*Article de Francesc Viadel publicat al número 59 de la revista Caràcters de la Universitat de València corresponent a la primavera de 2012.
Del dia que vaig començar El món d’ahir. Memòries d’un europeu, recorde un càlid sol tardorenc, matiner. En algun moment de la meua passejada entre l’escola del xiquet i ma casa, els meus pensaments intentaren tocar aquell món vienès d’Stefan Zweig perfumat de cafè, de confortables llars burgeses, submergit de ple en una era de la raó en la qual -com ell mateix evocava- semblaven del tot impossibles el radicalisme i la violència. Pensava aquell paradís dominat per un sentiment d’inalterable seguretat on els obrers tenien sous estables i assistència social. Un món en què la ciència i la tecnologia, lluny de representar cap amenaça, semblaven orientar-se a l’únic objectiu d’aconseguir una vida més agradable per a tothom. Per aquell temps, fins i tot, l’escriptor austríac i tants d’altres contemporanis seus, van creure’s “honradament” que les fronteres de les divergències entre les nacions i les religions acabarien per fondre’s lentament en un humanisme comú i que, així doncs, la humanitat aconseguiria la pau i la seguretat. El miratge durà només unes dècades. I arribà la primera gran guerra i als camps de batalla es trituraren tots els somnis d’un món millor. I acabada aquesta, al capdamunt d’una serralada d’ossos, plantà la seua bandera el ressentiment i la venjança. I després encara hagué d’arribar el nazisme, i més guerra, i la indústria de la mort amb tots els seus trens carregats de bestiar humà creuant el continent en direcció a les càmeres de gas. Zweig també patí persecució. El 1938 va escriure que el món ja estava més avesat a la inhumanitat i a la brutalitat com mai abans mentre la consciència mundial callava. La catàstrofe semblava no tenir aturador. La nit del 22 al 23 de febrer de 1942, ell i la seva companya Lotte Altman, es van treure la vida a la seua casa de Goçalves Dias, a Petropolis. Zweig tenia 60 anys. Abans d’ingerir el verí, va escriure: “…en cap altre lloc m’hauria agradat tant tornar a construir la meua vida des del principi, després que el món de la meua pròpia llengua hagi desaparegut i Europa, la meua pàtria espiritual, es destrueix a si mateixa”. Assabentat de la notícia, André Maurois, es lamentà que la civilització hagués creat un món on l’escriptor no havia pogut viure. El dia que vaig encetar El món d’ahir encara no sabia res d’aquell tràgic final. Altrament, sembla que el món havia començat de nou a esquerdar-se com un bloc de gel per algun punt indeterminat de la seua ànima. Una esquerda que continua avançant, trencant…
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 