En el retorn de Ricard Pérez Casado

*Article de Francesc Viadel publicat a la web País Valencia segle XXI el divendres 5 de juliol de 2013.

 

Foto: La Vanguardia

Ricard Pérez Casado Foto: La Vanguardia

Un dia l’emperador romà que sempre ha dormit a les vísceres de Rita Barberà, es va despertar fent un gran badall. Aquella resurrecció sobtada, coincident amb la victòria del zapaterisme a les Espanyes, va tenir conseqüències gens menyspreables en la vida política de la ciutat de València. Barberà, amb aquell emperador insomne retorçant-s’hi als budells, sense possibilitats ja de ser ministra, va sentir que moria d’avorriment en un paisatge que mai no havia somiat, massa local i mancat d’èpica per algú com ella, amb tantes flatulències imperials. I aleshores, envoltada per la seua cort de rosegadors i llepaculs, va començar a recrear-se en el seu poder petit. Començà també a fer coses estranyes com ara contar els anys de la fundació del món a partir del moment en què ella va arribar a la trona de la Casa Gran, cal dir que amb desgana, cagant per mig cul, a cavall d’un nan malacarós i colèric. Les hemeroteques poden donar fe d’aquell canvi de calendari amb què ens va obsequiar i que insinua el desficaci en què han viscut els valencians durant les dues darreres dècades. Recorde perfectament aquell gest amb ràbia, per incontestat. Fet i fet, l’esquerra ara carmanyolaire, ara distreta, ara proscrita, massa sovint era incapaç d’adonar-se de perversions polítiques com aquella, una de les pitjors, consistent a negar-li l’existència mateixa a l’adversari, ni en el passat ni el present. Comptat i debatut, Barberà repetia amb els vius el que ella mateixa i els seus correligionaris i avantpassats ideològics havien fet des del 1939 amb els morts de l’enemic. El cas és que amb el temps no només va aconseguir esborrar simbòlicament aquell adversari maldestre sinó que va poder també apropiar-se dels seus encerts. Fou un robatori de proporcions gegantines comés per algú de qui no trobareu ni una sola realització pròpia, ni una sola idea brillant més enllà del seu retoricisme engolat i provincià… De Barberà, per no ser, no és ni el projecte d’enderrocament de part del Cabanyal, ni tampoc la infame Copa d’Amèrica… res, de res… Tot plegat, la València oberta al mar, parcialment dominada en el seu creixement desordenat, revoltada contra unes infraestructures miserables, clandestinament mediterrània i culta i petit burgesa, enyoradissa d’una Europa mai prou a prop, forma part, tant si es vol com si no, del relat escrit per Ricard Pérez Casado ara fa uns quants segles. És un relat únic, posteriorment potinejat, matisat, reescrit, versionat…

L’exalcalde socialista acaba de tornar amb un llibre de memòries polítiques, Viaje de ida (PUV, 2013), per reivindicar justament aquest relat i, també, per ajustar comptes. El seu és un text dur, carregat de retrets, amb regust a rancúnia per més que l’autor la negue i, alhora, necessari en una ciutat de memòria fonedissa, internament esgarrinxada, col·lectivament desorientada, ciutat de veïnat dòcil i voluble, acostumada a nodrir-se de libels, d’un filldeputisme de proporcions clàssiques… A València el canibalisme, ja ho sabem, es pràctica amb tots contra tots, enmig d’un ambient festívol i despreocupat. Martí Domínguez Barberà recordava des del seu exili interior aquella dalla que cada albada segava a la ciutat els caps que hi reeixien. La podem veure esmolant-la en la redacció d’un diari o en una sagristia o en un despatx qualsevol d’advocats pulcrament decorats amb aquarel·les costumistes… Encara avui l’exalcalde no entén com des de la plaça de Manises se li va enviar “tanta mosca collonera i tant d’imbècil que no arriba a ser pols de la història per a truncar un projecte sòlid de ciutat que anava assolint una complicitat social sense precedents en la mateixa història urbana de València”. Ben mirat, potser el que tampoc no ha arribat a comprendre encara és per què va perdre el poder, per què la marea reaccionària encimbellà al capdamunt de tot una dreta de corretges i vitols fanàtics que es delia pels rallyes de l’humor, la crema de llibres i les batalles de flors. Com siga, heus ací el viatge de Pérez Casado, mamprés per a clarificar i entendre, ple també de revolts, d’etapes fosques, d’incògnites, de secrets… inconfessables? Segurament, sí.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a En el retorn de Ricard Pérez Casado

  1. V. Niclòs ha dit:

    Mentre no siguem capaços de construir entre tots un projecte de País, al marge de la diversitat ideològica, o més ben dit, integrant-la, les masses només tindran per referència el canibalisme i la corruptela que supura l’espanyolisme de Madrid, la demagògia dels qui ens governen, sustentada pel jovinisme més barroer de què som els millors en tot, propi de la mediocritat més supina. Açò és el missatge que ha calat entre els valencians d’ara i de sempre.

  2. D’acord Francesc, algú n’havia de parlar de l’exalcalde.

  3. tavernespost ha dit:

    Viaje de ida ; Memorias políticas 1977-2007 (Ricard Pérez Casado)

    En la passada fira del llibre de València vaig raonar un poc amb Ricard atés que tots dos tenim una forta arrel a la Calderona, d’això i del seu llibre que acabava d’eixir i va presentar a la fira. Li vaig comentar que que ja estava ben intrigat per vore que ens contava, després de sentir diversos comentaris sobre el mateix. No és un llibre fàcil de llegir per al “gran públic” ni crec que tampoc eixa era la intenció de Ricard, d’alguna mena és un llibre “per a iniciats” que en part està escrit en clau i pense que la gent que no va viure l’època i participà activament en aquell procés, es poden perdre “com un garrofí en la mar”, i quan dic viure, vull dir “viure apassionadament” que és com jo la vaig viure i per això mateix. De fet el llibre me l’he llegit en tres matinades perquè… si no el llegeixes ràpidament i intensa, també et pots perdre per la quantitat de personatges, situacions i ubicacions. Ricard, com fa tothom, conta unes coses i d’altres les deixa entreveure o les obvia, això tant pel que fa als fets viscuts i a les persones… i que cadascú se la pentine.

    Potser el buit més gran que he trobat haja estat el període 1973-1977 que és quan es configura, pren cos i és forma el socialisme valencià amb la fundació del PSPV i les seues turbulències fins a la seua fagocitosi per part del PSOE —una veritable relíquia del passat al País Valencià en aquells moments— que se’l va cruspir en dues tandes. De fet, Ricard que és un veterà dels anys 60 del PSV, ja obvia aquest període al subtítol del llibre : Memòrias políticas 1977-2007 i… al meu minso entendre, les trajectòries i els comportaments dels socialistes valencians que protagonitzaren l’època 1973-1979 configuren, marquen, condiciones i expliciten els comportaments i posicionaments dels personatges que ens descriu Ricard a Partir de 1977, molts d’ells “vocaciones tardias” que es despertaren a la política a partir de 1977, i pot ser per això…

    Perquè obvia Ricard aquest anys que —pense jo— deixa el llibre coix? Com que sóc descarat i sempre vaig de cara, quan el veja li ho preguntaré i si m’ho explica vos ho contaré.
    Quina pot ser l’explicació “filosòfica”, com explicar la calamitosa situació del socialisme a hores d’ara al País Valencià? Ricard dona algunes claus amb les seues al·lusions a l’adanisme i les referències caïnites que l’han caracteritzat i enterbolit i encara…
    El Ximo Puig té per davant un treball monumental car no pot obrir la nova processó sense acabar d’arreplegar “la roba dels gegants”. Caràcter en té i… Qui sap-lo?

    Si jo per allò de la deformació professional com a editor, haguera de posar-li una “moraleja” explicativa final al relat, acabaria el llibre amb un fragment del Samaniego:

    “A un panal de rica miel dos mil moscas acudieron, que por golosas murieron, presas de patas en el”.

    Rafa Arnal (participà activament al procés fundacional del PSPV des de l’inici en1973)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s