*Entrevista del periodista Paco Cerdà a Francesc Viadel publicada al diari Levante el 8 de juny de 2012 amb motiu de la publicació de Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política (1962-2012) (Universitat de València).
El periodista i professor de Periodisme Francesc Viadel (Algemesí, 1968) presenta hui a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València (19.30 hores) el seu últim llibre: “Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012)”, una “bíblia” documentada del valencianisme en l’últim mig segle que edita PUV.
-Donant-li la volta al títol del llibre, quin és el valencianisme negatiu?
Tot aquell que ha desplegat el bloc conservador valencià. És la proposta que, ja en la Transició política, va tindre com a eix principal el discurs de l’anticatalanisme. Ara, el PP ha assumit aquest discurs anticatalanista plagat de tòpics del valencianisme fol-klòric, provincià, utòpic, el de la barracaÉ i d’ací no han eixit. És el regionalisme de la dreta més rància que ja veus on ens ha portat: discursos buits i triomfalistes que, quan l’aixeta s’ha tancat, han abocat el país a la ruïna.
-Arremet contra el “blaverisme” com un moviment “hispanovalencianista, filocastellà i xenòfob”. Creu que encara respira?
El seu discurs està assumit en el pensament de la dreta, que s’ha enrotllat amb la senyera per cometre tot tipus de malifetes. És un valencianisme victimista, de fullaraca i fum. El PP ha confiat ara als ex d’Unió Valenciana la secretaria de senyals d’identitat del partit. Quines conseqüències creu que poden derivar-se? Aquesta gent ha sigut la que va incendiar València pels quatre costats en els anys de la Transició. Per tant, quina defensa de la identitat van a fer persones que han fet del valencià un conflicte permanent i que ni tans sols l’han utilitzat? Aquesta decisió pretén donar-li oripell de regionalisme i legitimitat valenciana al PP. I supose que, des de la recuperació d’un discurs de soflama valenciana provincialista, intentaran tapar les vergonyes i el desastre que han creat. De los grandes eventos passarem a los grandes relatos d’exaltació folklòrica i provinciana del valencianismo.
-Com ha evolucionat el valencianisme en els últims 50 anys?
Hi ha hagut un salt qualitatiu molt important des de l’any 1962 fins ara. Moltes vegades s’ha parlat del fracàs del valencianisme polític, però a mi m’agrada matisar que ha sigut un fracàs relatiu. Perquè el valencianisme polític com a discurs, i malgrat el linxament al que ha estat sotmés, ha impregnat a moltíssims sectors de la societat.
-Més encara en la cultura?
Sí. Pel que fa a la cultura, no hi ha color. En l’any 62 només hi havia un grapat de llibres publicats en valencià. Hui, malgrat la crisi i la globalització, tenim una literatura, modesta, però tenim una literatura. També tenim una escola en valencià, que era impensable en l’any 62. Hem aconseguit una producció musical important. Disposem d’una Universitat que fa bona part de la seua producció científica en valencià. La simple existència del valencianisme és un miracle històric! Ara es parla de la “primavera valenciana”. Però la primavera valenciana que encara trau flor és la que inicià un senyor de Sueca en el 62, en plena foscor del franquisme.
-Quins retrets li fa al valencianisme progressista? Li ha pegat massa voltes al nano i ha xafat poc el carrer?
El algun moment donat, possiblement sí. Després dels anys 80, el valencianisme es va quedar en fora de joc i va perdre massa temps en discussions sobre símbols. En això s’han perdut massa energies i ha faltat pragmatisme.
-Quins són els puntals del valencianisme actual?
Un moviment importantíssim és Escola Valenciana, pel seu perfil de consens on caben moltes línies ideològiques. A nivell polític, allò més capdavanter és Compromís, que caldrà vore com evoluciona, mentre que el PSPV haurà de fer una reflexió sobre el model de país que vol: si és el del PP, com sembla que apuntava amb Alarte, o és un altre més pròxim al dels seus orígens. I una tercera pota és la gran producció cultural en valencià (llibres, música, producció científicaÉ), encara que li falte visibilitat.
-Quin futur li augura al valencianisme?
El valencianisme té una base extraordinària i té un model de país que és una alternativa. Ara bé: el context de crisi actual pot ser letal. Hi ha una cosa que m’inquieta molt: si hi ha un procés de recentralització de l’Estat, com quedarem els valencians? Com subsistirà la cultura en valencià que depenia de les poques subvencions que es repartien?
-Pot aconseguir la crisi allò que no va aconseguir el “blaverisme”?
Exactament. En què quedarà l’autonomia? En què quedarà l’autogovern? La crisi pot aconseguir allò que tot el pensament reaccionari no va aconseguir. Pero, al mateix temps, la societat valenciana ha de repensar el model cap el que vol anar. I és ahí on pot aparéixer l’alternativa del valencianisme. S’escoltarà al valencianisme arran d’aquesta crisi? Ho vorem. I potser tenim alguna sorpresa.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 