Stefano Maria Cingolani, un romà en la pell dels clàssics

*Entrevista de Francesc Viadel al filòleg Stefano Maria Cingolani publicada el 3 de juliol de 2013 a el Quadern, d’El País.

Stefano Maria Cingolani.

Stefano Maria Cingolani.

Vaig conéixer Stefano Maria Cingolani un matí tebi del 25 d’octubre de 1997 a la vella redacció que El Temps tenia a l’avinguda del Baró de Càrcer damunt la botiga de disfresses de Casa Picó, encaixonada entre el que queda del Sant Hospital de València i la llavors fantasmagòrica església dels genovesos. Cingolani havia acabat de ser guardonat amb el Joan Fuster d’assaig per Joan Roís de Corella, la importància de dir-se honest i venia amb un altre guanyador dels Octubre, el de novel•la, l’escriptor Martí Domínguez.
A tots dos els esperava un petit escamot de periodistes per a les entrevistes i les fotos de rigor. Aquell any els premis d’Eliseu Climent, amb Eduardo Zaplana a Palau, abandonaven el seu posat de gala amb vel•leïtats petitburgeses i recuperaven el seu esperit de revolta bolxevic. Aquella tardor, a la València rogenca i somiatruites, arrasada per les hosts de la dreta llorentina i cimentera, semblava que només li quedava aquella festa de les lletres com a últim reducte des d’on intentar algun tret.
A mi em va tocar entrevistar el doctor Cingolani, breument, sense haver llegit ni un borrall del seu text i sense tenir ni massa ni poca idea de Corella, un autor que l’italià, aleshores investigador de la Universitat de Roma Tor Vergara, s’havia passat durant els darrers tres anys explicant a les aules de la Universitat de Barcelona, on exercia temporalment com a professor convidat per mediació de la també doctora Lola Badia.
Cingolani parlava amb molta seguretat, sense deixar de somriure d’aquella manera un punt desafiant, parapetat darrere d’una alta murada d’ironies.
Després d’aquella entrevista el vaig perdre de vista durant deu llarguíssims anys, però, des d’en fa sis ens trobem en els llocs i les situacions més insospitats com si fórem dos estranys personatges d’un conte de Pere Calders exiliats en una estranya ciutat del tròpic o en trànsit amarg cap al paradís. Durant aquests anys ha escrit i ha publicat a cor què vols sobre les quatre grans cròniques, sobre Bernat Metge, sobre Bernat Desclot, sobre el rei Pere el Gran, Jaume I, sobre historiografia catalana…

L’investigador no ha canviat gaire durant tot aquest temps. Lluu la mateixa cabellera recollida, grisosa i una mica esborrifada. Parla amb la mateixa contundència i els mateixos esguits, i no ha perdut gota d’una ironia que tal volta el temps ha agrejat. Assegura que a hores d’ara se situa enfront de l’acadèmia, la qual ha decidit —entenc que de manera unilateral— que siga un heterodox, i això malgrat que ell confesse amb sinceritat que la seua intenció és fer-la progressar.
rey-don-jaime-a-la-conquista-de-mallorca

Nascut a Roma el 1956 al si d’una família de classe mitjana alta —el seu avi matern fou un enginyer important—, va arribar al món del català per casualitat quan estudiava filologia romànica a La Sapienza. “Vaig ensopegar amb Dom Pinell fugint de l’assignatura d’Història del cristianisme i per a compartir examen de català amb un amic de carrera”, explica. El monjo de Montserrat, Jordi Pinell i Pons, professor de Litúrgia a l’Institut Pontifici de la Universitat Benedictina de Sant Anselm, era també, en efecte, l’autoritat en català a La Sapienza. “L’any 88 vaig arribar a Barcelona amb una beca de l’Institut d’Estudis Catalans, i m’hi vaig estar uns quatre mesos. El 1995 vaig tornar convidat per Lola Badia com a professor visitant i vaig estar-hi dos cursos, després vaig passar també a la Pompeu Fabra i de poc no vaig anar a parar a la Universitat d’Alacant”, recorda. Avui en dia la seua relació amb la docència universitària és tangencial i Cingolani es dedica més aviat a l’edició de documents o corpus documentals, com en el que treballa a hores d’ara relacionat amb els joglars, ministrers i músics des de l’època de Jaume I fins a Alfons el Magnànim. Durant els darrers quatre anys l’Arxiu de la Corona d’Aragó s’ha convertit en el seu veritable despatx. Estudis sobre el comerç medieval del blat, la biografia del rei Pere el Gran o l’edició de l’obra Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, un projecte a mig fer engegat per la Universitat de València i amb Antoni Furió que espera un finançament que no arriba.
“L’Arxiu de la Corona”, afirma, “és inesgotable i alhora la cosa menys explotada que puga existir. Hi ha tones de documents des del segle IX fins al XVIII. Hi trobaràs, però, més estrangers que no pas gent d’aquí. Les raons són molt diverses, des de l’enorme descens d’estudiants que fan tesis doctorals passant per un canvi en els centres d’interés avui molt localitzats en la història econòmica o en la història local…”. L’investigador lamenta aquesta pèrdua d’interés per la història política i, sobretot, per la dimensió reial: “En aquests moments hi ha gent a Europa que estudia el funcionament de les cases reials, no n’hi ha ni un de sol de català. Dos dels investigadors que estudien la cort a casa nostra són francesos…, l’allunyament és brutal”.
No és, però, l’única cosa de què es queixa. L’investigador és crític amb una mentalitat acadèmica determinada i conscient també que les seues posicions tenen un preu molt elevat que es pot mesurar en menyspreus o oblits intencionats.
La seua recerca sobre Bernat Metge, els seus punts de vista, l’han indisposat, per dir-ho d’una manera suau, amb una acadèmia ben sovint hermètica. “Fa poc es va fer una lectura dramatitzada al Teatre Romea de Lo Somni en commemoració dels sis cents anys de la mort de Bernat Metge. En el llibret de mà encara es mantenien alguns tòpics, banalitats com ara que Metge va escriure Lo Somni a la presó per recuperar la confiança del rei…, però si mai no va estar a la presó!, això és indemostrable. Ni tampoc no li feia falta acontentar el monarca: ell era del monarca!… Superficialitats com ara que era un murri, que fan que l’autor no es veja com algú que intentà revolucionar la cultura, lluitar contra els models establerts… Metge en realitat reprén el Boeci autor que sí que era a la presó quan va escriure La consolació de la filosofia. És un joc literari, i si encara es diu que era a presó és perquè ho va dir Riquer… Val a dir que Metge és, juntament amb March, en part, l’únic autor europeu que té la literatura catalana en aquell moment. La seua és, doncs, una discussió de base, de fons, discuteix tots els sistemes èticoculturals del seu moment i acaba deixant-nos sense una resposta”.
Les seues idees sobre Roís de Corella també ensopeguen amb la visió molt més restrictiva de l’acadèmia: “Corella també lluita, com molts altres autors europeus, contra el conformisme, contra el dogmatisme cultural i religiós en un moment en què triomfen Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer, fonamentalistes, protegits per la monarquia… Corella busca una llibertat en el passat, en les fonts llatines, per parlar de coses que en el present són considerades pecaminoses pel cristianisme. Al capdavall, unes fonts que durant tot aquell període han estat portes a la llibertat o bé al malson de la mala consciència. Igual que Metge, Corella vol desmarcar-se d’unes armadures molt fortes com són les de les convencions socials i religioses, dels esquemes literaris de l’època…”. Tot plegat, Cingolani es responsabilitza d’haver convertit l’autor de la Tragèdia de Caldesa en un personatge incòmode: “Malauradament, ha guanyat l’ànsia que ve dels anys seixanta, setanta, de ciencifitzar la literatura, el model hiperfilològic italià, tot allò de l’edició dels textos, de l’anàlisi de les fonts etc., deixant les interpretacions més enllà d’aquests esquemes constrets a individus que, encara que puguen ser intel•ligents, no deixen de ser marginals, de fora del món acadèmic”. “No es vol interpretar”, prossegueix, “tot es queda en un nivell molt filològic, són mecanismes interns de la universitat basats en la cientificitat, en l’objectivitat… La meua relació amb l’acadèmia en aquest moment és ambigua… L’acadèmia vol de vegades mantenir els termes en un territori controlable que deixe de banda la part personal, per tal com la interpel•lació és arriscada, t’hi has de mullar”.

Des d’aquesta perspectiva el 2007 també va abordar la redacció de Jaume I. Història i mite d’un rei (Edicions 62), és a dir, combinant la lectura de tota la documentació, la lectura del Llibre dels fets, i comptant-hi també amb la seua pròpia interpretació dels motius i raons del personatge. “La lectura que es fa en aquest país de les cròniques és prehistòrica, vull dir que o tot és veritat o tot és invenció… Hi manca una anàlisi dels textos… En el meu Jaume I hi ha una lectura de la crònica no tan sols com a font positiva de fets, sinó també, com a font de pensament del rei, la qual cosa obliga a una anàlisi diferent”. Això és una manera de fer més polièdrica, psicològica, que tracta d’entendre, per exemple, els mecanismes de construcció del poder. A partir d’aquí, dedueix que Jaume I no és, ni de bon tros, un personatge tan monolític com s’ha dit, ni per a bé ni per a mal. La irrupció de Cingolani en l’àmbit de la història, les seues educades crítiques a la concepció cristiana del personatge de Jaume I aportada pel pare Robert Ignatius Burns, tampoc no sembla que hagen estat molt ben rebudes. L’italià torna a pagar penyora per una feina no sempre grata i menys encara coneguda, sempre apassionant.
Siga com vulga, continua treballant i donant obres molt interessants, com la de Pere el Gran. Vida, actes i paraula (2010), exhumant piles de documents, burxant en els budells dels textos per acabar trobant l’ànima dels seus autors, buscant també les carreteres que connecten la literatura medieval catalana amb Europa, amb un món i amb un temps.

Pere%20el%20Gran

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s