Perseguint l’ombra d’Urraca, l’home que va detenir Companys

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 16 de març de 2014.

Aquest setembre es compliran 25 anys de la mort de Pedro Urraca, el policia franquista que va detenir el president Lluís Companys. Segons la legislació, l’expedient professional del policia podrà ser consultat.  La periodista, Gemma Aguilera, autora de Agent 477. L’home que va detenir el president Companys (Tres i Quatre), espera poder descobrir aleshores com van ser els quatre dies que es suposa que Urraca va acompanyar Companys en el seu captiveri de Madrid abans que fos traslladat al Castell de Montjuïc per ser jutjat i executat. Completar potser la història sinistra d’un personatge a qui la història va oblidar deliberadament.  
 

Pedro Urraca, el policia que va detenir el president Companys.

Pedro Urraca, el policia que va detenir el president Companys.

A mitjans de setembre d’enguany la periodista Gemma Aguilera es plantarà a l’Archivo General del Ministerio del Interior, ubicat en una planta baixa del carrer Amador de los Ríos de Madrid i demanarà l’expedient de Pedro Urraca Rendueles, el policia que el 13 d’agost de 1940 va detenir Ar Baol (Bretanya), acompanyat d’agents de la Gestapo, al president Lluís Companys per escortar-lo en el que havia de ser el seu viatge cap a la mort.  Aguilera espera, potser, descobrir com van ser els darrers quatre dies en què es suposa que Urraca va acompanyar Companys en les dependències policials de Madrid mentre esperava ser traslladat a Barcelona on al poc temps seria afusellat. Creu que tal vegada podrà conèixer molts més detalls de l’activitat repressora d’un agent d’eficàcia contrastada en la caça de republicans, comunistes i fins i tot membres d’ETA, quan en plena velledat encara servia l’Estat.

“Sé que em posaran tota mena de dificultats tot i que ja han passat 25 anys de la mort d’Urraca i que la llei em permet consultar tota la documentació oficial que existeix sobre ell”, assegura Aguilera amb entusiasme davant d’un auditori format per una vintena d’estudiants de la Facultat de Comunicació  Blanquerna de Barcelona que durant les darreres setmanes s’han endinsat en la macabra història de l’agent franquista.  És un divendres somnolent i la sala és petita, lleument il·luminada, sense finestres. Els aspirants a reporter semblen escoltar amb un deix de perplexitat, des d’una certa  distància, amb l’aparent indefensió també d’uns ocells que acaben de caure en una xarxa. És possible que quan s’és jove es tendisca a pensar amb el passat com en una andròmina inútil per tal com es desconeix encara que, sense aquest, el present esdevé en certa manera fútil, eteri, i el futur, un parany.  Però el passat, lluny de ser inútil, està ple de sorpreses i d’horrors, d’històries increïbles com aquesta.

Companys a Hendaia, camí de la mort. La foto fou presa per Urraca.

Companys a Hendaia, camí de la mort. La foto fou presa per Urraca.

“A Espanya no és fàcil gratar en el passat”, assegura la periodista.  Té tota la raó. De fet, molts arxius de l’Estat a penes no són sinó masmorres on servar la memòria sana i estàlvia de qualsevol mirada indiscreta capaç de trencar el miratge d’una història sense sang ni botxins. Aguilera ho sap. Com vulga que siga, ha emplenat tots els papers que li demanaven i durà també una autorització per escrit del fill de l’agent, Juan Luis, un ancià de 75 anys que, en realitat,  no va saber del cert qui -o què- havia estat el seu pare fins fa un parell d’anys quan va ensopegar amb aquesta periodista menuda i nerviosa com un teuladí, de mirada transparent, amb una trajectòria tan brillant com dispersa.  El cas és que el suport de Juan Luis va ser clau per tal que ella pogués rescabalar del passat la figura tèrbola i inquietant d’Urraca.  D’un personatge, responsable no sabem encara de quantes morts.

“Al principi, vaig tenir moltes dificultats per què Juan Luis parlara… és lògic, sabia que el seu pare havia fet molt de mal a Catalunya i temia que hi pogués fer un plantejament agressiu contra ell. D’altra banda, vivia retirat a Múrcia, allunyat de tot el que havia passat. Finalment, però, em va escoltar i em va ajudar. Remenant a la casa vam trobar dues caixes, una plena de fotos i l’altra amb 15 llibretes de tapadures negres, 15 dietaris en què recollia bona part de la seua vida”, rememora mentre convida a tothom a imaginar-se una enorme taula sobre la qual s’han escampat les 15 llibretes, un munt d’antigues fotografies…el jove Urraca vestit de mariner…acompanyat de la seua esposa Elena Cornette amb unes copes de xampany en un bulliciós cafè del París ocupat… Tota una vida fins aquell moment oculta en unes capses, una vida de colp i volta alliberada com un geni de la seua làmpada màgica.

-Són uns quaderns molt ben escrits- assenyala un punt corprès un dels estudiants. ((…) “¡Cuánto ha pasado por la vida! Al recorrer el camino largo que separa París de Madrid, acompañado al hoy vencido y que lo fue todo en Cataluña, Luis Companys; pienso en el porvenir que ante mí se abre y en el horizonte que el mundo actual nos depara. Todas las ilusiones, toda la fe en los ideales de este hombre han caído por tierra. Ya no es sino un pingajo de la vida que quiere aparecer, ante sus acusadores, com un hombre recto y sin mancha. (…) “

Aguilera assenteix i insinua que l’agent no degué ser cap estúpid. Escrivia molt bé en castellà i molt aviat ho va fer també en francès. Astut, amb una  ambició voraç, sense escrúpols, només trobarem la petjada feble d’una certa malaconsciència en la seua ànima quan Urraca gire la mirada cap a Companys, aquell ‘pingajo’ de la vida que es deixarà matar per ideals. En un gest de misericòrdia serà ell mateix qui li enviarà a Carme Ballester, la dona del president, una foto del reu a la frontera, camí d’Espanya. Vol deixar-li clar que l’ha tractat bé. Companys es veu petit, prim com un sarment dins d’un vestit clar. Fuma sota una llengua de llum solar.

La periodista, Gemma Aguilera.

La periodista, Gemma Aguilera.

A Urraca li va anar millor que al seu hostatge per haver estat algú sortit de l’entorn d’una família de classe mitjana de Valladolid, sense padrins. Protegit del ‘cuñadíssimo’ Serrano Suñer i després de l’ambaixador antisemita, José Fèlix de Lequerica, gaudí de privilegis, luxes i poder i fins i tot aconseguí escapar de les autoritats franceses, les quals en alliberar-se del jou nazi van condemnar-lo a mort per extorquir i robar els jueus perseguits sota la bota alemanya i el govern de Vichy.

La mort va sorprendre Urraca a Madrid el 1989. Ell i la seua esposa Elena Cornette, còmplice en no poques malifetes, estaven sols i arruïnats.  L’agent va ser incinerat a l’Almudena mig en l’anonimat i les seues cendres traslladades a un cementeri de París. Una sola esquela publicada a l’ABC recorda el seu traspàs.

Els papers guardats al Ministeri poden donar encara molt de si i Aguilera es deleix per tocar-los, llegir-los, per regirar-los, desxifrar-los, per completar el que considera una història inacabada.

“Mai no he volgut judicar res sobre aquesta història, simplement entendre. A través d’Urraca m’he explicat la història política del país. El franquisme va fabricar personatges com aquest que van sobreviure al règim… és una història inacabada, en molts sentits”, assegura la reportera.

El final espera potser en un qualsevol prestatge d’un arxiu impossible en un país impossible.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s