Enric Sòria, Oda impossible a València

*Article de Francesc Viadel publicat a la revista Serra d’Or número 629 corresponent a maig de 2012 dins la sèrie Un país de perfil.

Quan Enric Sòria va escriure l’Oda impossible a València al carrer Pintor Fillol, un tipus somnolent, gras com una pilota, servia en un bar perfumat d’all i pernil refregit, amb les ungles brutes i un cigar fred penjant-li dels llavis, entrepans de botifarra de ceba i llonganissa amb pebrots, barralets de vi amb gasosa, mentre maleïa els residus d’un català que de tant en tant l’assaltava darrer del taulell. A la plaça del Carme els punkies feien rodar els canuts d’haixis i els funcionaris socialistes ma non troppo ensumaven menús de 500 pessetes amb un posat de grans gurmets.

Quan Soria, tremolós, es declarava a València, les abrivades filles dels falangistes Barberà i Beneyto i d’altres camises velles ja feien i desfeien; González Lizondo, organitzava paelles gegants de desgreuge contra Barcelona i Sevilla i doblava la delicada Caterine Deneuve amb un francès vomitiu de Don Pio i Àrevalo.

Per aquell temps la nit o la boira havia tornat a la capital després d’un breu període de clarianes en què alguns advocats laboralistes i llicenciats d’humanitats havien pogut fer un tast de poder, malgrat la pluja d’ous podrits de l’agitació anticatalanista, de les resistències dels aconstitucionalistes. Abans que no tornés la nit els dies foren de felicitat petita i de somiar. A les nits, els poetes ocupaven els tuguris del Carme i pensaven en la filosofia alemanya, en Europa, en un país nou, amb l’esguard posat darrere del vidre d’una copa plena d’absenta.  Sòria sovint vagarejava per la ciutat, distret. Del centre al centre, com la sang del cor al cor. És llavors quan va escriure aquella  oda impossible a València, que avui recordo, aquella oda merescuda, donant notícia  del seu buit o del seu exili d’ella en ella mateixa. ‘Fóra tan fàcil (i tan injust també) de blasmar-te en la teua ceguesa’… Cap més poeta no ha estat capaç de cantar la seva bella ruïna, insòlita, abominable, èpica.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Enric Sòria, Oda impossible a València

  1. pau esteve ha dit:

    si realment es 1 poema q reflexa la rabia i la desfeta d un temps a la ciutat estimada i dolguda terra on sembla q les coses no canvien mai

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s