Riu, dins de l’obra col·lectiva d’escriptors de La Ribera, Un riu de paraules.

*Text de Francesc Viadel publicat dins de l’obra col·lectiva Un riu de paraules, editat per la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de La Ribera, hivern de 2012, amb motiu de la 27ena Trobada de Centres.

No recorde  en quina dècima de segon de la meua infància vaig saber del riu. El riu, però, sempre ha estat ací amb mi, a la vora, en el silenci, com un pressentiment d’incert pronòstic. N’estic segur que primer fou la por, aquell soroll líquid d’entranyes remogudes d’un revolt voraç, gegantí, que em visitava les migdiades xafogoses de l’estiu quan vanament intentava conciliar la son a la cambra fosca. L’espai de les collites, la de la dacsa i els melons, i la del pobre cacahuet polsós, collites nodridores i elementals.  ‘No aneu al riu’, ordenaven amb les primeres calors de març les mares de la terra sota els efectes d’un espant antic, d’origen mític que et corglaça. Amagava llavors l’aigua la mort, i el mal, entremaliat, jugava a mirar-te pels ulls calidoscopis d’una libèl·lula, esquinçava la superfície de l’aigua amb les potes d’un sabater convidant-te a entrar, a perdre’t per sempre més en una abisme de fang. Sentia en la profunditat de la meua somnolència el plor trist i desesperançat d’unes dones.

Més tard, però, lluny de qualsevulla inquietud, el riu fou la frescor, l’amanyac. L’ombra suau dels xops esprimatxats, el seu pobre abric de fulles d’un verd blanquinós, insinuat. Còmplice de pecats i de silencis melangiosos, herència… Estimí potser per primera vegada vora riu, de veritat, sense condicions, amb el cos bullent. L’atmosfera olia a planta madura i els joncs ballaven al so del vent.

Ara una mà tota feta de olis i ciments, plàstica, avariciosa i enfollonida, se’n du el riu als dominis d’una memòria estèril.

Pense el riu, encara, avui, des d’aquesta extensió monòtona de la ciutat en la que visc atrapat. El pense com un alè, com un bocí d’infància que es resisteix a abandonar els somnis, el riu una aigua contra la mort, sense rancúnies, l’esguard verd i un regust de fang glacial a la boca.  Pense el riu i m’unesc a la seua dansa sinuosa entre boscos de ribera, planúries, des d’aquesta distància, des d’aquesta sibèria d’edificis i gents que van i venen, tornen i se’n tornen a anar sense cap objecte entre sorolls metàl·lics, sí, el pense el riu des d’aquest cau de melangia, atemorit pel seu incert destí.