El dia que Stefan Zweig se’n va tornar a la seua mort

*Article de Francesc Viadel publicat al número 61 de la revista Caràcters (Universitat de València) sota l’epígraf Diàlegs inacabats: literatura i supervivència.

 

29032012-GettyImages-56456008La gent plega quan compren que ja no li espera cap avenir, angoixat per la sensació d’haver fracassat en una empresa d’una enorme transcendència.  Complir els quaranta cinc sense haver-s’hi enriquit fabulosament, sense haver tocat el cim de la professió, continuar sent un ciutadà anònim, poden ser alguns dels molts motius pels quals algú podria voler posar fi a la seua existència. Tot plegat, la vida sol ser llarga, ensopida, una lluita sense treva, mantinguda en condicions desiguals.

Si no recorde malament Joan Fuster va dir en una ocasió, confortablement amortallat amb la seua bata de dormir i mentre xumava un Kool, que morir devia ser com deixar d’escriure. Certament, no se m’acut cap manera més ortodoxa de suïcidar-se per a un escriptor que deixar d’escriure. Fet i fotut, abandonar per sempre qualsevol temptació grafòmana, els interminables gargots en ridículs tovallons de paper, les citacions gelosament manllevades als més grans, deixar d’assistir als tediosos dinars d’escriptors, les nits d’insomni davant l’ordinador, els inútils esquelets argumentals sempre massa complexos… Deixar de somiar d’una puta vegada amb “la” novel·la.

Sospite que els escriptors d’una llengua normal, (això és, poc dubitativa i gens autoenunciativa, amb lectors, mitjans de comunicació cultivats, clubs de fans, una crítica incorrupta…) deuen suïcidar-se només un promig d’una vegada cada dos o tres anys.

En les llengües com la nostra, però, posar-se a escriure ja és d’entrada, ben sovint, un suïcidi, tan bell com es vullga, però, al cap i a la fi un suïcidi. El cas és que la majoria ho fa per saber que continua viu en reconèixer-se en un text com qui es mira en l’espill en aixecar-se després d’una nit d’alcohol. Escriu per sentir-se viu quan uns quants paràgrafs, esmolats com ganivetes, li han permès castrar algun dels caçadors de caps que quotidianament ens encalcen o, encara, per reviure aquella infància que en realitat mai no va ser ni una pàtria ni va ser res.  Però, per què la cosa funcione cal que el ritual siga compartit. Cal un públic, uns lectors. Sobreviure literàriament no és, doncs, només una qüestió de diners o, potser sí, ben pensat, ara que ens hem quedat també sense vesprades de diumenge, sense res.  Sobreviure literàriament és, diríem, més aviat una qüestió de companyia. Ben mirat, escriure per al silenci no deixa de ser un exercici poc gratificant,  un punt malaltís, inútil, com morir en vida.  I ací, esperant a les parades de bus, als cafès, a les aules, hi ha desenes d’escriptors sense públic, encadenats a un silenci verinós. Ningú no ha pensat amb ells. Són pur silenci, puntets de llum en la foscor, una anomalia en una societat cada vegada més estupiditzada, impotent, controlada per oligarquies de tota mena, literàries també, és clar.

A casa nostra les televisions atenen el drama quotidià de la política, el crit enfurismat i legítim de la massa humiliada,  l’ofegament de la humanitat sencera en aquesta mena de crisi viscosa com un polp. Les imatges atrapades per un mòbil de l’aforcament d’un dictador o el tret al clatell d’uns quants delinqüents asiàtics sobre la gespa d’un estadi precedeix l’anunci d’un menjar per a gat o d’uns sostenidors. De vegades, les emissores cedeixen uns minuts a una colla d’imbècils que han fet una cançó sense trellat o a una vella que sap cuinar el rap a la manera antiga dels mariners.  Dotzena i mitja d’opinadors locuaços, sempre els mateixos,  habiten permanentment tots els platós i els estudis de ràdio per vuitanta euros l’hora d’estupideses i obvietats. Els diaris que encara queden, i els que s’obren de nou a la xarxa,  s’han emplenat definitivament de columnistes que parlen del mateix, amb el mateix to, la mateixa telegramàtica. Textos sense memòria, lleugers com una mousse, intranscendents com una conversa de cafè. Són els privilegiats. Alguns d’ells escriptors, d’altres no sé sap ben bé el què… En efecte, els quatre o els dotze, que tenen la sort – caldria dir el dret?- de poder guaitar pel balcó i deixar-se veure pels de sota la plaça. Saluden, discursegen i de nou cap a dins.

Hi hagué qui va vaticinar que la gran finestra de la xarxa obriria molts balcons en moltes places, però, no és veritat. La xarxa és un oceà immens, on milers de milions de navegants s’aventuren cada dia, en direcció a enlloc, fins que exhaustos, sabedors que estan sols, s’abandonen al corrent.    Mentre tant, al metro o al tren, la gent mira absorta per les finestres i a les escoles els xiquets aprenen les tradicions més nostrades penjats d’un cercador igual que coloms estúpids sobre un filat elèctric.

¿Literatura?, A qui li importa la literatura?…

Fa poc va fer  70 anys de la mort d’Stefan Zweig. El dia de l’efemèride l’austríac es va aixecar del llit, va esmorzar amb la seua estimada Lotte i tot seguit va avisar per telèfon a les redaccions dels diaris. També va enviar uns quants watsapps a alguns reputats opinadors, però, ningú no va fer ni cas. Decebut i conformat alhora se’n va tornar  a la seua mort.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El dia que Stefan Zweig se’n va tornar a la seua mort

  1. pau esteve ha dit:

    la vella enclusa es riu d un munt de martells trencats.hi ha homes q no poden comprar se. els nats entre el foc es traginen a pler sobre les flames.les estrelles no fan cap soroll.no podran aturar l ale del vent .

    • la vella enclusa es riu dels martells trencats.hi ha homes q no poden comprar se.els nats entre el foc es traginen a pler sobre les flames.les estrelles no fan cap soroll.no podran aturar les ales del vent

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s