L’AVL: dies comptats

 

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de febrer de 2014 a La Veu del País Valencià.

Fabra en l’acte de presa de possessió com a president de l’AVL de Ramón Ferrer. Foto, EFE.

Cap proclama retòrica d’inspiració institucionalista em convencerà a aquestes alçades del ball que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és un autèntic mausoleu de proporcions imperials on jau momificat allò que el PP i PSOE van acordar en batejar amb el nom solemne de Pacte per la Llengua. Tot plegat, pel que sembla, aquell acord havia de salvar el valencià de la mort per inanició o per esquarterament, salvar-lo diríem del mateix PP que sempre se’l va mirar de reüll i a disgust i, també, de bona part dels dirigents del PSOE que mai no se’l van estimar prou com per a desitjar-lo.

Si fem memòria, la construcció de la infraestructura funerària es va iniciar al Consell Valencià de Cultura (CVC), a instàncies d’un Eduardo Zaplana que ni sap ni ha volgut mai donar el bon dia en valencià. L’ens, per ridícul que puga semblar, havia de determinar què era això del valencià.  Vaig seguir com a periodista el llarg procés de deliberació al voltant de la naturalesa filològica del valencià on no va faltar de res, on entre diasistema i diasistema i territoris compartits, en un tres i no res, se’t colava un mossàrab o un iber qualsevol vestit amb saragüells i entonant una sarsuela.

Les interminables reunions del CVC van acabar donant llum a un dictamen que venia a dir de forma críptica, oh!, que el català i el valencià eren la mateixa cosa. El dia del part els savis consellers, poeta Xavier Casp inclòs, van haver d’eixir del Palau de Forcalló dins de furgons de la policia, com a delinqüents, davall una pluja d’ous i amenaces proferides per un escamot de monstres de circ comandat pel falangista Juan Garcia Sentandreu.

Els blavers del GAV ataquen els membres del CVC després de tancar el dictamen sobre el valencià.

Com siga, finalment, Zaplana va tenir l’ens que necessitava a fi de facilitar la compra dels cervells grisos del secessionisme lingüístic, això és, intel·lectuals com l’exmilitar Vicente Gascón Pelegrí o el capellà Ramón Arnau, ben capaç de confondre una oració escrita al segle XIX amb un poema medieval. L’acadèmia també donà refugi als catalanistes tebis com Alfred Aiza i als veritablement entesos en matèria filològica com Albert Hauf o Rafael Alemany.  L’optimisme es va apoderar dels que encara es pensaven que els processos de normalització lingüística es regulen mitjançant normatives i acadèmies, segurament per desconèixer casos tan oposats com el del gaèlic a Irlanda o el de l’hebreu a Israel. O pitjor, dels que estaven convençuts que el PP seria capaç de renunciar al seu ADN supremacista i anticatalà només perquè ho hagués jurat en unes Corts. Fet i fotut, personatges com els exfalangistes Serafín Castellano i Fernando Giner, el forense Font de Mora, el faller Ferraro o l’iberista Maluenda, el mateix Paco Camps, s’han passat tots aquests anys maleint una acadèmia a la que consideren un enemic dins de casa, i això encara que aquesta duga anys i panys dedicant-se a obres de filologia pia. Al pocs ‘valencianos’ que encara queden en el PP, ja els hi estaven bé com a institucions científico-culturals Lo Rat Penat, la RACV i de les JONS, escenaris tots aquests més ajustats a la seua concepció del món. Un món, val a dir, atrapat just dessota on comença la cua del cavall del Cid, allà on tot coneixement resta ocult per la foscor.

El cas és que el procés sobiranista de Catalunya no tan sols ha encès totes les alarmes de l’hispanovalencianisme furibund dels populars, sinó que s’ha vist també com una oportunitat per a aixecar una espessa fumarola a compte dels perills del catalanisme local amb què amagar les muntanyes de merda que estan a punt de sepultar-los. Amb aquesta perspectiva intentaran no deixar un dissident viu, reforçar el cordó sanitari que ens atenalla des dels anys setanta. El mateix està passant a Balears i a la Franja d’Aragó.

Alberto Fabra, amb un país enfonsat en la misèria en part a causa de la gestió del seu partit, necessita tenir un enemic a qui culpar de tots els mals, un boc expiatori. El catalanisme, el tripartit que encara no és i ja veurem, Catalunya i els seus agents secrets formen part del relat de terror que a hores d’ara escriuen els assessors del PP quasi amb el mateix apassionament idealista dels periodistes del Der Stürmer de Julius Streicher. La propaganda, com sempre, excita els ànims i els cadells del blaverisme es llancen al carrer a fer pintades ofensives com aquella dedicada a Sanchis Guarner a la porta de casa: Guarner, judes i traïdor.

Pintada antisemita dels anticatalanistes a l’entrada del domicili de Sanchis Guarner durant la Transició.

En aquests moments, l’AVL amb el seu diccionari ‘xiripitiflàutic’ i la seua definició de valencià, oh!…és més dissident que despús-ahir, més molest i alhora més útil que mai. Per alguns dirigents del PP igual que per al general Custer, l’únic acadèmic bo és l’acadèmic mort. L’AVL té els dies comptats.

Ja sé que els més confiats, els més llestos, diran que l’Estatut blinda l’ens i bla, bla, bla…i que això de tancar l’acadèmia és impossible. També era impossible tancar TVV. Doncs bé, hi ha moltes maneres de tancar les coses i ells se les saben totes.  Com siga, no sé si molts valencians plorarien la seua clausura bé per acció o bé per omissió. Com tantes coses, l’AVL hauria pogut ser la benzina d’aquell pacte pel valencià a què m’he referit abans, però a l’hora de la veritat crec que ningú té molt clar què és el que en realitat ha estat. El pacte pel valencià era el veritablement substancial de tota la comèdia. La veritat, però, és que el PP s’hi va eixugar el cul amb un acord que pretenia la promoció d’una llengua que menyspreen a causa d’uns prejudicis lingüístics arreladíssims.  Que l’exconsellera Lola Johnson no sàpiga qui va escriure el Tirant lo Blanch, que la Català demane perdó davant dels seus per “passar-se” al valencià, només són detalls tragicòmics d’una realitat amarga, la d’una classe política de semianalfabets irresponsables que han fet de l’autoodi una causa contra el propi país.

El PP està matant el valencià en l’escola, l’ha matat ja als mitjans de comunicació, l’ignora, tant se li’n fot, el mata cada dia amb un posat beatífic mentre invoca la màtria valenciana i alhora que mossega la senyera coronada com un cocodril el tendre coll d’una gasela. Farem el que podrem. Ells també.

Castellano en un acte a Lo Rat Penat.