Diagnosi d’una estafa, article sobre Himnes i paraules de Francesc Pérez Moragón

*Article de Francesc Viadel sobre el llibre de Francesc Pérez Moragón Himnes i paraules. Misèries de la transició valenciana (Ed. Afers) publicat a la revista Serra d’Or, número 628, abril 2012.

La dreta valenciana es va inventar una faula sobre la transició al país. La història, gairebé escrita de forma simultània just quan passava tot, parlava d’un poble tolerant i treballador la tranquil·litat del qual s’havia vist violentament trencada per una mena d’exèrcit de les tenebres format per catalanistes i marxistes que comptaven amb el suport de  Montserrat i de la Banca Catalana.  Però el poble, finalment, organitzat i unit, va vèncer l’imperialisme de Catalunya i el comunisme sanguinari i, des de el més ampli dels consensos, es va dotar d’unes institucions i d’unes lleis que no tan sols havien de garantir el futur col·lectiu sinó que, a més, havien de preservar per sempre més els valencians de l’amenaça del nord. Els partits de l’esquerra oficial, molt especialment el PSPV-PSOE,  es van limitar a llegir en veu alta el conte i a fer veure que res no havia passat. El PSPV era un partit afeblit, ideològicament desorientat, atrapat en el poder,  acorralat per la xurma anticatalanista i nostàlgica del franquisme que l’Aliança Popular havia atiat seguint la norma d’estil de la més clàssica tradició colpista del conservadorisme extrem espanyol.  En aquest passat ordit pel pensament reaccionari no hi ha cabien visions dels país diferents del provincialisme decimonònic, ni de la història que no fos la de l’Espanya de sempre, ni dels símbols d’identitat diferents dels entronitzats per l’antic règim. També es limitava la plena recuperació del valencià i s’atacava amb vehemència i des d’arguments estrafolaris la seva filiació filogenètica. Calia descatalanitzar el país i tornar-lo al seu estat de placidesa.  Els valencians serien una Comunitat, parlarien ‘valencià’ sense més additaments i tindrien una bandera en blau. Quedava proscrit el terme país, la senyera històrica de les quatre barres i calia que el valencià continués on la història l’havia deixat o bé iniciés un procés de galleguització que el separés de la cultura catalana.

Amb aquest panorama, el valencianisme democràtic, al marge de la versió oficial es va refugiar allà on va poder, uns en la trinxera política pròpia; d’altres, en la perifèria del poder socialista; molts en la cultura.

Des de llavors, ni el PSOE –ara mateix a anys llum de qualsevol idea de construcció d’un país amb guió propi-, ni encara menys el PP, no han volgut tocar ni un sola línia d’aquell relat. Ben pel contrari, els manifassers principals de la Batalla de València, personatges com Manuel Brosseta, Vicente González Lizondo, Emilio Attard o la periodista Maria Consuelo Reyna, s’han convertit, gràcies a la manipulació del passat,  en uns autèntics herois civils. Tot plegat, la desmemòria, l’absència d’una mirada crítica sobre la societat pròpia, l’odi i els complexes d’inferioritat com a materials primaris en la construcció d’una identitat, tots són els elements que han impulsat al poder personatges tant destarotats i perillosos com Francisco Camps, els que han assegurat, també, l’autoengany de milers de ciutadans convençuts fins ara de que vivien al paradís, vigilats i envejats per qui sap quines forces ocultes.

En aquestes circumstàncies qualsevol material indagatori dels fets esdevinguts que ajudi a repensar el present és d’una importància vital. Vist des d’aquesta òptica Himnes i paraules. Misèries de la transició valenciana, de l’investigador i periodista Francesc Pérez Moragón depassa amb escreix l’interès d’un qualsevol estudi històric.  El seu autor, un estudiós d’una extraordinària solvència, situa les coses al seu lloc. Adolf Beltran, periodista i autor, prologa i defensa un llibre d’una utilitat inqüestionable. Beltran no nega els excessos ideològics del nacionalisme valencià en un context hiperideologitzat com aquell, però adverteix amargament que aquests excessos han estat un pretext ideal per a desqualificar arguments i destruir qualsevol temptativa de regeneració democràtica impulsada des del valencianisme.  El debat sobre els símbols d’identitat valencians ha estat molt més que un episodi desagradable, que el combustible per a un clima emocional convuls. Els símbols importaven i importen encara ara perquè “remeten a unes aspiracions i fan visible la legitimació d’una ‘tradició’ o una altra”. Certament, com molt bé apunta el periodista, “L’autonomia podia haver-se posat en marxa amb una voluntat superadora de la formidable inèrcia dels vells tòpics provincians. Podia haver assumit una nova ‘tradició’ de perfils democràtics més nítids. I no ho va fer”. “El discurs ‘exloent’ que branden els governants locals, provincials i autonòmics, tant se val, en aquests primers lustres del segle XXI, des d’un maniqueisme victimista de bons i dolents, troba en la parafernàlia identitària uns instruments de gran eficàcia per a la confusió i la manipulació”. El resultat és d’un desastre imponent. Amagats darrere de la bandera, en nom d’una llengua que no parlen i amb la música de la sarsuela de l’himne regional, els salvadors de la pàtria han depredat el país a pler, sense gaire oposició.

Fet i fumut, per a Beltran, el nacionalisme valencià no ha estat el que n’ha pagat les conseqüències d’aquesta situació, sinó més aviat “el conjunt de les forces progressistes valencianes, ‘identificades’ amb unes idees de renovació que els són atribuïdes com una tradició o una recialla de temps passats des de la prepotència d’una legitimitat institucional que, paradoxalment, van contribuir a instaurar. Vull dir que, en la política valenciana, ni els partits, ni les forces vives de la dreta, han fet un ús ‘neutral’ dels elements d’identificació simbòlica que es van pactar en la transició valenciana”.

Himnes i paraules, un recull d’articles la majoria escrits “en el fragor de la batalla”, indaga sobre l’origen i el resultat d’unes velles disputes identitàries i polítiques al voltant dels símbols dels valencians. Disputes encara avui no resoltes del tot com a símptoma més visible no tan sols d’una certa desorientació sinó d’un desacord amb el ‘consens’ oficial de sectors gens menystenibles de la societat valenciana.

Pérez Moragón abordarà els orígens i maniobres per a imposar l’actual himne regional dels valencians; el secessionisme lingüístic i la fundació de l’anticatalanista Acadèmia de Cultura Valenciana; les temptatives de revisió dels plantejaments valencianistes de final dels vuitanta o els intents de dissolució del país mitjançant denominacions despersonalitzadores del territori com la de Levante.   Ho fa “des d’una certa sensació d’estupor”  pel fet d’haver assistit com “a ciutadà interessat i pacient”, a “aquell monumental exercici d’estafa pública que va ser l’anomenada transició democràtica” en un País Valencià i en una Espanya que va ser incapaç de depurar amb l’objectiu d’una democratització més profunda els elements més importants del règim franquista.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, l'aportació positiva, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s