Del somni del País Valencià a una autonomia domesticada

*Ressenya de Francesc Viadel del llibre ´Quan ens déiem país: la preautonomia valenciana’  (Ed. UOC) de Guillem Llop i Forcada i Joana Tormo i Martí, publicada a la revista Caràcters, núm. 67, primavera 2014.

Josep Lluís Albiñana presideix el primer Consell, 1978.

Josep Lluís Albiñana presideix el primer Consell, 1978.

A penes passats trenta anys de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia els valencians  assisteixen perplexos a l’ensorrament de tot un sistema d’autogovern que des de 1995 ha estat dirigit per la dreta del país als acords d’un regionalisme que ha resultat tant vell, populista, vacu com autodestructiu, blindat sempre per un anticatalanisme visceral.

El cas és que malauradament l’autonomia valenciana, vista des d’una certa perspectiva, podria definir-se com un colossal fracàs col·lectiu que té el seus orígens en el convuls procés preautonòmic que va des de 1975 fins a 1982. És aquest un període desconegut per a molts valencians tot i la seua importància ja que serà durant aquells anys convulsos quan es fixarà, cal dir que no sempre de manera pacífica, el model ideològic sobre el que s’ha bastit la nostra autonomia.  Sense memòria, però, resulta tan complicat exigir responsabilitats per les errades comeses com redissenyar  models amb voluntat de projecció cap al futur.  L’amnèsia, ben sovint induïda des dels poders locals, ha estat tot plegat un dels dèficits més llastants de la societat valenciana,  també una excel·lent aliada en no poques malifetes polítiques d’envergadura.

Ateses les circumstàncies, no és d’estranyar, doncs, que sobre aquest període no hi comptem encara amb una bibliografia decent, multidisciplinar, temàticament ampla, i sobretot esclaridora.

En aquest sentit el llibre dels professors Guillem Llop i Joana Tormo, bé a omplir un buit, resultant tant excepcional com necessari. Un text que des del rigor acadèmic refà de manera sintètica i, alhora, exhaustiva, el relat històric, polític i ideològic d’aquells anys. I ho fa amb la intenció de donar a conèixer el context conflictiu en què es va gestar l’autonomia justament a unes generacions que “s’han educat en el marc d’una identitat institucionalitzada pel nou règim jurídic”.

El volum parteix de lectures tant recomanables com la de Roig i Blau d’Alfons Cucó o l’injustament oblidat llibre del periodista Jesús Sanz, La cara secreta de la política valenciana. De textos diversos d’autors com ara Francesc de Paula Burguera, Damià Mollà, Vicent Flor, Vicent Bello, Ferran Archilés, Pau Viciano, Francesc Viadel, Manuel Alcàraz o Pere Maria Orts, entre molts d’altres.

Llop i Tormo, a més d’indagar en el passat, intenten una explicació raonable del present, de “l’èxit” –diran- “d’una autonomia més regionalista que no pas sobiranista”. Per als autors, “(…) El cas valencià es podria interpretar com el d’una autonomia amb uns impulsos nacionalitaris domesticats, que si bé no van reeixir en la consolidació d’una visió alternativa a la regional, van impedir el total distanciament de la qüestió nacional que ha caracteritzat el cas aragonès, si no més no en l’àmbit de la cultura”.

Al capdavall, un regionalisme hegemònic que, no obstant això, com reconeixen els propis autors, no ha pogut evitar l’èxit relatiu del valencianisme fusterià en determinats aspectes com ara el de la relativa recuperació lingüística o la del retrobament del país amb la resta de territoris de parla i cultura catalana.

Com siga, els professors són ben conscients que el sucursalisme polític imperant continua impedint de forma activa tant la recuperació lingüística de la llengua del país com la de qualsevol possibilitat d’intercanvi amb Catalunya o les Balears. Les solemnes declaracions dels principals dirigents de la dreta local en relació als darrers fets de la política catalana i d’altres actuacions com ara el desmantellament del feble sistema escolar en valencià o la persecució de TV3 parlen per si sols.

Després de tot, ¿com ignorar que aquesta ha estat precisament una de les principals raons de ser de la dreta regionalista local, garantir la subjecció total del país a les estructures de l’Estat, mantenir els valencians dins la cleda sentimental d’un espanyolisme sense matisos, ferotgement anticatalà?.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Del somni del País Valencià a una autonomia domesticada

  1. mauxets ha dit:

    Les teues paraules fan interessar-se per un llibre que realment ha de ser interessant. La tasca de reconstrucció del passat és imprescindible per a fonamentar el futur. Desvanit una volta més per les teues aportacions. Gràcies.

  2. pau esteve ha dit:

    evidentment son com molt be dius els primers anys de la transicio el ciment on es fonamenta el desmantellament d un pais viu,amb ganes de ser i estar,sense complexes,amb d altres paisos que li son propis per historia , economia ,tradicions ,cultura etc….el desgavell fet ens porta a hores d ara a ser una autonomia corrupta totalment depenent d un govern central cada vegada mes mediocre, lladre i incisiu amb aquesta terra….aixo volen els votants del PP res a objectar…la conclussió d ells seria exterminar tot allò que sone a redreçament nacional….però.toquen pedra de riu….sigui dins o fora d uns paisos catalans lliures de manipul.lacions, emparats per una quantitat de persones gens menyspreables i sobretot molt actives…..el furt i la disbauxa… ha fet reflexionar molts intel.lectuals.i tambe obrers i aturats…..i ahi es on rau la força de la qual abans mancavem…sobre les cendres del no-oblit es que anem reconstruint malgrat les almanses dels diferents governs que hem tingut a Valencia…una nació mes sòlida,més possible,mes combativa i més conscient de la seva capacitat per decidir el seu futur…sense passar per madrit ..ni pels seus llepaculs polítics a ca nostra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s