Rafa Xambó a la riba de la memòria

*Article de Francesc Viadel sobre el llibre El riu dels ulls de Rafa Xambó publicat el 9 de gener de 2014 a La Veu del País Valencià.

xambo

Rafa Xambó. Foto, El Temps.

Puc dir que en certa manera vaig començar a llegir El riu dels ulls (Tria llibres) de Rafa Xambó, ja fa molt de temps, quan encara no era un text, quan era només memòria pura o la promesa vacil·lant d’una sincera i bella confessió pensada per a lluitar contra l’oblit.

Va ser una nit al Cafè Negrito, al cor del Carme de València, crec que tocades ja les unes i les dues, tal vegada en un girant d’any, potser entrant a la tardor.  Com siga, en una època de canvi que convidava a mirar-se la vida viscuda amb melangia i ràbia, amb la vocació també de l’escrivent metòdic no fos cas que algú intentara esborrar-nos per sempre més convençut perversament de la nostra suposada insignificança.

Una nit, deia, enmig d’una època de transformacions atès que el succedani d’esquerra amb què la història recent ens havia obsequiat feia poc que havia estat desallotjat del poder per una dreta que es debatia entre la seua fidelitat a un neoliberalisme aparentment modern i inofensiu, i un blaverisme ferotge amb la mala entranya de l’antisemitisme germànic dels anys trenta, inculte, bròfec, violent. Impossible d’oblidar: la rabosa de Zaplana i el senglar malferit de Lizondo a Palau mentre la directora de Las Provincias ballava claqué amb sabates de taló d’acer a sobre d’una catifa de caps tallats.

A la vora del taulell, assegut sobre un tamboret de fusta de cirerer,  alt, prim com secall, aquella nit Xambó el sociòleg, l’artista, l’escriptor, l’agitador civil, es mirava el món un punt enutjós, amb aquell enuig seu de sempre, símptoma inequívoc del vitalista impacient que és…que si l’ascens de la dreta regional, que si l’estupidització col·lectiva a causa del consumisme més tronat, que si la inexistència d’una opinió publica, tot allò de les noves plagues de la humanitat que quasi ens havien fet desistir del desig…l’enquistament perpetu de les castes locals… Ben bé, era com si les manilles del rellotge del progrés s’hagueren quedat aturades dins d’una esfera sense números, patèticament muntades en un rellotge de mecanisme moribund, i a Xambó li irritava, li feia sentir-se enganyat.  Quin món, tot plegat.  I el cas és que havíem crescut i creixíem, vivíem a lloms d’aquell món on també es somiava, on s’estimava, no amb recat, no, sinó a mossegades, amb una excitació animal, alegre, sempre assetjada també per una moral sinistra de la qual no resulta fàcil desprendre’s. Fet i fet, vivim i sentim en la paradoxa, escriurà Xambó tants anys després d’aquella nit, sorneguer, amb el mateix somrís d’adolescent trapella que tant ha de molestar als amants de l’ordre.

La conversa ens va dur al passat, al poble, a l’escenari comú, d’una banda asfixiant, de l’altra bell, il·luminat per la llum evanescent del record. Tan enyorada com potser odiada. Ja sabem que dels calabossos dels pobles, dels seus silencis inquietants, s’escapen sempre tots els homes lliures buscant el brogit de les ciutats.

I el cas és que el seu poble -el meu- era també el riu, la marjal, les basses fumejants d’arròs, els pollancres i les séquies, les mans clivellades dels llauradors, els seus torsos cremats pel sol, la botija d’aigua, les granotes fulgurants sobre un marge, el ventijol humit de la tardor amanyagant els cops dels tarongers, una figuera, un ginjoler al marge d’un camí, una ficció de llibertat plena, la Vintena, el Camí Reial, Gégena, Albotaina, Algoleja o Els Algadins, el pare com un John Wayne a cavall del seu ciclomotor a la cerca d’un horitzó impossible, la infantesa, el dring de les campanes de la Capella de la Troballa, processons, el primer cos d’una dona… I, alhora, era també un oceà de silencis, de revenges posposades, una remor de morts que no podien queixar-se, de vençuts i vencedors rabiosos. Que distint aquell paisatge d’aigua i joc infantil a l’ombra del pare heroic rememorat per Xambó, ara i adés, al qual va descriure tendrament i minuciós Martí Domínguez en L’Ullal, vull dir, el seu poble sense classes, sense odis, la seua gran mentida, el seu pacífic, lluminós punt de partida en el viatge de la vida.

Aquella nit de fa potser quasi vint anys, al Carme, Xambó ja havia escrit, en l’atmosfera de la memòria, molts fragments del seu riu dels ulls, un llibre d’una bellesa extraordinària. El riu dels ulls és memòria del pare invicte malgrat tot, del fill, de la mare a la cuina i a la nit insomne, dels anys duríssims de Seminari, flagells i capellans orbs, de la solitud en un Glasgow remot i del cert que més desitjable des de la distància, del sexe trobat en la bogeria del desig i de l’amor perdut en el neguit del ser sense impedimentes, també de l’amor trobat en la voluntat de no defallir sota el llot pesant del temps. Un llibre que és memòria de la mort que no se n’acaba d’anar mai oculta darrere d’una claror de vesprada, dins d’un sabor, del record d’una veu…  és Auster o Pavese o Vinyoli o Sòria…  Un text irreverent, indomesticat, que té la insolència del rebel, text d’una intel·ligència refinada, a estones dur i sempre tendre, emotiu, d’una sinceritat sense argúcies pensades per endolcir-la. Al capdavall, una reivindicació total del viure des de l’experiència. Xambó en estat pur. El mateix si fa no fa d’aquella nit al Negrito, el dels escenaris i de cant redemptor,  el Lou Reed que cantusseja Lou Reed, el professor esquerp i de llums, el Xambó que estima amb la mateixa ferotgia que combat, el que grimpa les tanques de la reacció sense descans, l’urbanita, el nu, aquell xicon que vivia vora el carrer València, el carrer que portava a la ciutat promesa o a la ciutat odiada. Un llibre valent, d’un lirisme corprenedor, dels millors que s’han escrit els darrers anys en el context d’una literatura ben sovint melindrosa, sense nervi, sense ànima, de pixapolits, ostatge d’estratègies editorials de curta volada.

“Quan ja havia escrit el text de la marjal, –escriu Xambó-, d’aquell dia a la marjal, d’un xiquet que s’avidava a la marjal, vaig tornar-hi amb els meus fills de nou i deu anys. Havien passat quaranta anys i tot era més eixut. Sí, hi havia arròs, camins de carro asfaltats, marges entre les basses, la volta lluminosa del cel. I tot era més eixut. Férem fila índia per edat i abandonàrem el camí d’asfalt. No hi havia ningú. Marges i marges. El cos recordava: humitat, flaire orgànica dels intercanvis incessants dels éssers vius”.

Imprescindible.

Séquia del Barranc, marjal d'Algemesí.

Séquia del Barranc, marjal d’Algemesí.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Rafa Xambó a la riba de la memòria

  1. fantastica descripcio del john wayne travessant la marjal amb el ciclomotor…..
    em comprare el llibre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s