La Veu, per les llibertats i la democràcia

 

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 de gener de 2014 al diari La Veu del País Valencià.

logotoronjaPoder comptar col·lectivament amb uns mitjans democràtics i en valencià ha estat durant les darreres dècades una de les principals obsessions de tots aquells sectors socials i polítics que han maldat per una transformació profunda del país. Aquesta obsessió és, per exemple, la que va allumar el 1969 Gorg, una publicació impulsada per Joan Josep Senent i inspirada en la vocació revalencianitzadora de l’obra de Joan Fuster, Nosaltres els valencians. L’experiència, que va tenir el suport de personalitats com Fuster mateix, Enric Valor, Alfons Cucó, Manuel Sanchis Guarner o Gonçal Castelló, durà fins el 1972 i anuncià el camí de tot un seguit d’iniciatives periodístiques agosarades que han arribat fins als nostres dies i que, val a dir, sempre han patit tant l’animadversió declarada dels sectors més retardataris com la indiferència més pregona –si no l’hostilitat- de les institucions públiques valencianes. Comptat i debatut, el vell poder, la nostra burgesia carrinclona i oligàrquica, bona part de la nostra classe política mentalment ancorada en els esquemes de l’antic règim, carregada de servituds, ha sigut molt conscient de l’amenaça que per als seus interessos representava un país amb una opinió pública desperta com a conseqüència d’uns mitjans de comunicació radicalment democràtics i valencians. Els diaris, les ràdios, la nostra difunta televisió pública, ja sabem que s’han limitat a reproduir la ideologia d’aquesta casta dominant per a legitimar-la i per a perpetuar-la eternament. Cal recordar que els nostres experts en comunicació, com ara Rafael Xambó, Josep Lluís Gómez Mompart o Francesc Martínez, han descrit una estructura comunicativa aliena a la realitat del país, això és, ideològicament colonitzada per un espanyolisme retardatari i amb uns periodistes, en general, tant ensinistrats en la “normalitat” del pensament dominant com subjugats i atemorits a causa de la precarització professional. Aquest panorama és el que explica, en part, el còmode assentament entre nosaltres d’un anticatalanisme ferotge, transversal, les victòries electorals d’una dreta corrupta i reaccionària en un context de desmobilització social, una esquerra en estat de momificació orgànica, un valencianisme, també, tendent a una improductiva i cansosa introspecció. El que explica, al capdavall, bona part d’uns dèficits col·lectius que ens han dut fins on estem ara, que ens han deixat sense a penes recursos amb què fer front a una situació de degradació molt preocupant. El cas és que sense opinió pública, adverteix el sociòleg Zygmunt Bauman, no hi pot haver una bona societat, això és una societat al servei de la felicitat dels individus, una societat de la llibertat i de la cultura. Sense opinió pública, hem de saber-ho, mai no existirà un País Valencià on la corrupció en totes les seues expressions siga castigada a les urnes, un país en què la incultura i l’autoritarisme siguen rebutjats per una majoria social, un país avançat i políticament major d’edat, sobirà. Sense opinió pública només hi pot haver un país amb un parlament farcit de diputats corruptes pertanyents a un partit polític invicte, un país marcat per la fractura social i les desigualtats, políticament genuflex. Afortunadament, a hores d’ara, la ‘possessió’ dels mitjans de comunicació ja no és una exclusiva de les castes. Les noves tecnologies, l’existència de la xarxa, ha trencat, -i això amb totes les cauteles i matisos que vulguem-, aquest monopoli. Amb tot, cal no ser ingenus i caure en l’eufòria. Certament, en aquest moments no ens calen grans recursos econòmics per a tirar endavant un projecte periodístic, això però no lleva que els diners continuen fent falta i, sobretot, que continue sent necessari el periodisme, un ofici per al qual es necessita molt més que la vocació de l’individu compromès. Com siga, com a ciutadans, tenim el deure d’aprofitar totes les possibilitats amb l’objectiu de dotar la nostra societat d’eines amb les quals transformar la realitat, per a poder dir adéu a un país que, com el nostre, ja fa massa que s’ofega en un mar de misèria moral, que pateix els efectes tant d’un neoliberalisme deshumanitzador com d’un neofranquisme persistent que ho contamina tot, fins i tot les pràctiques i la mentalitat d’una determinada esquerra. En aquest sentit, la consolidació després d’un any d’existència de La Veu del País Valencià, és molt més que una bona noticia sobretot si aquest nou mitjà és ben capaç de continuar com fins ara contagiant el seu entusiasme i el seu missatge de canvi a una majoria social, a un gran nombre de ciutadans tan il·lusionats per un país millor com aquells altres que, als seixanta, clamaren contra la dictadura i la por, contra la incultura i la subsidiarietat política, per les llibertats i per la democràcia.

La por778958SAÓ-370-PORTADA-749x1024

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en l'aportació positiva, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La Veu, per les llibertats i la democràcia

  1. Francesc Magrinyà ha dit:

    M’ha agradat molt!

  2. Francesc Magrinyà ha dit:

    A tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s