Welcome to this shitty paradise, Spain

*Article de Francesc Viadel publicat el 26 de juny a La Veu del País Valencià.

hambre

“Benvinguts a aquest paradís de merda”, podria ser el darrer eslògan de Marca España, la invitació ferotge per a visitar aquest insòlit racó d’Europa, tant llunyà i tant proper del que entenem per civilització, això és, allò que passa més enllà dels Pirineus.

Els publicistes –apegats a roda de les tendències publicitàries més agressives- no haurien de témer caure en cap contradicció. Podrien fins i tot recuperar la imatge a blanc i negre d’un ruc pujant els costeruts carrers de Guadalest carregat de carn escandinava torrada al sol, arrossegat per un somrient i desdentegat pobletà amb el cap cofat amb un barret de palla i els pantalons lligats amb un cordill. Omplir les tanques de les carreteres amb fotos de rucs, sí, i recuperar, per què no, la silueta del Toro d’Osborne, amb els seus enormes collons i les seues amenaçadores banyes, per a coronar tots els turons de la península.

Fet i fotut, com al franquisme, la merda del paradís és reparteix, de bell nou i en exclusiva, entre els indígenes i no pas entre els forasters que, per preus molt mòdics, es poden instal·lar a cos de Felip VI en algun dels milers d’hotels confortables que s’aixequen al llarg i ample de l’estat. Un país de sol, platja i sangria amb uns quants bandolers de frontera habitant institucions tant enigmàtiques com el Tribunal de Cuentas o el Senado. Un país sense Zorro ni Robin Hood amb uns diaris molt formals i obedients, carregats de deutes amb els bancs, que encara es recuperen de l’ensurt Pablo Iglesias i d’altres fenòmens ben comprensibles com ara el de la irritació d’una part important de contribuents honrats que s’han quedat sense casa i en el carrer, al mateix nivell que els ciutadans d’una bona part de l’Àfrica més africana.

Un paradís, sí, mediterràniament encisador on el 20’4 % de la població, això és un de cada cinc súbdits de sa altesa reial, viu per sota el llindar de la pobresa. Amb el 27’3 % de persones amb risc de caure-hi. Un país amb milions de persones amb carències materials severes el que implica no poder menjar carn, pollastre o peix amb regularitat, ni disposar tampoc de luxes com el telèfon o la rentadora. Benvinguts, doncs, al paradís de merda on, segons UNICEF, el 27’5% dels xiquets són pobres com a rates, com els seus pares. Xiquets en molts casos desnodrits encara que Ana Mato, la ministra amb un peu dins del bassal de merda de la Gürtel, s’enteste a dir que si estan desnodrits és per ignorants, per no saber menjar i no pas per pobres. El paradís de merda amb una taxa del 23’1% de fracàs escolar i el 23’5% d’abandonament, la més alta de la civilitzada Europa. El país idíl·lic –només segons la propaganda oficial- que compta amb una taxa d’atur del 26%, més que Nigèria, un país convertit en un solar on la vida no val ni un cèntim d’euro. I si no ho sabíeu, al paradís de merda, els salaris dels treballadors han caigut a límits del tot inadmissibles mentre la classe empresarial demana més ajustos i la classe política evita parlar tan dels sous públics com de la necessitat de l’imperi de la meritocràcia.

UNICEF ha demanat un gran pacte per la infància, amb la solemnitat que requereix el cas. Càritas insisteix dia sí i dia també en denunciar una situació d’emergència social cada vegada més angoixant, més insostenible. No en va, l’entitat cristiana denuncia l’existència de 3 milions de ciutadans en situació de pobresa severa, és a dir, de 3 milions de persones que viuen amb menys de 300 euros al mes. Organitzacions no governamentals adverteixen que el futur és impossible en aquesta latitud, situada entre la promesa del primer món i el malson del tercer. El règim, però, estabornit per les belleses del seu particular paradís de privilegis és insensible a la queixa o el lament. Refugiat en l’argument superior de l’autoritat, de les legitimitats sagrades i les estadístiques exorcitzadores, endormiscat per la propaganda, la única cosa que sap fer és penjar cartells posant un enorme somriure i ensenyar els seus ullals de vampir… Welcome to this shitty paradise, Spain.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s