Un coneixement afirmatiu, article d’Enric Sòria sobre Valencianisme, l’aportació positiva de Francesc Viadel

Article d’Enric Sòria publicat el 5 d’abril de 2012 al Quadern d’El País sobre el llibre Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012) (Universitat de València, 2012).

Potser exagerava una mica Xavier Serra quan afirmava, en el pròleg del seu Biografies parcials, que els valencians a penes sabem res de nosaltres mateixos, però és en tot cas una exageració ben comprensible, perquè l’amnèsia de molts valencians sobre la pròpia història i sobre el seu mateix present és una d’aquelles coses que salten a la vista. És un tret que es conjuga massa bé amb l’escassa consciència existent entre nosaltres de ser això: un país. Només té història el que té realitat, que és com dir que només té història el que li importa a algú.

Que l’amnèsia és contagiosa, ho sospita Francesc Viadel en el seu últim llibre, Valencianisme, l’aportació positiva, que acaba de publicar la Universitat de València. El cas és que també el fenomen del valencianisme està poc estudiat, a desgrat del fet que els seus protagonistes són precisament aquells valencians amb consciència de ser-ho, dels quals caldria suposar més interés. Qui són els valencianistes, què pensen i pretenen, què han fet i volen fer, per què ells i no uns altres, com s’han organitzat, com han resistit —sense desgast?— dècades d’hostilitat sovint exacerbada, què han consolidat i en què no han sabut o pogut incidir, quins han sigut i són els seus punts forts i dèbils i quines les seues expectatives actuals, o també quines han sigut les respostes —probablement canviants, com tot— de la societat valenciana a les seues propostes. Són moltes preguntes, i els materials per a respondre-les no abunden. Francesc Viadel tampoc pretén contestar-les, però si subministrar alguns indicis vàlids.

El llibre de Viadel té un punt de partida indiscutible. El valencianisme ha sigut i és molt més que un partit polític o dos. És una manera de concebre aquest país. En el sentit més ampli, el fet mateix de concebre’l, de creure que el nostre país és alguna cosa, és ja valencianisme (perquè molts valencians no fan ni això). En un sentit més operatiu, el valencianisme implica l’estima per aquest país i la voluntat de preservar-lo i, alhora, de millorar-lo, de fer-lo progressar. El valencianisme, per tant, és una forma local, la nostra, de patriotisme, com a mínim. Un patriotisme que s’aboca a un territori tan despersonalitzat i amnèsic que ha d’imposar-se la tasca de revalencianitzar-lo, a més de la de fer-lo avançar. La llengua és un bon exemple d’això, ja que salvar-la, envigorir-la i projectar-la al futur són activitats complementàries, tot i que no plantegen les mateixes dificultats.

Vist així, no estranya que Viadel diferencie entre el valencianisme polític i el cultural, per molt que la connexió entre els dos subconjunts siga evident. Com tots sabem, les consecucions del valencianisme polític fins ara eren frustrants. En canvi, a pesar de tots els atacs, el valencianisme cultural ha impregnat sectors importants de la nostra societat, de l’escola a la música. En aquest camp, la seua vitalitat és sorprenent. Podem atribuir-la a molt diverses causes: la força del model fusterià, que almenys dóna una resposta coherent a les contradiccions en què viu, o vegeta, aquesta part del món, o el fet que el valencianisme ha sabut connectar amb un patriotisme latent que sí que persistia en el nostre poble, o la flexibilitat del teixit cívic de què ha sabut dotar-se, o tot això i més. En tot cas, el valencianisme ha forjat una idea de país que no ha aconseguit imposar-se, però que tampoc es deixa eradicar. I com més s’estudie, més es demostrarà fins a quin punt ha sigut dinàmic. La transició al País Valencià no es podria explicar sense el poder seductor de la proposta cultural valencianista, i sense el seu massa dèbil correlat polític.

El llibre de Francesc Viadel vol ser moltes coses alhora: un ràpid repàs de la història del valencianisme, una anàlisi sociològica dels seus ingredients, un comentari sobre el brutal context del fenomen, més un repertori de personalitats i fites. També és una vindicació, des del mateix títol, de les aportacions d’aquest moviment, de la seua capacitat de dotar de sentit i de fer progressar la vida valenciana. I encara una incitació al debat. És clar que no aprofundeix en cap d’aquests camps, però sí que en traça un esbòs a partir del qual matisar i debatre. Assenyala també algunes de les llacunes de coneixement que els valencianistes tenen sobre ells mateixos i sobre el país que volen transformar. Ens convé saber més, i ens convé de mantindre, amb l’amor al país, la decidida voluntat de construir-lo, i és bo que ens ho recorden en aquests temps incerts que, justament per ser-ho, preludien canvis importants. Com deia el vers de Hölderlin, “on hi ha el risc, hi ha també la salvació”. La reflexiva incitació de Francesc Viadel fa d’aquest un llibre oportú.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, l'aportació positiva. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s