacsejarà tot en contra d’una bona societat ben sovint immobilista, rància, que compta, posem per cas, amb un empresariat amb una “ambició de vol gallinaci”, això és, d’empresaris “dòcils i submissos”; amb un govern de la Generalitat, també, al que li “importava un rave” la capital. La ciutat també arrencarà una nova etapa d’iniciatives culturals, avui enyorades malgrat la seua modesta i limitada envergadura. Serà la València de la Mostra de Cinema –que s’acaba el dia que Lizondo gosà traduir catastròficament la gasela Catherine Deneuve en una roda de premsa posant-se mitja boca en l’orella esquerra -, la dels Encontres d’Escriptors o la de les Trobades de la Música… La cultura entesa també com una indústria, com un incentiu de l’activitat productiva. L’anticatalanisme ferotge i l’involucionisme permanent exemplificat en la temptativa de colp d’Estat de 1981, contada amb detall per l’exalcalde, no seran enemics en comparació amb els propis, encara que arriben a fer bromes davant seu sobre com de prop va estar d’un escamot d’afusellament.

El lideratge de Pérez Casado, el seu mandat acabarà abruptament el 1988 amb la seua dimissió arran d’una polèmica amb Lerma sobre l’edificabilitat del polèmic solar de Jesuïtes, així com de la urbanització o no de Rafalell i Vistabella.  La por i l’odi africà guanyaren la partida a la política en majúscules, sempre segons l’autor. El president Joan Lerma tem la ciutat, el nou règim tem la ciutat, el seu contrapoder a un nou espai com ho és el de la regalia autonòmica. Lerma, amo i senyor enmig d’un eixam de famílies intrigants, esdevé l’enemic per excel·lència entre molts d’altres enemics com ara Rafael Blasco, Eduardo Montesinos o l’arquitecte de la cort i els cortesans, Alejandro Escribano… Els emissaris de Lerma a la Casa Gran, sempre amatents, seran titllats per l’autor de “mosques colloneres”, d’“imbècils” que no arriben a “ser pols de la història per a truncar un projecte sòlid de ciutat que anava a abastant una complicitat social sense precedents en la mateixa història urbana de València. Miserables artesans de la insidia, de la misèria de “col·locar” a parents i amics, artífexs de la delació i la confidència a propis i aliens, i gens ocupats en allò substancial: fer irreversible un canvi”. “El Faraó passa comptes”… s’exclamarà mig seriosament mig sarcàsticament un dels periodistes locals amb gorra de plat i galons.

Fora de l’alcaldia, Pérez Casado transitarà entre una l’exercici d’una modesta dedicació professional als assumptes de l’urbanisme i l’encàrrec polític senatorial amb destinacions de patrici romà, com la d’alcalde de Mostar o comissionat de l’Estat per a l’America’s Cup, una celebració que Rita Barberà va voler beure’s tota d’un glop sense que Pérez Casado gosés a treure-li la copa de les mans.

Pérez-Casado2

L’exalcalde acusa els seus d’haver comés amb ell un memoricidi. És possible, certament, però, a hores d’ara, Pérez Casado ja deuria saber que els seus són de memòria molt curta, un defecte congènit fruit d’una tradició política marcada per la por, la submissió patètica a la classe hegemònica i la malaconsciència induïda per la propaganda tenebrosa del franquisme.  El memoricidi de Barberà, en canvi, és molt més calculat, meditat, rendible i no només perjudica el record d’un exalcalde sinó que abasta el somni d’amplis sectors ciutadans.

Des de l’Any Zero cap ací, a la ciutat no ha passat res d’interessant llevat dels habituals episodis de mal humor polític de l’alcaldessa.  El blaverisme nefast continua planant com un voltor sobre les possibles identitats d’una possible ciutadania. El victimisme intermitent del PP local apareix i desaparèixer en funció dels governs de Madrid. La classe política local continua llepant culs a tort i a dret, i el nivell de la cultura oficial s’empobreix dia a dia sense aturador. Altrament, Barberà ha estat incapaç de dur a terme ni un dels seus projectes, i ni tan sols la incomplerta amenaça de destruir el Cabanyal és una idea pròpia. Exhibir la celebració de les curses de Fórmula 1 a la ciutat com un èxit de la política és una immoralitat, un insult a la intel·ligència. Escriu Pérez Casado recordant aquells inicis seus d’alcalde: “El país seria si la ciutat ho era”… bé, doncs, de moment ni una cosa ni l’altra.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s