Joan Navarro a Santa Rosa de Viterbo.

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de novembre de 2013 a El País.

Ara fa un any que el poeta va visitar Mèxic per a donar a conèixer la seua poesia i per a parlar també de sèrieAlfa. art i literatura en el context d’un important encontre sobre poesia i revistes digitals organitzat per l’Instituto Queretano de la Cultura y de las Artes. Navarro edita la revista sèrieAlfa des de 1999.

El poeta i editor, Joan Navarro. Foto de Jesús Císcar.

El poeta i editor, Joan Navarro. Foto de Jesús Císcar.

Fa poc més d’un any Joan Navarro va caure com del cel en Santiago de Querétaro, l’indret de les pedres grans, la vella ciutat colonial enclavada enmig d’una vall semiàrida d’El Bajío, al centre de Mèxic, on creixen els codonyers, les pereres, les pomeres i les tejocoteras amb la fruita dels quals s’adornen per Tots Sants els altarets dels morts, sempre vigilats des de la foscor dels temps per les ancestrals deïtats asteques.

Navarro havia arribat des de la Saïdia per a parlar, en el context del Encuentro de Revistas y Suplementos Culturales Región Centro Occidente, sobre poesia i revistes digitals, atesa la seua condició de poeta i d’editor de la revista digital sèrieAlfa. art i literatura. El vespre abans de començar la trobada va fer una lectura de les seues poesies que intitulà “Arxipèlag i altres poemes”. El lloc va ser un dels claustres del complex conventual de Santa Rosa de Viterbo, amb un monumental temple de contraforts entortolligats i rajolets de colors ofegat dins d’una teranyina de carrerons de cases baixes, a tocar de Tacos Tucson, del supermercat Matador i de la Zapatería Shoes… entre façanes escrostonades de colors ocres i blaus des de les que es despengen els fils de la llum i del telèfon com lianes d’una selva impenetrable, amb la remor d’un trànsit ferotge i de l’aigua de les salvífiques fonts que ressonen llunyanes, espectrals…  L’endemà, a la sala on dictà la seua conferència “sèrieAlfa, el no-lloc o sí” no hi cabia ni un cap d’agulla. El poeta Luis Alberto Arellano, amb l’aspecte d’un gegant somnolent i lleugerament enfadós, capaç de llegir en el cel i el soroll igual que ho faria un xaman en uns pètals de flors roges, escortava Navarro amb la mirada un punt perduda, atrapada dins l’armadura d’unes grosses ulleres negres de pasta. Sobreimpressionada en la paret, evanescent, una pintura d’atzur, com feta d’aigua, de Pere Salinas, amb qui Navarro ha publicat, entre d’altres, Grafies·Incisions i Atlas (Correspondència 2005-2007).

Bardissa de focLa presència de l’autor de Bardissa de foc en un indret com aquell era tant merescuda o lògica com paradoxal. Resulta que sèrieAlfa, escandalosament ignorada per la pobra premsa cultural en català, té una presència i un públic al món, justament perquè es dedica a això, al món. Una revista que durant els darrers anys ha publicat en la seua versió original i en la seua traducció al català, i de vegades també a d’altres llengües com el castellà, el portugués, l’anglés o el francés, poetes brasilers, italians, francesos, israelians, danesos, equatorians, hongaresos capverdians, japonesos, gallecs, quebequesos, alemanys, occitans, bascos, maputxes, mexicans, cubans, angolesos, portuguesos… artistes també d’arreu del planeta.

La xarxa, extensa i infinita, inassolible -això és el suport-, i el criteri polit i la paciència d’entomòleg de Joan Navarro, -és a dir, l’ànima-, en són la clau d’un èxit tan consolidat com alhora silenciat, discret. De fet, no va ser fins 2008 que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià va atorgar a la publicació digital el Premi a la Difusió de la Literatura.

Amb tot, per al cas, i sobretot per al seu editor, que la revista siga aplaudida o no és una qüestió del tot fútil. L’objectiu no és ni de bon tros -i així ho va advertir a Querétaro-, que el comptador de la pàgina que allotja sèrieAlfa es torne boig canviant de nombres o que la capçalera brille esponerosament en la immensa galàxia d’Internet com un qualsevol producte cultural d’èxit. A sèrieAlfa no hi ha cap comptador. La cosa va per un altre camí. Ben mirat, pel camí de sempre. Al capdavall, allò que cal tenir en compte és la importància que en realitat té el discurs, un discurs, però, que a hores d’ara compta amb un nou suport, sens dubte, tan màgic i sorprenent com ho fou –i com encara ho és malgrat tot- el paper. Serà el temps i aquesta constància persistent de l’editor el què farà més important del que ja ho és sèrieAlfa.

Tot va començar, segons confessa Navarro, el març de 1999. Salvador Jàfer, una altra de les referències mítiques de la generació dels setanta junt amb Josep-Lluís Bonet, l’autor de Getsemaní, Fina Cardona, Marc Granell o el mateix Navarro, entre d’altres, havia inaugurat a la xarxa, Terra d’Enlloc.  Un pàgina cent per cent jaferiana, inspirada i produïda des de la utopia pura, rebel contra la condició esclava de l’home contemporani. Una pàgina on poder llegir junt amb el mateix Jàfer alguns dels textos de la millor tradició universal, amb imatges corprenedores, amb un glossari concebut, organitzat per a endinsar-se en els misteris de la sensibilitat humana.

Aquest és, doncs, junt amb el desig llargament covat de ser editor, el detonant. Seria Jàfer també qui orientaria les primeres passes, el qui guiaria Navarro en el laberint del llenguatge HTML, en els misteris de l’edició electrònica, dels protocols de transferència, els hipervincles, els marcadors i les eines… La màxima de Mies Van der Rohe, “menys és més”, el duria finalment a produir una publicació neta, elegant, on imatge i paraula han acabat per conquistar el cingle ensems després d’un llarguíssim camí.

Una pintura de Paul Klee, Port amb velers, i un dels seus poemes, Un símil, traduït per Navarro de l’alemany, van inaugurar sèrieAlfa. A Klee l’acompanyava una tinta xinesa d’Ausiàs Navarro, un dibuix de Joseph Beuys, Der Shamane,  i un poema breu de l’altre d’Oliva, Enric Sòria, “Mainz des del riu”:  Glòria del jorn. / La catedral s’eleva / dins l’aigua i l’aire… va escriure qui sap si com una premonició l’autor d’Arqueologia.

La narrativa té també presència, encara que breu,  a sèrieAlfa, amb la publicació d’uns primers textos narratius d’Octavi Monsonís, de la brasilera Veronica Stigger, de Joan M. Monjo, del suïs Peter Bichsel, del bolivià Victor MontoyasèrieAlfa ha anat creixent durant tots aquests anys sobre una estructura complexa tot i la seua aparent senzillesa, amb la vocació de donar a conéixer principalment el major nombre dels discursos poètics que es fan pel món.

Descobrir i traduir, reinterpretar sotmetent sempre els textos originals i traduïts al català al mirall potentíssim i potenciador de la imatge, tot plegat d’una pintura, d’una fotografia… a la imatge hipnòtica, posem per cas, de Salinas –un dels valors més importants de la publicació-, de Claudia Roquette-Pinto, Rafa Bartual, Juan Mazorriaga, Alonso Licerio, Sissy Eiko, August Strindberg, Pepe Cáccamo, Joaquim Cardoso Dias… sotmetre a aquest exercici de reiteració estètica les poesies, els textos, d’Eduardo Sterzi, Jean Pierre Pouzol, Rami Saari, Ernest Pepin, Taneda Santôka, Laura Erber, Sylvia Riestra, Lorenzo García Vega, Gemma Gorga, Luis Alberto Arellano, Lila Zemborain

L’estructura de sèrieAlfa ha permès en bona part poder encabir un repertori temàtic tant ampli com divers. Bàsicament, la publicació s’articula a través de tres seccions Vària, una miscel·lània de textos poètics, la publicació trimestral sèrieAlfa i l’anomenat Llibre del Tigre, on es recullen poemes en totes les llengües del món en què apareix el nom de l’animal. Un llibre que compta amb la benedicció de Friedrich Nietzsche autor de l’enigmàtica cita  amb flors i garlandes està recobert el carruatge de Dionís: sota el seu jou caminen la pantera i el tigre… Dins d’aquesta estructura o estratègia amb voluntat totalitzadora cal parlar obligatòriament dels números especials. Entre ells el número 14, Fluxo de linguagem, un dels diversos números dedicats als poetes brasilers; el 30, Panamericana, poetes americanes nascudes a partir de 1976, on es van antologar 65 poetes i van ser 18 els traductors al català. O el més bell número de tots, el 57, dedicat al japonés Taneda Santôka bellament pintat per Salinas i traduït directament del japonés al català i castellà per Jordi Mas i al portugués i anglés pel brasiler Pedro Erber.

Pintura de Pere Salinas, inspirada en la poesia de Tanoka.

Pintura de Pere Salinas,a partir de la poesia de Taneda Santôka.

En el resultat final de sèrieAlfa és cabdal també el treball desinteressat de tants i tants traductors coordinats per l’editor de la revista. Sense aquest esforç, la publicació no hauria assolit un dels seus objectius: la difusió dels textos poètics.

A hores d’ara, la solidesa d’aquesta important publicació literària, independent, amb els únics recursos del criteri i el treball pacient, està fora de tot dubte. sèrieAlfa juga un paper importantíssim contra la invisibilització no tan sols de la poesia en català, sinó de la poesia i la literatura en majúscules en un món que està abandonat a la frivolitat dels 140 caràcters i de la lletra apressada i únicament concebuda per al suïcidi públic en la xarxa. Una publicació que juga també un paper a favor de l’intercanvi promiscu i nodridor, és una mena de sofisticada maquinària pensada per a connectar, distribuir les sensibilitats de tots els creadors del món allà on es estiguen, allà on s’amaguen.

La publicació acaba d’arribar al número 59: Passaports líquids. Quatre poetes croats. L’exemplar digital, a cura de Pau Sanchis, poeta i un dels traductors actuals amb un dels treballs més sòlids, compta amb textos de Dorta Jagic, Marko Pogakar, Ivica Prtenjaca i Ana Brnardic, il·lustrats amb fotografies del mateix Joan Navarro.  A la cara em brilla la lluna groga balcànica / vaig oblidar apagar-la en creuar l’oceà… resa Brnardic… De creuar oceans va la història.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s