Francesc de Paula Burguera, una vida sacsejant consciències

*Entrevista de Francesc Viadel a Francesc de Paula Burguera, publicada al número 635 de Serra d’Or de novembre de 2012.

Burguera i Viadel conversen en un cèntric hotel de valència, estiu de 2012. Foto, Biel Aliño.

Burguera i Viadel conversen en un cèntric hotel de valència, estiu de 2012. Foto, Biel Aliño.

Francesc de Paula Burguera i Escrivà (Sueca, 1928) és polític, escriptor i periodista. Membre, juntament amb l’advocat Fermí Cortés, del cercle d’amistats de Joan Fuster, ha estat un dels valencianistes amb un major protagonisme durant els anys de la postguerra i, encara, durant tota la dècada dels setanta. Com a autor assajà la modernització del teatre en valencià, fins aleshores restringit al sainet. Durant els anys quaranta també pertanyé al grup liderat pels poetes Xavier Casp i Miquel Adlert, fundadors de l’editorial Torre. Membre d’UCD fins al capgirament blaver d’aquest partit, fou diputat a Corts el 1977. Dos anys més tard ocupà la secretaria general del Partit Nacionalista del País Valencià, formació de la qual fou cofundador. Des de 1984 i fins a la jubilació fou cap de premsa de Convergència i Unió al Congrés i al Senat. Presidí també des de la seva fundació el 1999 i fins a 2008 la plataforma cívica Valencians pel Canvi. El 1990 va guanyar el Joan Fuster dels Premis Octubre amb És més senzill encara: digueu-li Espanya, un text a cavall entre la reflexió política i l’autobiografia. Els darrers anys, institucions com la Universitat de València han reconegut la seva trajectòria civil.

Primeres inquietuds

El bar de l’hotel on ens vam trobar la darrera vegada, a València, ara ja fa un grapat d’anys, ha canviat molt poc d’aspecte. A penes li han fet un rentat de cara que ha permès que l’indret no hagi perdut aquell sabor descaradament kitsch que tenen tots els establiments amb pretensions a les ciutats provincianes. En aquella ocasió ens vam asseure a la vora d’uns endiumenjats jubilats, presumiblement militars, que enraonaven, amb un punt de resignació, sobre les possibilitats de secessió del País Basc i Catalunya. Aquesta tarda seiem al costat d’un exdirector de «Las Provincias», el diari que durant la transicióes posà al capdavant de la reacció antidemocràtica i anticatalanista, i enverinà mortalment el país. Ha estat una ensopegada d’aquelles que et recorden que València és petita, tant, que sovint t’arriba a asfixiar.El tipus, ocupat a graponejar el teclat del mòbil, ens ha mirat només de reüll, com si no ens meresquéssim ni una dècima de segon del seu temps. No deu ni saber qui és Burguera…, o potser sí. De fet, a la ciutat, tots els periodistes amb experiència saben qui és Paco Burguera. Tant hi fa que aquest no l’hagi reconegut. Fet i fumut, Burguera tampoc no l’ha reconegut a ell, ni a la primera ni a la segona ni a la tercera.

Des d’on som es veu la petita plaça Rodrigo Botet, la font de ferro amb les tres gràcies agafades de la mà protegides per tres elegants cignes. És una plaça del XIX amb aspiracions senyorials, feta malbé als anys cinquanta i posteriors per una dotzena d’edificis pretesament moderns i, d’altra banda, sense cap interès. Allà fora sembla que el sol de l’estiu estigui a punt de botar foc a tot, aquell sol gairebé africà de l’estiu valencià.

Burguera seu amb el tors ert, sense separar l’esquena ni un mil·límetre del respatller del sofà, apuntalant-se amb el bastó amb gran dignitat. «Disculpa que no em lleve les ulleres de sol, m’ha eixit un no sé què a la vista…», deixa anar amb un deix de sornegueria. L’edat, sens dubte, ha pogut matxucar el seu cos, però en absolut aquell sentit de l’humor corrosiu, de suecà impenitent, i, tampoc, la seva planta de senyoret i urbanita que s’ha passat més de mitja vida a la Villa y Corte.

De fet, es crià juntament amb les seves tres germanes en un ambient benestant. El pare era propietari de conreus d’arròs i tarongers i també tenia una benzinera. De la Sueca de la seva infància, marcada per la guerra civil, recorda encara els refugiats madrilenys, molts dels quals ja no havien de tornar mai més a la capital de l’Estat. Més tard, molt jove, es produí la coneixença de Joan Fuster, un fet, sens dubte, important en la seva vida. «En acabar la guerra, a l’abril —comenta—, la mare em portà a València a posar-me d’intern al col·legi de Sant Josep, dels jesuïtes, per a estudiar el batxillerat. Tenia onze anys. Vaig estar-m’hi poc. Els que veníem de comarques parlàvem valencià, i els de València, en castellà, i ens deien llauros… Vaig decidir, doncs, continuar el batxillerat a l’Institut Politècnic de Sueca. Això era el 1943, l’any en què Fuster inicià la carrera d’advocat a València acompanyat de l’amic Fermí Cortés. Tots dos es preocupaven per tot allò que estava relacionat amb les nostres senyes d’identitat.» Fuster i Cortés passaven la setmana a València i el cap de setmana al poble. «Aprofitàvem llavors per reunir-nos a ca Fuster. Ben aviat, em va donar a llegir un dels llibres de la seva incipient biblioteca: Concepte doctrinal del valencianisme de Joaquim Reig. La lectura em va produir, a quinze anys, una mena d’inquietud i de desfici. Va ser el començament de la meva preocupació i el meu neguit pel futur del País Valencià. Foren els primers anys d’amistat amb Fuster, de seguir les seves inquietuds, que vaig fer meves.»

Una altra de les fites que marcaren la trajectòria de Burguera fou la relació amb els poetes Xavier Casp i Miquel Adlert. Durant els anys quaranta, a la València grisa i ensopida del franquisme, aquests dos personatges representaven l’únic testimoni de valencianisme al país per mitjà del seu activisme cultural, centrat al voltant de l’editorial Torre. Un valencianisme que per enveges i fanatisme polític van acabar traint a la transició quan van legitimar l’anticatalanisme més ferotge. «Jo coneixia —explica Burguera— el jesuïta Bertran i de vegades el visitava. Un dia em digué que li agradaria conèixer Fuster. La vesprada que el vam visitar ens suggerí que hauríem de contactar amb Casp i Adlert. Bertran organitzà la trobada. La meva relació amb ells va ser bona, tot i que sense gaire continuïtat, per tal com me’n vaig anar a estudiar econòmiques a Madrid. En ocasions, quan tornava a València, per vacances, assistia a les reunions de l’editorial Torre.» Fou precisament aquesta editorial la que li publicà el 1949 el poemari Ara que sóc ací. Burguera també se sentí atret pel teatre; com a Martí Domínguez, també li’n preocupava la renovació estètica. Tant, que el 1952 estrenà al Teatre Alkazar de València Tornar a voler, escrita en col·laboració amb Rafael Duyos.

Francesc de Paula Burguera, foto Biel Aliño.

Francesc de Paula Burguera, foto Biel Aliño.

Sis anys més tard Torre publicà una altra obra teatral de Burguera: L’home de l’aigua. Certament, viure lluny de València no li va impedir mantenir els lligams afectius i culturals amb el país. «A Madrid hi havia la Casa de València i, dins, una delegació de Lo Rat Penat, que presidia Josep Joaquim Sanchis Zabalza, un il·lustre i il·lustrat valencià que feia de corredor de comerç. A València, al capdavant de Lo Rat Penat, hi havia González Martí, que havia decidit impulsar l’ensenyament del valencià. Per a fer-ho, cridà Carles Salvador. Sanchis Zabalza en seguí l’exemple a Madrid. Hi vaig ajudar de grat. Recorde que un dels alumnes era Josep Vinyals i Guimerà, que després fou director general de la Caixa d’Estalvis de València. Durant la transició s’oblidà de tot el que havia après en els cursets madrilenys de Carles Salvador sobre la unitat de la llengua i donà suport als secessionistes blavers

Entusiasta de la premsa

El teatre i els versos no impediren que Burguera bastís també una literatura d’idees. El 1960 guanyà els Jocs Florals de València amb l’estudi El País Valencià davant el Mercat Comú, un text que pel que sembla serví de base a Joan Fuster en la redacció de Nosaltres, els valencians. El periodista, lluny de donar importància a aquest fet, es limita a definir l’assaig del seu amic i conveí com «un colp que va despertar les consciències», un llibre «en què es mostra el poble que som».

Com a periodista, elegant i alhora poc amic de concessions, ha invertit bona part dels seus esforços a sacsejar consciències, polítiques i civils. Tres llibres, Francesc de P. Burguera: l’obsessió pel país (PUV, 1998), Del poble, del país. Escrits compromesos 1945-1998 (Afers, 1998) i Des de la trinxera periodística. Articles 2003-2009 (PUV, 2010) apleguen bona part de la seva llarga carrera de columnista. L’ofici li vingué per casualitat: «Jo vivia a Madrid des de 1963, en què deixí la presidència del Sindicat Arrosser de Sueca per anar a dirigir una agència de publicitat per correu. L’any 1966 el diari “Madrid” em va oferir de publicar-hi un article cada dissabte. I vaig acceptar. La cosa durà fins que el govern de Franco ens va tancar, el novembre de 1971. I heus ací que Consuelito Reyna, aleshores subdirectora de “Las Provincias”, em telefonà per oferir-me el seu diari. Li vaig agrair el gest, però també li vaig advertir que no era sant de la devoció del director, José Ombuena Antiñolo, i que aquest no admetria cap dels meus articles. Reyna em contestà: “No te preocupes. Mi papá ya lo sabe y está de acuerdo.” La cosa durà poc. S’acostava la transició i, amb aquesta, el blaverisme. Consuelito es posà al capdavant del blaverisme per animar-lo i en aquest punt s’acabà la meva relació.»

Un altre dels personatges antagònics de Burguera que pul·lulen o han pul·lulat pel País Valencià és l’expresident Eduardo Zaplana, un tipus implacable i rancuniós que hauria estat al darrere de la fi de la col·laboració del periodista amb ORT-Press, propietat d’Europa-Press: «Un dia vingué Zaplana acompanyat de no sé qui a veure’m a Madrid. Volia demanar-me un favor: que el diari “Levante” el tractara millor. Naturalment, el vaig enviar a fer punyetes. Li vaig dir que em pensava que ell era liberal com jo, però que ja veia que m’havia equivocat. La fi de les meves col·laboracions a ORT-Press va ser la seva resposta. Un dia una secretària de la direcció em va telefonar i em va dir que deixara d’enviar articles. Li vaig preguntar qui li havia ordenat que m’ho digués i per què. Em contestà que no ho sabia. “No pot ser Zaplana?”, li vaig dir. “No sé nada, no sé nada”, contestà. Es posà nerviosa i penjà.» A hores d’ara, Burguera, un entusiasta de la premsa, creu que malauradament aquesta ha tingut un paper més aviat modest en la modernització democràtica del país. «Els valencians —es dol— són poc afeccionats a llegir diaris, i la major part d’informació els arriba de Canal 9…» Ni la premsa ni, tampoc, la política, l’altra seva gran passió. De fet, fou un dels fundadors, juntament amb Joaquin Muñoz Peirats, del Partit Demòcrata Liberal del País Valencià, integrat en la Federació de Partits Democràtics i Liberals i coalitzat amb la UCD. El 1977 Burguera arribà a ser diputat per aquestes sigles fins que la deriva anticatalanista dels centristes espanyols provocà que es passés al grup mixt. «Pel PDLPV, eixírem de diputats jo i Ximo Muñoz Peirats, i de senador, Antonio Noguera de Roig. En la primera reunió, als pocs dies de les eleccions, sotmeteren a votació el projecte de formar un sol partit amb la UCD. M’hi vaig oposar. En arribar al moment del debat de la Constitució vaig anar-me’n al grup mixt. Jo havia presentat una esmena a la disposició transitòria segona, segons la qual els territoris que en el passat hagueren plebiscitat afirmativament projectes d’Estatut d’autonomia podrien passar immediatament a presentar un projecte d’Estatut en la forma que preveu l’apartat 2 de l’article 148. La meva esmena afegia que també podrien passar immediatament, i en les mateixes condicions, els territoris que hagueren perdut els seus Furs per dret de conquesta. Els diputats valencians s’oposaren a tramitar-la. El mateix passà al Senat, quan el senador valencià del PDLPV presentà la meva esmena.»

Lluny de desanimar-se, Burguera fundà el Partit Nacionalista del País Valencià, en un intent de contribuir a superar el fracàs electoral del nacionalisme representat el 1977 pel Partit Socialista del País Valencià, liderat per Alfons Cucó, i la Unió Democràtica del País Valencià de Vicente Ruiz Monrabal. Els uns quedaren dins l’òrbita del PSOE i els altres de la del PP. El PNPV, integrat per membres d’una formació i de l’altra, formaren, juntament amb l’Agrupament d’Esquerres, la Unitat del Poble Valencià, embrió de l’actual Bloc Nacionalista Valencià, integrat a Compromís. Burguera no és gaire optimista pel que fa al futur polític dels valencians, tampoc del nacionalisme a casa seva, malgrat l’èxit actual de la coalició Compromís. Considera equivocats els plantejaments segons els quals un nou projecte de país ha de fer-se exclusivament des de l’esquerra: «Això ha de ser un projecte interclassista. Joan Fuster s’equivocava quan deia que el País Valencià serà d’esquerres o no serà… En una conversa que hi vaig tenir li vaig donar la meva opinió: El País Valencià el faran els mestres o no serà», assegura amb un mig somrís.

Obert, dialogant, Burguera es fa amb tothom i li agrada sentir-se partícip de la seva societat. Encara ara treu forces per a assistir a un acte o altre d’inspiració cultural o civil. Avui se li fa tard. Té els néts a casa. La calor estreny. Burguera s’acaba el refresc i decideix que ja n’hi ha prou. Ja ha xerrat massa, amb el que ara li costa parlar. Minuts més tard el deixo a la plaça de l’Ajuntament, fins despús-ahir del Caudillo, ahir del País Valencià. L’autobús arriba i Burguera hi salta literalment a dins. En un tres i no res la ciutat, blanca de llum, l’engoleix.

Burguera, València, estiu de 2012. Foto Biel Aliño.

Burguera, València, estiu de 2012. Foto Biel Aliño.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, l'aportació positiva, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Francesc de Paula Burguera, una vida sacsejant consciències

  1. Retroenllaç: Brigada Mixta » Arxiu del blog »  Francesc de Paula Burguera, una vida sacsejant consciències

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s