*Article de Francesc Viadel publicat a Serra d’Or número 628, d’abril de 2012, corresponent a la sèrie Un país de perfil.
La darrera vegada que vaig escoltar Pau Alabajos fou sota el sostre de rajols vermells de l’Arc del Triomf de Barcelona. Cantava per a unes dues-centes persones contra el racisme, justament en aquella ciutat d’Europa que encara no coneix com la de València les desfilades de goril·les neonazis de gimnàs, però que discretament enllesteix l’exportació d’un populisme d’extrema dreta amb accent propi que ja és tot un èxit a les entranyes del país.
Alabajos pertany a una generació que es mou per un món que s’ha encongit sense baixar del metro, des de Burjassot fins a Oslo, d’una generació injectada a la gran teranyina, quasi políglota, tatuada amb esprais de colors a les parets dels suburbis, però, que, ves per on, li ha tocat viure amb les mateixes putades i amb la mateixa impotència amb què hem viscut fins ara els de la meva. Com nosaltres, en la meitat si fa no fa del trajecte de la vida, va rodant atrapat en un malson on els no culpables són aclamats pel poble mateix que han dessagnat, en l’horror d’una crisi ferotge que devora l’ànima d’occident. Ell ja ho sap, tot això. Des de la nit berlinesa o bé als carrers de la València antiga, fa el relat precís d’allò que veu, entona el seu cant solemne i iracund. Una veu que brolla en els erms d’una societat trastornada. Ens rescabalaran els mots?, els seus mots?, ¿els dels poetes tots?, un sol mot?. Utòpics, idealistes, ingenus… diu que són, que som, en una de les seves cançons d’un disc que ha volgut batejar amb uns versos d’Estellés, l’Estellés civil i cairut com un rector de poble que glosava Allende i maleïa els trens de la llarga nit del franquisme. I, encara, assegura que també són, som, tossuts i inexperts, i amb esperança. No ho sé. Vull dir, sí, i tant!, segur que sí que som tot això i molt més que no pas un ramat trist i dòcil d’ovelles en l’escorxador que també és la història. Hi tindrem, Pau, prous mots contra l’horror?.
francescviadel
francesc
sent com cau tot el sostre del cel sobre el meu cap
potser alabajos duu encara l espelma de la revolucio q hen d inventar
jo avui nomes hi veig espectres q ens corden com a vedells a l extermini
la rebel lio es l unica causa que ens perteny i avui cada vegada mes el preu es mes alt
el nostre solstici es cremar ………………silencis
aixo o arreplegar tires q naixen de les sobres dels amos
……………..lluita o mort