Alberto Fabra, Pinochet i la xiqueta de l’exorcista

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 29 d’abril de 2014.

Augusto-Pinochet

En una al·locució a la nació xilena feta un mes després d’assassinar el president electe Salvador Allende, el dictador Augusto Pinochet presentava el seu règim sanguinari com la garantia suprema dels més alts valors morals, intel·lectuals, socials, polítics i econòmics, com la garantia de la mateixa seguretat dels ciutadans en un país fins aleshores amenaçat per un marxisme violent i finançat per potències estrangeres. Afortunadament, la mà de Déu l’havia guiat a ell i els seus sicaris i ben prompte no quedaria rastre d’aquells messies antipatriòtics que havien estat difonent l’odi i la rancúnia.  Amb la inspiració de l’Altíssim, el militar traïdor, prometia que faria progressar econòmicament Xile en un clima de llibertat, que reduiria les enormes distàncies entre rics i pobres, que restabliria la moralitat pública, les millors tradicions històriques, que dotaria els xilens d’una educació sense adoctrinaments polítics en què també es formaria la joventut en els grans valors de la nacionalitat.  Demonitzant l’adversari, el règim, es dotava d’una aparença respectable i legitimava l’ús de la força per a evitar la transformació real econòmica i social d’un país impulsada per les forces de l’esquerra. Un país que fins aquell moment havia estat sotmès als interessos privatius d’unes elits tan poderoses com antidemocràtiques.

El terror posà fi, però, a aquella possibilitat de canvi i amb la dictadura s’incrementaren els salaris dels alts càrrecs de l’exèrcit i de la funció pública, dels executius de l’empresa privada mentre disminuïen els salaris dels treballadors i la despesa destinada a salut, educació i habitatges públics alhora que augmentava el deute públic. Els amos del país, protegits ara pels militars i sota l’advocació de l’església oficial, arrelaren sobre els milers d’assassinats i torturats a les presons clandestines, sobre els cossos mutilats d’aquells messies de l’odi als qui els generals havien declarat la guerra.

Pinochet s’acaba de reencarnar, vés per on, en el president Alberto Fabra. Resulta que el seu partit, atemorit per la possibilitat d’una derrota electoral enfront d’una combinació de partits de tendència esquerrana, ha fet seu l’esperit redemptor del colpista. Vet ací que segons l’argumentari del PP desvetllat pel diari Levante, socialistes, valencianistes i comunistes són ciutadans violents i anticatòlics, al servei del catalanisme que posen en perill el benestar econòmic i la democràcia mateixa. L’argumentari és tan vell com Rita Barberà o els ossos de Francisco Franco però en un context com l’actual, vomitat pels dirigents del partit ultraconservador sona a apocalipsi. Un argumentari, certament, grotesc i del cert que molt perillós. Un discurs, a fi de comptes, que diu molt de la manera en què aquest partit entén la democràcia.

El PP -com les elits xilenes o els franquistes dels setanta- torna a tenir por de perdre el poder, la capacitat de controlar els recursos públics i les influències en benefici propi. Pànic que un canvi polític pose al descobert anys de saqueig de les arques públiques, de balafiament de recursos. Terror a veure’s retratat davant d’una societat colpejada per una crisi terrible de la qual els mateixos populars en tenen bona part de la culpa. Els més crèduls del mateix PP i els més porucs del que queda de la classe mitjana valenciana  poden estar tranquils, però, perquè els partits de l’esquerra valenciana van plens de dirigents devots, liberals tebis, i fins i tot conservadors camuflats de socialdemòcrates a causa d’interessos inconfessables. Que no temen tampoc per la violència. Les úniques guillotines que han funcionat al País Valencià durant els darrers quaranta anys han estat les de l’anticatalanisme, guillotines engreixades pel mateix PP que han arribat a aterrir bona part dels valencianistes moderats i de la societat en general.

El tripartit roig, si és que mai arriba a existir, no serà la xiqueta de l’exorcista proferint insults i amenaces en valencià, aquesta llengua tant estranya com l’arameu a la majoria de dirigents del PP. El dimoni, de fet, fa molt de temps que no s’arrima a l’escola en valencià, a escola, des que es va assabentar que treballant de paleta a l’obra es guanyaven més diners que de llicenciat de qualsevol cosa.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s