Els socialistes a bord del Titànic

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencia, el 8 de novembre de 2013.

Carmen Chacón.

Carmen Chacón.

Amb mitja Espanya com qui diu vivint al caire de l’abisme i l’altra mitja ofegada en la seua pròpia por i misèria, Carmen Chacón, la filla del bomber, la melodramàtica exministra dels discursos lacrimògens maleint la injustícia universal, no va tenir cap altra idea que pegar a fugir a Miami a fer classes en una universitat amb professors i alumnes tan esquerranosos com Jose Maria Aznar, Lech Walesa, Sylvester Stalone o Andy García. És evident que els problemes de Chacón, que estiueja a la República Dominicana en una vila de 600.000 dòlars pagats un damunt de l’altre, no són els problemes del fill de la portera.

Ara fa també uns dies que el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, denunciava en un pegallós article perfumat d’aromes dickensianes, les desigualtats socials existents en la ciutat, tot amanint la seua arenga amb un cant amb flabiols de fons a la democràcia. Martí, que no se li coneix una altra ocupació remunerada que la de polític, no deia que el seu sou, tot i haver renunciat a algunes dietes –això és, a la xocolata del lloro- estava per damunt dels 92.000 euros anuals, un salari, per cert, inferior al de les seues dues companyes socialistes, Assumpta Escarp, 112.000 euros, i Imma Moraleda, 102.000 euros. Hi pot haver desigualtat més gran entre aquests sous i els de la majoria dels ciutadans de Nou Barris, l’Eixample o Ciutat Vella? Alberic o Benimuslem?  Algun llest podria objectar que els directius del Santander cobren més, però, és que ni Martí ni Escarp són directius de res, ni genis de l’enginyeria genètica, sinó uns simples representants públics escollits a les urnes per a defensar, justament, la idea d’una societat més justa. Sincerament, no veig a aquests regidors com a la majoria de membres de la confraria en què han convertit al PSC, animant a les classes populars a la rebel·lió. Fet i fotut, amb un poble revoltat, els seus caps serien possiblement uns dels primers en tastar la fulla de la guillotina, metafòricament s’entén…

Els darrers dies hem vist també líders del PSOE com Rodríguez Ibarra comparant el nacionalisme -no cal dir que el català- amb el nazisme, una comparació d’una baixesa moral i d’una ignorància intolerable. El cas és que per a no pocs socialistes, com ara ell o l’andalusa Susana Diaz, la solució a una Espanya colonialista com l’actual passa, igual que com per a tots els dirigents del PP, per ofegar qualsevol dissidència en nom d’un justícia social i d’una solidaritat interterritorial que ells es passen pel forro dels collons. Aquests nacionalistes espanyols persisteixen i es recreen en el seu supremacisme cultural malgrat militar en un partit que encara no fa massa defensava el dret de l’autodeterminació, comprenia -si més no en les seues proclames- que el país heretat de Franco era democràticament inviable de no soltar el llast mental i burocràtic d’un espanyolisme vuitcentista odiós. Tot plegat, la distància entre els líders socialistes i els milions de ciutadans que a hores d’ara pateixen la crisi és una distància galàctica. La mateixa que separa als socialistes francesos o alemanys dels mileuristes, dels aturats, dels indignats… Totes les estratègies del socialisme espanyol -també de l’europeu- passen per apaivagar el poble colèric amb l’anunci de mesures socials que no saben com acompliran i, alhora, per pactar amb els poders fàctics i amb la dreta una sèrie de condicions que els permeten mantenir-se com a organització al recer dels avantatges del sistema. És com voler fer una truita sense trencar els ous.

La impressió és que el PSOE -i totes les seues sucursals regionals- ja només es representa a sí mateix. No hi ha lideratge, com deia Felipe González que acaba de crear una fundació per a estudiar-se a si mateix, però tampoc no hi ha cap coherència. En això tenen molt que aprendre del PP. Els de la banda de Rajoy mai no han dit que ells foren antifranquistes. “Els socialistes, connectem!”, proclama el lema de la cimera socialista que té lloc des d’ahir divendres a Madrid. Connecten amb què? Amb qui?… definitivament només connecten amb si mateixos i encara amb prou feines. El discurs del PSOE flueix per una mena de circuit tancat dins d’un artefacte de formes incomprensibles, endollat a una bateria nodrida pel pensament conservador i vigilada pels amos del sistema. Poden prometre el cel, l’inici d’una nova etapa, un aperturisme celestial… però per més que diguen tot sonarà a vell.

En aquests moments els socialistes viatgen a bord d’un Titànic que ha tancat a pany i clau en les bodegues als passatgers de tercera i que visiblement irritat ha llançat per la borda l’orquestra perquè no li agradava la musica que tocava. Un Titànic que ja no té temps de donar un colp de timó i evitar la seua col·lisió amb l’iceberg del desengany, la frustració i el descrèdit.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els socialistes a bord del Titànic

  1. Manuel S. Jardí ha dit:

    Exel·lent diagnòstic. Tant de bo el pogueren llegir els afectats, però és que n’hi ha tant d’analfabet…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s