Joan Navarro i Salvador Jàfer, la revolta continua

Navarro i Jàfer el passat 15 de maig a Ca Revolta, València, durant la commemoració dels 40 anys dels seus primeres poemaris. Foto/El Seco

El 1973 el poeta Joan Navarro guanyava la primera edició del premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre amb Grills esmolen ganivets a trenc de por, mentre Salvador Jàfer quedava finalista amb el poemari L’esmorteïda estela de la platja. Tots dos llibres van ser publicats un any després per l’editorial 3i 4.

Navarro i Jàfer havien començat llavors a cavalcar les darreres dècades del segle nefast, nus, a lloms d’una revolta poètica que prometia la llum en un espai de tenebra i coltells. Rebels, superbs, bells, gegantins havien baixat des de les muntanyes de la follia esquivant la mirada del tigre blanc per plantar cara a la història petita, al vers petit, als herois petits i cofois, vanitosos com micos, a espantar el passat plorat i l’enyor estèril. A boqueta nit arribaren a la plaça de la ciutat des de feia mig segle ofegada en una boira espessa, passejada per fràgils i tremolosos esquelets, i a la porta del temple cridaren a la revolta.

Quaranta anys després han tornat, sense haver-se’n anat mai, amb la mateixa fúria d’antany. La ciutat és avui un bosc d’alts canyars infestats de feres salvatges i cruels sota la mala lluna de la desesperança. El temple un pujol de runa i fem i cadàvers que no saben que ho són. L’aigua no raja a cap de les fonts. Els tirans fan torns de nit i dia pels carrers antics amb una corbella de tall rovellat a la mà. És l’hora de dir que la revolta continua.

1

les ones a la platja no tenen por d’enverinar els crancs

quan la fredor és com una agulla de pi. ton cos,

esbart de núvols i falcons d’horitzons propers, nevoteja

per sobre calendaris, menjar de flames i corbs a trenc de capaltard,

i l’aigua en cossis jeu al terrat com aligots insomnis.

trobaràs la casa plena d’algues i peixos mossegant les pedres,

baguls negats de coralls i la dalla dintre el teu ventre,

llavor sabràs que l’ham de viure és la por, llop cru de fam.

solcats els primers mesos i amb el cos tibat d’enyor

t’adonaràs que els llavis són com un bes aturat i

que els grills dels rellotges han escumejat sempre pels abissos;

com un camí de bruixes la corrua de les hores malferides

degotaran l’últim llagrimeig dels fanals al fred atzucac

i la sínia voltant espargirà caps i braços per sèquies,

aleshores els orats en rengle abraçaran per sempre el món.

De Joan Navarro,

Grills esmolen ganivets a trenc de por, L’Estel, 3i4, 1974, València.

12

Caiguda nit de plata.

Hi eren a l’aguait lleons com assutzenes.

Cadenes clivellades.

Els braços s’enlairaven rompent els focs de nit.

Torna, torna, diable de feresa, a enamorar-me els ulls,

o com les ones de l’esmortida platja

a arrabassar petjades d’on és filla la pell!

Jo sent arribar pels viaranys vençuts

tota l’angúnia meua, feta de pedra viva.

Més enllà de mi obrires portes amples i porticons de nit,

i més endins desares guspirejants deixalles de la ferida bèstia.

Ara, com sent atansar-se’m amb peresa

el ramat de senglars que beu al meu llibrell!

El cos serà desfeta,

hi dormiran voltors fins al ranvespre,

o quan la platja torne a beure nit

se’n fugiran famèlics.

D’esme rompudes bruixes hi jauen,

i calciguen l’espera, fins que inunden de set,

en desvetlar-se, els cristalls del clot clos,

satàniques, angèliques,

com les arestes d’un espill que trenca l’aigua.

De Salvador Jàfer, L’esmorteïda estela de la platja, L’Estel, València.