La mort

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 5 de març de 2014.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAVaig veure el meu primer mort quan tindria uns set anys. Em va portar a veure’l la meua àvia, com la cosa més normal del món. Recorde aquell cos estrany embotit dins el fèretre, al bell mig d’un menjador penombrós i minúscul atapeït de dones grans, els seus precs com el brunzit llunyà d’un eixam de vespes. Jo coneixia aquell home. Era un veí del carrer Campoamor i l’havia vist alguna vegada -quan acompanyava l’àvia al forn- prenent el sol al ple del migdia, caminant pesadament amunt i avall, arrossegant el seu cos petit i rodó, remugant entre dents vés a saber què. Era un senyor baixet, amb el cap quadrat, que duia unes ulleres de vidres grossos com un cul d’ampolla i que sempre portava un gros cigar apagat penjant-li de la comissura dels llavis.

La mort no em va espantar, aleshores a penes temia pels diables que et podien sorprendre en meitat de la nit si de cas, abans de dormir, no entonaves totes les oracions preceptives que t’havien ensenyat a l’escola. La mort, diríem, simplement em va sorprendre per incomprensible. Després de tot, què volia dir morir-se? En què es concretava aquell fet? Com siga, no vaig tenir més remei que incorporar-la i prou, supose que com la immensa majoria de xiquets de la meua generació. Fet i fotut, nosaltres la sabíem passejant-se pel pati de l’escola cada tardor que corria la brama al poble que hi havia una epidèmia de meningitis. Aquella malaltia si que semblava terrorífica.  Fins i tot, la mort vingué un curs a per un de nosaltres. Se’l va endur molt a poc a poc, com xuclant-se’l, com s’engul un remolí d’aigua en un safareig peresós un pinyol d’oliva o una molla de pa. També la sabíem a la casa dels altres, quan ens assabentàvem furtivament que havia faltat el pare d’un company o l’avi d’un amic.  Sempre estava entre nosaltres i ací i allà i atrapada entre les parets blanques d’aquell cementeri que sempre ha surat enmig d’un oceà de tarongers, sota un cel blavíssim, fora del poble, allà als límits fronterers d’allò que aleshores era el nostre univers.

Amb els anys vaig acabar per familiaritzar-me’n,  vaig conèixer-la de ben a prop, tot i el meu desgrat, íntimament, com quan se’m va endur el meu pare. També a ell el van col·locar al bell mig del menjador de la casa, igual que a aquell veí, just davant del fumeral, entre dues llumeneres elèctriques i al cap del taüt una enorme creu d’argent. També a ell el van envoltar una munió de dones que entonaven amb ensopiment els seus precs mentre els homes fumaven al corral i parlaven de futbol o del camp. Al pare vingué a buscar-lo una matinada de setembre de fa molts anys, sobtadament, i a penes va deixar rastre d’ell, llevat d’alguns objectes, d’uns quants bocins vius de memòria bategant i, malgrat tot, inconnexos entre si, com una pel·lícula mal muntada, amb imperdonables errades de ‘ràcord’. La mort i després res, l’exclusió total del món dels vius. El ‘tall’ que en diria el tanatòleg, Louis-Vincent Thomas.

La mort, ara ho sé després de tants anys, té molts rostres, no és només ritual o putrefacció, fredor glacial o silenci, vida o quotidianitat, perplexitat o indefinició irritant. Tot plegat, molts dies ensopegue amb ella. Al vagó del metro, en el breu recorregut que faig des de casa fins al centre mentre escolte música en un vell reproductor MP3 i pense si encara tindré feina l’any que ve o si el meu fill arribarà a ser algú o si el sostre del món no acabarà per esquerdar-se irremeiablement com si fos un enorme bloc de gel caient a pes sobre el segle que ens ha tocat.  Darrerament, els vagons del metro, i els autobusos, van tots plens de morts. Hi ha morts per tot. Mirades d’espant i una lleu tremolor en el més recòndit dels pensaments. Van a recollir els fills a l’escola, passegen els diumenges pel parc de vora casa, compren els diaris al quiosc de sempre, fan cua al supermercat, són bons veïns, paguen si poden el lloguer del pis, de vegades somriuen amb un deix de cansament o simplement no diuen res i miren, sense edat…  També els trobareu als caixers dels bancs, perfectament amortallats amb retalls de cartó, sota el parpalleig d’una llum metàl·lica. Hi ha morts per tot. Són els que viuen a l’altra banda del tall, al caire del tall, com en un abisme.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a La mort

  1. Article fidel reflex de l’època de crisi que vivim.

  2. un encert aquest article sobre la mort ja que sembla que avui com tantes altres coses cal amagar la…fer com si no existis i no ens hagues de tocar mai….encara es un consol recordar que la mort ens agermana als pobres i als rics i que per molt que vullguin comprar la no hi ha preu que valga

  3. Manel Rodríguez-Castelló ha dit:

    Sezill, tendre i profund, il·luminat per les espurnes de la poesia. Gràcies, Francesc.

  4. Johnd452 ha dit:

    Hello there! This post could not be written any better! Reading this post reminds me of my good old room mate! He always kept talking about this. I will forward this page to him. Fairly certain he will have a good read. Thank you for sharing! daaageadkaea

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s