*Post publicat al bloc Dies insòlits de Francesc Viadel dels blocs del diari ARA, el 2 de març de 2012.
Joan Amèric
Espero Joan Amèric a la terrassa del Zurich. El lloc és com una mena de talaia des d’on vigilar el moviment de cadenes de l’univers. La majoria dels que hi seuen no tenen res a veure amb la ciutat. Trobareu anglesos, holandesos, alemanys, russos… gairebé tots amb l’aspecte d’uns urbanites bregats que semblen molestos amb la seva condició circumstancial de turistes. I no em sembla estrany que vulguin fugir de l’estereotip. Fet i fotut, els turistes com cal es compren barrets de mexicà en els Bollywoods de souvenirs, busquen el caliu de les girls-show als locals que hi ha en aquell punt on La Rambla sembla tornar als anys orinats de la postguerra i es deleixen per menjar paella de carn i peix amb dos dits de quetxup. Res a veure, doncs, amb els qui es pretenen, ni que sigui per una estona, ciutadans del món.
A dues passes de la taula, una cinquantina prima com un filaberquí, que fa quasi dos metres, amb els cabells tenyits d’un ros ataronjat, crida, insulta dissimuladament a una impassible agent de la Guàrdia Urbana. Ho fa mentre camina sobre unes sabates de taló impossibles, com una garsa beguda, amunt i avall, lluitant per mantenir l’equilibri… Una gitana romanesa amenitza el renec amb un acordió amb traces de dentadura esgavellada. Remotament reconec un so de Piaf, però, ni a ella la deixarien tocar mai en un club de categoria ni aquell racó té res a veure amb el deliciós Montmartre. Sovint Barcelona juga a les disfresses i oculta així una rebotiga plena de sants amb accent napolità, primeres planes grogoses de diari, pinxos perfumats amb olor de massatge barat…
La gent es mira l’escena de reüll, dissimuladament. No té cap importància. Res no importa en aquell escenari que fa temps que crema pels quatre costats. La gent entra i surt del metro, formigues que van i vénen, que de vegades es perden Rambla avall o s’enfilen espantades al capdamunt d’un fanal.
Els cambrers del local fan també la seva, absolutament immunitzats a qualsevol alteració en l’ordre de les coses. Gairebé tots tenen la mateixa edat indefinida, entre els 50 i els 200 anys i semblen sortits d’una estampa color sípia. Penso que potser són testimonis fantàstics procedents d’una altra dimensió. Que viuen al mateix cafè, que a boqueta nit, en tirar les persianes, s’arrauleixen sota les taules de marbre i passen la nit insomnes, pensant en com fugir dels límits d’aquella realitat de sorolls de tasses i plats, de murmuri eixordador, gairebé insuportable, de vides a la deriva que rompen contra el local com un onatge enfurismat.
El cantant d’Alzira no ho deu saber, però, allà mateix, a dues passes d’on ens hem citat, s’obre la boca de l’infern. És un avern sense dramatisme, sense l’espectacularitat escènica de l’infern que em mostraven a l’escola cada any a primeries del maig marià. Sense a penes atrezzo, sense banda sonora. És l’infern de la romanesa, de la rossa postís alterada, de l’argentí entotsolat que camina ara cap a Pelai, de la mare gran amb la seva filla adolescent cega, de l’agent de la Guàrdia Urbana embotida en el seu uniforme sintètic, llampant, com l’armadura d’un romà de Setmana Santa.
Ara l’aire ha quedat impregnat per una flaire com de carn fregida sobre la qual s’ha fos un raig de mostassa americana agra com el ferro. Potser els dimonis rosteixen unes quantes empleades de gran magatzem amb un manyoc de contractes de nova circulació o potser és algun desnonat que s’ha botat foc o, segurament, és l’olor que fa el futur en aquell punt concret del planeta.
Finalment, el metro escup Amèric. S’ha cofat amb un barret de llana color blau i du un abric llarg fosc. Li somriuen els ulls. Ens abracem. Fa mil anys i un dia que no ens havíem vist. La darrera vegada, possiblement, una nit d’èxit al Lliure. El cas és que uns segons abans d’interpretar la seva darrera cançó, amb el teatre ple de gom a gom, em va interpel·lar des de l’escenari. Bromejà amigablement. I jo, mort de vergonya, em vaig haver d’esfumar. Aquella nit ja no érem joves, però encara no ho sabíem. El món semblava aguantar amb quatre fustes i unes desenes de consignes revolucionàries amb un segle i escaig d’història. A l’hivern jo collia la taronja de camps esplendorosos que respiraven aigua a la matinada. I als inicis de la primavera pujava a Barcelona, carregat d’embalums, disposat, malgrat tot, a fer-me periodista en una ciutat sense un riu cabalós ni un gratacel mil·lenari ni tan sols un esbudellador de prestigi. Les nits del dissabte, invariablement, iniciava en la terrassa del Zurich el meu particular peregrinatge de la nit. Potser, no ho sé, per això que l’hagi citat aquí. Com si volgués recuperar un bocí d’aquell temps passat. Com si ara fos dissabte i poguéssim anar plegats al Glaciar i beure fins a dir ja hi ha prou i, després, voltar pels carrers del Raval fins a trenc d’alba, despreocupats i feliços.
Des de llavors tot ha canviat molt. Massa. Passegem un parell d’hores llargues. Fem memòria, fem un inventari inclement potser ens diria el poeta Estellés, mirant-nos fixament darrere dels vidres grossos de les seves ulleres, des de dalt de la branca d’un plataner de la Rambla, com un mussol grec. Recordem aquell país que mai no va ser. L’institut d’Alzira, uns pobles de llambordes i nens al carrer, la fúria d’una cultura redescoberta, les consignes. Era un món –dic- que semblava aguantar-se encara fràgilment, de puntetes, tal vegada sobre un bagul ple de bones intencions. Però, el món, sembla que ja no s’aguanta. Miro Amèric i penso, què collons fem aquí ara, tots dos, justament aquesta tarda amb aquest vent tendre i humit?. Aquí, tant lluny d’aquella joventut. De la contrada extensa sepultada sota la llum. Del so de campanes d’un convent invisible. Lluny de la memòria d’aquella xicota petita, fràgil, amb els ulls del color d’una llepolia de móra que un dia es va precipitar al fracàs, com tants altres. Aquí, tan lluny del pare… d’aquell pare que somiava amb el seu viatge de noces a Barcelona, amb els lleons vells i esdentegats del zoològic i aquells flamencs elèctrics….
En un moment donat Amèric es treu una càmera de la butxaca de l’abric. Es col·loca davant de la font de Porta Ferrissa i em demana que l’afuselli allà mateix. Obeeixo. La seva imatge queda atrapada en el pàmpol de l’enginy fotogràfic: Amèric, mans a la butxaca, sense deixar de somriure. Continuem caminant, ciutat endins, cap al no res.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 