Omplint l’ampolla del nacionalisme valencià, X.Aliaga diu sobre el darrer llibre de Viadel

*Article del periodista i escriptor Xavier Aliaga publicat el 5 de juliol de 2007 a Núvol, digital de cultura sobre Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), (Universitat de València) de Francesc Viadel.

Des de la seua etapa com a periodista del setmanari El Temps, Francesc Viadel (Algemesí, 1968), havia demostrat un admirable sisè sentit per descodificar el senyal d’una societat tan embolicada i multipolar com la valenciana. Prova d’això és una curosa i molt completa immersió en el revers obscur de la recent trajectòria valenciana, el llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del ‘blaverisme’ (L’esfera dels llibres, 2006), reeditada més tard per la Universitat de València. L’innegable èxit social i polític de l’anticatalanisme, de fet, explica una certa actitud derrotista, ploramiques i freqüentment revisionista a l’hora de fer balanç del moviment antagònic a aquella orgia àgrafa i reaccionària. Però el relat de la construcció identitària valenciana resulta incomplet i un punt masoquista sense ressaltar les llums, els petits i grans èxits del nacionalisme valencià.

Aquest és l’eix conductor de Valencianisme, l’aportació positiva (Publicacions de la Universitat de València, 2012), un llibre que, amb el subtítol Cultura i política al País Valencià (1962-2012), fa balanç precisament del llegat engrescador que el nacionalisme d’arrel fusteriana i els moviments satèl·lits han estat capaços d’acumular. Partint d’una idea clau i, al meu entendre, inqüestionable -sense Joan Fuster i el profund sacseig de consciències que va provocar la seua irrupció en escena a principis dels anys seixanta del segle passat tot allò no haguera estat possible- Viadel explica com, malgrat les dificultats, el nacionalisme valencià ha estat capaç de generar una producció cultural, cívica, musical o literària, d’innegable potència i dinamisme, molt per sobre de les potencialitats d’un país que li ha donat sistemàticament l’esquena als creadors amb l’estigma penjat al coll del ‘catalanisme’. Com, en definitiva, és possible viure i crear en valencià malgrat les estretors econòmiques, socials i polítiques.

A més a més, l’autor relativitza els fracassos polítics del valencianisme progressista. Tot i que no ha estat fins ara, amb els bons resultats de Compromís a les darreres autonòmiques i municipals, que el vector polític del nacionalisme valencià ha aconseguit traure el cap amb certa suficiència, les seues idees i supòsits han impregnat l’acció política de la resta de formacions, situant qüestions com l’autogovern o les polítiques lingüístiques en el centre del debat. La tesi és agosarada però perfectament vàlida: s’ha de recordar que el nacionalisme impregnava de forma transversal i amb diferents graus el conjunt de les formacions d’esquerres al País Valencià. La substància obtinguda d’aquella transversalitat ja és una altra història.

En tot cas, el gran èxit del moviment és aconseguir que un país que li donava absolutament l’esquena al seu idioma acabe incorporant línies en valencià en l’ensenyament (i un moviment relacionat ben actiu) i una xicoteta però molt activa infraestructura cultural i social que viu en català al País Valencià. Fins al punt (aquesta dada és de la nostra collita) que una ràdio i televisió tan impermeable, malgrat el seu caràcter públic, a determinades manifestacions culturals, com ara RTVV, ha acabat per incorporar aquest univers a la graella del prime time.

D’alguna forma, i sense obviar les ombres del valencianisme polític i cultural, el que fa Viadel -al marge dels feixucs debats essencials per beatificar el pare o matar-lo definitivament- és posar el focus en l’herència positiva. El balanç global no és enlluernador (no pot ser-ho), però almenys deixa un bon sabor de boca, una reconfortant sensació d’ampolla i mig omplir. És l’efecte que produeix el valent enfocament del volum i l’oportú apèndix biogràfic final amb les figures més destacades del moviment i el balanç literari i musical del període, que Viadel fa arrancar, de forma totalment intencionada, l’any 1962, la data de publicació de Nosaltres els valencians. Contemplada així la qüestió i des d’aquell punt del calendari, la percepció canvia.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, l'aportació positiva, Literatura, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Omplint l’ampolla del nacionalisme valencià, X.Aliaga diu sobre el darrer llibre de Viadel

  1. pau esteve ha dit:

    es un bon simptoma q un personatge de la talla de xavier aliaga faci un balnaç positiu del llibre de francesc viadel ja q al meu entendre les opinions mes valides son les de les persones q es mullen fins embrutar se si s escau i no combreguen amb rodes de moli,persones compromeses amb la identitat del nostre poble i de la nostra gent i alhora impreganades d internacionalisme des de la nostra terra oprimida
    gracies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s