De Ciutadà Alberto a Moniato

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 24 de març de 2014.

Machinet el de l'arròs, foto de Vicent Gamir, 1983.

Machinet el de l’arròs, foto de Vicent Gamir, 1983.

En un dels prestatges del meu despatx, entre els llibres de Santi Cortés, Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) Una vida dedicada al diàleg, i  Manuel Alcaraz, De l’èxit a la crisi, serve des de fa anys i panys l’hagiografia, Ciudadano Alberto. El alcalde de Castellón, escrita per Gustavo Llach. El fet que aquest llibretet es trobe a tocar gairebé d’alguns títols de Joan Fuster, Rafael Lluís Ninyoles, Lluís Vicent Aracil, Alfons Cucó i fins tot Eric Hobsbwam, Michell Vovelle, Zigmunt Bauman o Julien Benda, el converteix en una autèntica raresa, en un nàufrag en la pell i els ossos abandonat a la seua dissort en la més ignota de les illes del Pacífic.

Ciudadano Alberto és, naturalment, un pamflet, un text d’urgència executat i difós massivament en plena calentura electoral, un clàssic de campanya. Com en tota vida de sant, Fabra, se’ns representa com un model de casta vida democràtica a seguir, el ciutadà perfecte, d’una moderació ideològica tan gran que podria passar per sospitosa als ulls d’autèntics caps d’esquadra com Rita Barberà o Carlos Fabra. Alberto: el pare de família, l’esportista, l’home d’ordre i, sobretot, el polític entregat en cos i ànima a Castelló. La passió per Castelló com una filosofia de vida comparable a la del frare o a la del missioner en Àfrica. El relat també ens parla d’un personatge bromista i divertit, protagonista de “muchas veladas en su colla gracias a un amplio repertorio de chistes que ha ido acumulando desde su infancia”. Un sentit de l’humor que l’amable escrivà vol emparentar amb una certa tradició faceciosa de la ciutat representada per noms com el de Chato Castañero, la Domínguez, el criador de galls de rinya León o el gran torero còmic Jose Edo, més conegut com Machinet el de l’arròs. Vaja, un tipus del poble, tan trempadot com el monarca espanyol, capaç de destriar peix en una barca o de deixar-se omplir les galtes de baves per un escamot de veïnes entusiastes, especialitat aquesta de l’alcaldessa de València.

Pel llibre sabem també que Fabra, a més de ser un entès en acudits, es va afiliar l’any 1982, amb només 18 anys, a les Nuevas Generaciones d’aquella Alianza Popular de don Manuel Fraga que odiava les autonomies i que es menjava els rojos crus, sense un pessic de sal. Una tria política fins a un cert punt coherent atès que el seu avi matern, un gandià membre de la Dreta Regional Valenciana, fou afusellat pels republicans als peus del castell de Bairén. També sabem que el 1987 es va llicenciar en arquitectura tècnica a la Politècnica de València tot i que no se li coneix cap altra ocupació laboral que la política des que el 1991 va entrar de regidor a l’Ajuntament de Castelló de la Plana.

Aquestes dues dades, coneixent la classe política, les elits que tenim, ja deurien d’haver posat en guàrdia a més d’un observador de la realitat local. Al capdavall, ben mirat, Fabra no era gaire cosa més que un típic producte social de la dreta tardofranquista, tan al·lèrgica a la meritocràcia com a la dissensió, guardiana eterna de les jerarquies i les estructures heretades.

Això no obstant, i mancats d’una dreta homologable a l’Europea, l’arribada de Fabra el juliol de 2011 a la Generalitat després de la marxa forçosa d’un embogit Camps, va ser celebrada en no pocs cenacles de la mateixa martiritzada esquerra. Fabra, fins a cert punt, era el contrari de Camps com Camps va ser en el seu moment el contrari que Zaplana. Fabra es mostrava favorable a la TV3 –oh! santa innocència- tot i que no en dispara ni una en valencià. Fabra procedia tot plegat de la dreta de Castelló com Zaplana procedia de la d’Alacant-Múrcia, com si això fos una garantia, com si hi hagués un PP valencià menys ferotge o contaminat que el del cap i casal. El temps ha confirmat que Fabra, com els seus antecessors en el càrrec de president de la Generalitat, no passa de ser un governador civil més sense el punt de megalomania psicòtica de les polítiques de Camps o de l’astúcia rèptil de Zaplana. Ni pot ni sap com desfer-se dels seus companys de viatge imputats per corrupció. Ni sap ni pot ni vol enfrontar-se a Madrid per salvar de la inanició l’autonomia que presideix amb un gest de cansament i d’irritació. Responsable del tancament de Canal 9. Responsable de la pràctica desaparició del valencià del sistema escolar valencià. Còmplice necessari d’una recentralització a mans del seu partit que acabarà per extingir l’autogovern més aviat del que ens pensem. L’escolà prudent i obedient dels manifassers de Madrid.

El nou paper de Fabra com a ‘conducator’ del PP de les espanyes en ‘tierra levantina’ abans no el retiren cap amunt serà el vell paper que ja van fer els altres presidents del seu partit, el de convertir el País Valencià en un enorme mur de contenció de Catalunya. D’una Catalunya, expansionista, pèrfida, insolidària, amenaçadora, enemiga dels valencians. La Cuca Fera que ‘mos vol furtar la paella’ a toc de sardana, batent frenèticament la seua mandíbula de fusta i cartró. Res de nou, doncs. Per a la dreta valenciana, per a Fabra, el país no ha passat mai de ser un amable porció de l’Espanya heretada pel franquisme, verger de flors, mamella de grosses metes a la qual amorrar-se.

El cas és que el País Valencià s’ha convertit sota el seu mandat en una mena de ca Pepe Merda, en un acudit de valencians. A la plaça Manises mana més que un general l’esvelta secretària de presidència, Esther Pastor, la que carrega a tots els valencians la factura ominosa del seu cistell de la compra, la que se’n va de balneari a compte de tots, segons sabem per un talp de la casa. Fins i tot el seu perruquer, Tono Sanmartín, es permet des de la televisió pronosticar canvis en el govern, gairebé vantant-se de tenir una informació que només pot trobar-se a sota el coixí del president. Al país les perles, com la de Milagrosa, es tornen en autèntics grans en el cul i els embarassos, com el de la Sònia Castedo, esdevenen un salconduit per a mantenir-se en el seient per damunt de qualsevol imputació judicial. Personatges inefables com Lola Johnson o Rafael Maluenda o Cotino completen la cort d’un president hostatge de la corrupció i el sucursalisme. Fabra podria donar una eixida digna a aquesta situació convocant unes eleccions a les quals el PP hauria de presentar-se amb una llista neta de corruptes.

Però el ciutadà Alberto sembla que fa temps que no respecta el país que governa i, en justa correspondència, una part d’aquest país l’ha volgut batejar cruelment amb el malnom del Moniato, això és, segons el diccionari de l’AVL, persona ignorant, destrellatada o tubèrcul comestible de la moniatera oblong o fusiforme, de polpa groguenca o rogenca, ric en fècula i sucre.

Ara, empentat contra el seu propi destí polític, potser ja només li queda, abans d’abandonar, vestir-se de Capità Amèrica per conjurar el perill català des del cop d’un taronger en el terme de Sant Jordi o bé tirar-se des dalt del pont Francesc Aura d’Alcoi disfressat de Xavi Castillo.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s