Europa amenaçada pel populisme

*Ressenya de Francesc Viadel sobre el número 38 de la revista L’Espill publicada a Serra d’Or número 628 corresponent a l’abril de 2012.

En un context polític i moral devastat, qualsevol estímul del pensament crític resulta d’una enorme utilitat, encara que la torna a l’esforç de remoure consciències en la direcció del progrés sigui el silenci, sobretot el d’uns mitjans de comunicació atrapats en una espessa i confusa densitat comunicativa, com en una teranyina fatal. Amb tot, en cap cas el menyspreu invàlida l’objectiu ni tampoc els resultats. Joan Fuster fundà L’Espill el 1979 amb aquesta idea, la de ser una eina de reflexió rigorosa, capaç d’interrogar-se críticament sobre el món que vivim per millorar-lo.

El darrer número de L’Espill ha fixat l’atenció en el preocupant ascens del populisme i la xenofòbia a Europa a recer de la crisi econòmica i la globalització, les quals sembla que han colpejat mortalment l’estat del benestar.  L’historiador Xavier Casals ha estat l’encarregat de coordinar el dossier Xenofòbia, populisme i extrema dreta a Europa, amb articles de Casals mateix, Enzo Traverso, René Cuperus, Jean-Yves Camus i Simona Škrabec. Les diverses reflexions prenen com a punt de partida l’assassinat a sang freda de setanta joves socialdemòcrates a l’illa noruega d’Utoya el juliol de 2011 a mans d’ Anders Behring Breivik. El terrorista, recorda Casals, afirmà “haver actuat per evitar la decadència europea que causaven la infiltració marxista i de l’islam, la immigració massiva i el multicultarisme”. “Utoya”, prosegueix Casals, “dóna gran visibilitat a una realitat d’Europa occidental molt poc complaent l’existència d’una dreta populista que ha fet de la bel·ligerància contra l’islam un senyal d’identitat, que cada cop és més estesa geogràficament i que –a més- té un notable protagonisme als països nòrdics”.  No som, però, davant d’un ‘neofeixisme’ o d’un ‘retorn del feixisme’, sinó “d’un moviment contra la globalització configurat en l’àmbit de la dreta que no es proclama com a tal i enarbora com a principals banderes la defensa de la ‘identitat nacional’ i la protesta. Els partits que el conformen són populistes en adreçar-se al ‘poble’ en un doble sentit: com a demos (dipositari de la sobirania nacional davant de les oligarquies polítiques que la mediatitzen o segresten) i com a ethnos (comunitat homogènia i sense divisions culturals o socials internes”.  És la manera en què la dreta populista “s’eregeix en defensora de l’’home del carrer’ davant de les oligarquies polítiques ‘corruptes’ i les amenaces que suposa la globalització”. Unes amenaces econòmiques, polítiques i culturals, que posen en perill els beneficis socials de l’autòcton. Emergeixen així tot un seguit de partits patriòtics que fan seva la defensa d’un nou “xovinisme del Benestar” darrere del qual vindran actuacions tant aterridores com les expulsions massives d’emigrants amb la cobertura legal de l’Estat.

Casals, gran coneixedor de l’extrema dreta espanyola i de la seva evolució des dels albors de la confusa restauració democràtica fins els nostres dies, analitza en La nova dreta populista i l’”enigma espanyol”, la singularitat del fenomen a casa nostra.  L’investigador baralla diverses idees al respecte. D’entrada, considera reduccionista i insuficient aquell plantejament dels mitjans de comunicació segons el qual l’absència de partits d’extrema dreta al Congrés espanyol s’explica pel paper de catch all exercit pel Partit Popular. Tot plegat, el franquisme seria una de les causes d’aquesta absència atès que va “assumir el discurs ultradretà dels anys trenta i el va oficialitzar i amplificar, fet que el dotà de gran projecció social, però a la vegada el va encotillar i impedí que evolucionés”. Una evolució, per cert, que si ha estat possible a França, com molt bé explica el politòleg Jean-Yves Camus, en el seu article El Front Nacional. Entre la normalització democràtica i la força anti-sistema. 

Casals també detecta un inquietant desplaçament dels nuclis i del paper de l’extrema dreta en Espanya en detriment de Madrid i a favor de València, on és protagonista el partit España 2000, i de la innovadora Barcelona, on ha esclatat una ultradreta homologable i europea encarnada per Plataforma per Catalunya. L’historiador  sospita que, si aquesta formació s’estrena electoralment en l’àmbit espanyol amb el mateix èxit que a Catalunya, podríem assistir a l’arrencada, ara sí, d’una nova extrema dreta hispànica, populista i islamòfoba amb cara i ulls. Heus ací l’’enigma’.

feixistes20N

Malauradament, com adverteix un corprès René Cuperus en La revolta populista contra la globalització, el populisme no és només una cosa de la dreta sinó que també esguita l’esquerra proteccionista antiliberal. Tampoc el racisme i la xenofòbia sembla que siguin residus d’”un passat que no vol passar” com recorda Enzo Traverso en La fàbrica de l’odi; l’autor d’El totalitarisme. Història d’un debat (PUV, 2002), lamenta que els cataclismes del segle XX no ens hagin vacunat “contra la temptació d’estigmatitzar, l’hàbit d’excloure i, de vegades, el plaer d’avorrir la diversitat”.  També a l’Europa de l’est aguaiten els vells mostres de la reacció amortallats en aquesta boira densa del populisme. La novel·la de l’eslovè Drago Jančar, L’arbre sense nom, orientarà l’assagista Simona Škrabec en la seva reflexió, Eslovènia: cap a una societat apolítica?. En realitat, una visió molt més ampla sobre allò que està passant en els països de l’antic bloc comunista. Una radiografia punyent, inquietant, de la desmemòria col·lectiva, aquesta patologia amb resultats tant incerts sobre unes democràcies a ulls veients afeblides per les difícils circumstàncies actuals.

 Literatura i humanitats en l’ull de la crítica.

L’Espill també ha abordat amb solvència aspectes com els de la crítica literària en l’àmbit català o el destí de les Humanitats en el context del sistema d’avaluació i acreditació de la recerca imposat per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU).

En el primer dels casos, l’investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Jordi Marrugat, carrega tintes en Crítica i cultura en el sistema literari català actual contra les opinions d’aquells escriptors i periodistes que, al seu parer, i durant els darrers anys, han “desacreditat insistentment mitjançant la difamació tota forma de coneixement literari basada en el pensament crític o l’anàlisi sistemàtica de la història de la literatura”. Marrugat centra alguns dels seus comentaris més aguts en personatges de l’stablishment cultural català com Xavier Bru de Sala, Marià Manent o Ramon Esquerra. Un article arriscat i valent que en un context cultural més animat segur que en treuria de polleguera més d’un. D’altra banda, el professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona (UB), Antoni Martí Monterde, mostra en La destrucció de la recerca en Humanitats a Catalunya,  la seva contrarietat amb els criteris aplicats per l’AQU en aquest àmbit del coneixement. L’articulista considera poc o gens justificats alguns de les exigències avaluadores i denúncia, entre d’altres, la preferència de les publicacions en revistes per sobre les aportacions en llibres o la penalització per part de l’agència de la recerca que es fa en català.

El lector trobarà també en aquest número 38 de L’Espill altres articles de gran interès com els de Ferran Archilés, De gent que anomenen classes subalternes. La influència d’Antonio Gramsci en Joan Fuster i la seua reflexió sobre el País Valencià; Santi Cortés, El llibre, un perillós enemic. Atemptats contra la llibreria Tres i Quatre (1970-2007); Miquel de Moragas, Futbol i identitat; Miriam Hoyo, Fukishima és a tot arreu i Hugh Pennigton, Xinxes.

Hi ressenyen llibres d’assaig i revistes especialitzades, Simona Škrabec, el sociòleg Gil-Manuel Hernàndez Martí, Carles Cabrera i Francesc Pérez Moragón.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s