Iñaki Urdangarin i Alfonso Grau, el sr. Llop

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 13 de maig de 2014.

 

Alfonso Grau. Foto ABC.

Alfonso Grau. Foto ABC.

El vicealcalde Alfonso Grau fa ja molt anys que s’arrossega pels passadissos de l’ajuntament de València amb el sigil d’un espectre, com el fantasma d’un cavaller enamorat entre els murs d’un castell reconvertit en balneari per a pensionistes sense preferents. Grau sol caminar per aquells enormes passadissos de taulells blancs i rosats, concorreguts per funcionaris lívids i assessors desfeinats, fent petites passes, amb una mà a la butxaca i l’altra ocupada amb un grapat de papers plens de paranys, xiulant, la barbeta apuntant al cel i la mirada melangiosa. Mai no té pressa ni encara que sabera que una legió de periodistes encabritats l’espera des de fa tot un dia perquè els comunique la noticia de la fi del món. Deu ser cosa del seu ofici de cirurgià, aquesta serenitat, vull dir, del qui sap realment quin és el preu d’un minut de vida pura sense la contaminació de les passions humanes, de les seues estúpides urgències i neguits.

Val a dir que en la cort de Barberà, plena de bustos abruptes esculpits en la pedra de l’educació més granítica, d’escolans obedients de verb balbucejant, Grau n’és una excepció. Tal vegada, l’excepció. Un polític de sang freda, que ataca i es defensa amb l’elegància sinuosa d’una cobra, bell i solitari com una guineu roja, només comparable a aquell espadatxí que en els bons temps va ser astròleg de Lerma, Zaplana i Camps.

Fet i fet, Grau va acabar al front de la misteriosa regidoria de Turisme i Grans Projectes gràcies al seu fi olfacte i a les seues habilitats de depredador polític, just en el moment en que Barberà, a punt de morir d’ensopiment després d’anys d’escalfar la mateixa trona, es preparava per a ser ministra de Rajoy.  Si Zapatero no haguera guanyat el 2004, Grau, potser hauria fet per molts anys d’alcalde guineu mentre Barberà, encisada pel paisatge, es transformava lentament, víctima d’un encanteri, en un entrepà de calamars o en una tapa de callos.

Tots dos es van quedar a la ciutat, sobretot ella.  Es van quedar immobilitzats políticament sota el pes del seu propi partit tant furiosament enemic de les províncies i dels seus nadius, mirant-se de reüll, amb por l’un de l’altre… I vet ací, que el regidor va resultar ser tan incòmode com necessari per a una alcaldessa que mai no ha sabut treure’s la pasta de les mans, incapaç de discrepar sense tirar el lleu per la boca o de negociar sense tenir les cartes marcades, incapaç de recitar un poema de memòria. No en va, fou Grau qui convertí, sense alçar la veu, els veïns del Cabanyal en una perillosa banda de víkings com ho acabarien sent també els veïns contraris a la subestació elèctrica de Patraix o qualsevol associació dissident; qui va fer possible, això després de fosques maniobres administratives, la construcció del Bioparc; l’artífex de la fraudulenta requalificació del Mestalla a major glòria dels omnipotents ‘junkers’ del ciment; l’encarregat d’esborrar de la història sota una capa de dialèctica viva tots els morts mal soterrats de la fosa sèptima del cementiri de València… Grau ha estat el senyor Llop de la Casa Gran, el tipus dur i elegant que soluciona tots els problemes ni encara que estiguen coberts per dos dits de vísceres fumejants… Problemes com ara el que el gendre del Rei li va portar a Barberà en forma de negoci… Fins el més babau dels funcionaris o dels regidors de l’oposició mirant-se els expedients era capaç d’adonar-se’n que allò del ‘Valencia  Summit’, organitzat per l’empresa d’Iñaki Urdangarian, era una embarcada. Però al gendre del Rei no se li podia negar res. Se li havia de donar el que demanava i més. Barberà, que ara calla, s’hi comprometé per pur ‘pusterolisme’, per una visió equivocada d’allò és servir la pàtria i del que suposa administrar els diners de tots. Grau fou qui acabà donant la cara, i en va assumir tots els riscos.

El jutge Castro creu que Grau, president de la Fundació Valencia Convention Bureau no va exigir a l’empresa d’Urdangarin garanties suficients alhora de complir amb el seu contracte i l’ha imputat en el cas Nóos juntament amb altres figures com Jaume Matas o “Pepote” Ballester.  L’ajuntament finalment pagà més de tres milions d’euros per la festa tot i que Nóos a penes pogué justificar-ne uns nou cents mil  sense que ningú no piulara.

El cas és que davant el desficaci, i cridats a declarar davant el jutge, tothom ha deixat el senyor Llop amb el cul en l’aire.  Només ell estava en el secret… venia amb el que havíem de firmar… diuen tots amb cara de no haver trencat mai un plat.  La regidora Beneyto, la ‘crème de la crème’, fins i tot no només s’ha desentès sinó que ha arribat a mostrar-se ofesa perquè ningú no la convidara a aquells congressos d’esports i negoci on entre tant element de la jet society s’hauria sentit com una autèntica Kennedy.  Temps endarrere Barberà atribuïa la implicació de Grau en el cas exclusivament a la denúncia interessada d’una esquerra que qualificava de pobre moral i mental. Ara, però, veient la soga al coll del senyor Llop, calla i mira cap a un altre costat.

La qüestió és, pagarà Grau o Barberà de la seua butxaca el desfalc de més de dos milions d’euros fet a les arques municipals de València? Segur que no.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Iñaki Urdangarin i Alfonso Grau, el sr. Llop

  1. Sembla que coneguis la casa!

  2. pau esteve ha dit:

    als ciutadans de l antic regne de valencia ja no ens estranya res….llevat de veure ja d una puta vegada algun lladre-politic tancat a la preso i amb l agravant de tornar els diners que hagi furtat pero aixo amic viadel als protagonistes no els ve ni de lluny al cap…ells pensen que som la rehostia els valencians despres de fer nos el favor de governar el pais que els demanem responsabilitats …vinga ja…els veritables corruptes son els seus votants ells els pobres dirigents pepistes nomes s han dedicat a estirar la ma i rebre les untades per tots els forats..faenes brutes ja se sap…poble ingrat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s