Albert Bertomeu, vida, només

*Entrevista al cantautor Albert Bertomeu de Francesc Viadel, publicada a El País, 10 d’octubre de 2013.

Albert Bertomeu

Albert Bertomeu

De tant en tant, Albert Bertomeu (València, 1976) deixa el seu tros d’Alberic, i aterra a Barcelona amb les seues cançons, des de fa poc també amb el seu Vicent Andrés Estellés tot vestit de sons urbans, del seu Estellés desempallegat potser de remotíssims i llastrants records, un Estellés més aviat de futur i d’asfalt, de perifèries amables, de terrabastall de vagons de metro colpejant contra la foscor o de cels espicossats d’avions veloços com sabaterets sobre l’aigua d’un estany. El cas és que Bertomeu diu Estellés, això és, els paisatges comuns d’una cultura, des de la mateixa emoció si voleu que Ovidi Montllor o Paco Muñoz, però la perspectiva, ara i ací mateix, és tota una altra, com de fet ho és també el món, tan distint del d’aquells anys seixanta, setanta, vuitanta…

Quan ve a Barcelona, com altres cantautors o escriptors del sud, segueix un itinerari, fa el circuit discret i segur de biblioteques i escenaris d’una ciutat que, enmig de la tempesta, encara sembla invocar a mitja veu la cultura com a psalm redemptor. Aquesta vesprada, Bertomeu actuarà en un dels escenaris de la Fira del Llibre en català, a la plaça de la Catedral. Després ho farà Joan Amèric i l’escriptora Mercé Climent, que evocaran també el poeta de Burjassot amb el recital poeticomusical Estellés: un amor invencible. Val a dir que els seus versos han tingut, em pense, una entrada difícil des de sempre més amunt de l’Ebre. Potser massa esgarraps i apassionaments capaços d’espantar l’espiritualitat subtil, burgesa, posem per cas, d’un Espriu.

Bertomeu, menut, rialler, arriba a la ciutat amb la seua dona, Empar Bou; amb l’editora d’edicions del Bullent, Núria Sendra, i amb el marit d’aquesta, Paco. Vénen de presentació a una plaça no sempre entusiasta —ni encara menys experta— amb els productes de la perifèria. L’editora ha apostat decididament pel seu darrer treball, el CD-llibre Bertomeu. 7 d’Estellés, una petita joia en què han intervingut també, com a maquetadora, la seua companya Empar Bou i Marc Bou, amb unes il·lustracions magnífiques que recorden el traç d’Andreu Alfaro. El pròleg ha estat faena de Vicent Torrent, d’Al Tall. Un text sincer i, alhora, carregat d’estimació en què el cantant ha assenyalat un Bertomeu musicalment madur, que l’ha sorprés per la seua manera dylaniana d’interpretar Estellés. I alguna cosa hi ha de veritat; de fet, Bertomeu es reconeix en la música de Jakob Luke Dylan o de cantants com Ben Harper.

L’oratge fa carasses. Seiem a quatre passes de l’Arc de Triomf, la porta de maons vermells per la qual un s’endinsa al Chinatown de Barcelona o per anar a buscar el Born, on tothom torna després de rodar el món.

7_d_Estelles-BertomeuA Bertomeu se’l veu satisfet, content, 7 d’Estellés arriba després d’una llarga trajectòria com a compositor, de treballs molt dignes com I ara què?, Cinc més, A dos de val (disc homenatge a Ovidi Montllor i Joan Fuster), de col·laboracions sòlides amb conjunts com ara Batà, de l’exVerdcel, l’alcoià Carles Llinares, o amb veterans com Rafa Xambó. La tria dels poemes musicats remet, potser, a l’Estellés més senzill i civil alhora, al que canta també a la vida: “Assumiràs la veu d’un poble”; “Treballe amb molt d’amor”; “Amor i amor”; “Només un mot”; “Cançó de la lluna”; “Ací em pariren i ací estic”; “Oh, clar país”.

“Algú es pot pensar que un ha sortit del no-res”, assegura, “però són molts anys fent coses… Vaig començar fa molt de temps, component, amb el jazz —dos discos—, treballant amb altres grups… Un dia, veient que el meu fill començava a cantar en castellà, em vaig adonar que allò que a mi semblava tan natural a causa de l’entorn en què m’havia criat, és a dir, el fet del valencià com una llengua normal, en realitat no estava consolidat ni de bon tros. Em vaig adonar que calia continuar treballant i vaig començar a cantar en valencià, també a nàixer com a cantautor… Alguns dels treballs que he fet fins ara han estat absolutament engrescadors, com ara el d’A dos de val. És un homenatge a Joan Fuster, la recuperació d’una gravació molt antiga d’Ovidi Montllor recitant Fuster a l’Olleria que em va fer arribar un dia Paco Muñoz…, un recital fet amb un micròfon de sala… Bé, calia netejar la gravació, posar-hi música, entendre i donar un sentit a allò… Fou molt emocionant, mentre hi treballava era com tenir l’Ovidi allà mateix… En el disc van col·laborar Al Tall, Batà, Obrint Pas, Hugo Mas, Paco Muñoz, Pau Alabajos, Dani Miquel…”.

“En aquests moments”, afirma, “estic molt engrescat, malgrat les dificultats del sector. De fet, el millor que m’ha pogut passar és que em resulte indiferent vendre discos o no vendre’n, perquè realment faig allò que vull. Em guanye la vida bé impartint classes de música, amb la producció… M’he trobat pel camí gent com Núria Sendra, que han apostat pel que faig i això és el que importa”.

El moment pel qual passa la música en valencià, a més, encén encara més l’entusiasme del cantautor. “València té música en català que paga la pena… S’ha superat l’etapa d’estricta militància en què qualsevol cosa valia pel fet d’estar en català i també s’han ampliat els repertoris, els estils…, fins i tot des de fa un parell d’anys cap ací Canal 9 sembla que comença a ocupar-se de la música en valencià… També hem aprés a ser autosuficients, a autogestionar-nos, engegant projectes com el d’Estelstudis on, en aquest moment, enregistren Ovidis Twins, Miquel Gil… sense subvencions…”, explica amb un mig somriure. D’altra banda, a Bertomeu li costa molt triar una selecció de la música en valencià que està recopilant i en una primera i precipitada llista anomena Senior i el Cor Brutal i el seu treball València-Califòrnia, Hugo Mas, Batà, Dani Miquel…

Criat entre Alfafar i Alberic i educat a La Nostra Escola Comarcal, les seues referències primàries remeten al país en el sentit més profund. Bertomeu, a més, ha mamat la música des de ben menut: fill d’Enric Ortega, el mític cantant d’Al Tall, compositor de temes com “Miquel Grau” o Bolero, i d’Empar Torres, cantant també de la coneguda formació de folk i, d’altra banda, molt vinculada al grup Alimara. “Vaig perdre el meu pare quan tenia dos anys i molts dels records possiblement són somiats…, però val a dir que sempre ha estat present en la meua vida… El meu pare formà part d’Al Tall durant un dels moments més importants del grup. Un dia Vicent Torrent m’explicava que en aquella època sabien molt bé allò que volien ser, però, alhora, els era difícil assumir el que passava, l’onada enorme a què s’havien pujat… La desaparició del meu pare fou molt traumàtica per al grup. Els d’Al Tall sempre han estat molta família, hem estat molt vinculats entre nosaltres, m’he criat amb Torrent, la meua mare també ha estat des de sempre vinculada a la música, a Alimara… La primera maqueta que vaig fer, quatre temes amb un grup de rock que es deia Ampelt, la vaig enregistrar a l’estudi que Al Tall té a Massanassa”, recorda. El vincle amb el pare, amb Enric Ortega, és tan gran que Bertomeu n’ha volgut deixar constància, compartir-lo, i en el llibre s’ha inclòs l’original mecanografiat d’un poema que Estellés va escriure quan Ortega va morir. “Era un poema mecanoscrit que estava guardat a casa en un calaix, on hi havia també el relat de tot el que va passar…”, revela, “…la inclusió d’aquest poema expressa no tan sols el meu homenatge al pare, sinó també tota la tendresa que s’ha abocat en l’edició del llibre i del disc en què cadascú ha aportat el millor”. Perquè et recorde, Enric. Perquè la teua veu em retorna joiosa, travessant la ciutat. Perquè fórem amics des de l’arrel dels dies. Perquè et recorde, alegre, el diumenge del Puig…, va escriure el poeta.

Estellés, tal volta menys musicat del que podria semblar, ha despertat definitivament l’interés del cantautor. “Pretenc”, afirma mirant directament als ulls de la seua editora que, de sobte, trenca a riure, “que aquest 7 d’Estellés siga el primer d’una trilogia. Ha estat molt enriquidor, l’inici d’un treball que no considere encara tancat. Vaig començar llegint Estellés a l’escola, de xiquet també vaig visitar la casa de Benimodo. Hi anàvem perquè Didín Puig, amiga de la família, la representant d’Edigsa, n’era veïna i feia de nexe entre Estellés i la gent d’Al Tall. Tinc aquell record boirós i el fet de preguntar-li a la mare qui era aquell senyor (riu)… La meua dona un dia em va regalar el Llibre de meravelles… Jo no sóc algú que en sàpia molt, de literatura, ni de bon tros… Simplement vaig fer la tria dels poemes del disc perquè eren els que m’arribaven. Altrament, com t’he dit, Estellés forma part del meu paisatge, com forma part l’entorn de la comarca, del lloc on visc… Em sent còmode, són versos que m’arriben molt endins. I m’hi arriben molt perquè m’agrada cantar, explicar històries molt quotidianes… Continuaré aquesta tasca després de traure el proper disc, A casa nostra, del qual ja se’n pot veure un clip en la xarxa”. Siga com vulga, el poema que potser parla millor d’aquesta tendra, íntima relació del cantautor amb Estellés a penes té dos versos mal contats: “Només un mot que t’ho diria tot: vida. Només. Amb això, bastaria…”.

De moment a València, del Bertomeu. 7 d’Estellés, ja se n’ha fet una segona edició i a Barcelona comença a entrar per l’ampla finestra de l’atapeïda xarxa de biblioteques de la ciutat.

Tot plegat, un cantautor excepcional, un nou llenguatge. Un Estellés, també, diferent, si més no i com diria Vicent Torrent, cantat d’una altra manera.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Música en català, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s