Adolf Beltrán a la ciutat sense riu

*Article de Francesc Viadel publicat a la revista Serra d’Or número 630 corresponent a juny de 2012 dins la sèrie Un país de perfil.

València no té un riu com el Sena o el Tàmesi, la qual cosa en minva molt les possibilitats de fabulació a l’entorn de cadàvers anònims surant a la llum de la lluna plena. Les ciutats amb rius cabalosos solen engendrar periodistes llegendaris d’aquells que es citen amb rosses impossibles en la plataforma d’un vaixell per a turistes. València tenia un riu com aquests fins que Franco manà dessecar-lo després que una tardor s’eixís de mare i de poc no s’endugués el règim sencer. Encara bo que deixà en peu els seus bells ponts medievals com vigilants ulls de cocodril a l’aguait d’una presa. A l’Adolf Beltran no li ha calgut, però, tenir un riu amb morts navegants per a esdevenir cronista d’una ciutat que té els seus espectres i assassins, calabossos i foscos comissaris, dies de glòria i misèries aterridores. Beltran, a més de periodista, un ficcionador segons els indicadors de Chiape, fa possible des de fa anys el retrat viu d’un univers de cultura que batega dins  les ombres d’un país podrit, manat amb puny de ferro, capaç d’acompanyar la bogeria del sàtrapa amb música de banda i pólvora. Sense el Quadern que dirigeix, amb la pulcritud d’un cirurgià, seríem segurament una mica més pobres i brutals, misericordiables en diria Joan Fuster. Amb uns patricis que dormen permanentment el son pesant de la paella del diumenge i uns manaires enforastejats, encegats per l’avarícia, la cultura pot arribar a ser l’únic refugi on posar ben resguardat el futur, el poc que encara deu quedar.  Ben mirat, no tenir un riu de veritat encara ens ha anat força bé. Si no, potser Beltran s’hauria dedicat a encalçar misteriosos sicaris accidentalment enviats pels txecs amb una Makarov a la butxaca i llavors  s’hauria deixat estar de poetes, escriptors, pintors i altres rars valencians.

Mans a la butxaca, hi ha capvespres que travessant el Túria fuig del centre, mirant de reüll, amb un bri de melangia, també, les altes, impenetrables torres de la ciutat.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s