Joan Amèric: “El disc Directament explica la meua vida com a músic”

*Entrevista de Francesc Viadel al cantautor Joan Amèric publicada a El País, 22 de març de 2012.

La plaça Allada Vermell és un bon lloc per asseure’s una estona amb Joan Amèric. L’indret fa de by-pass urbà entre el Born de postal i la Ribera de les carnisseries halal, els carteristes especialitzats en japonesos i les botigues i bodegues de tota la vida. Hi ha uns quants locals amb taules al carrer, el teatre de putxinel·lis més petit del món i una lletra color roig, gegant, que al poeta Brossa li va caure sobre la ciutat en ple vol oníric.

El cantant combat un mig refredat i acusa el cansament dels dies d’enregistrament del seu darrer disc, de les nits en blanc ordenant notes i mots en els pentagrames impossibles del pensament. L’esforç, però, ha pagat la pena. Acaba d’enllestir Directament,  el concert de cloenda del Barnasants 2011, en el qual ha inclòs també tres nous temes: Perquè sóc poble, Despert per a somiar i Defensa del somriure.  Borja Penalba ha estat l’encarregat de produir-lo. Directament arriba dotze anys després d’Obert (2000), aquell CD magnífic amb temes com Vine interpretat a duet amb Soledad Giménez. És molt temps entre un i l’altre i el cantant va previngut per a fer front a qualsevol retret o especulació. “No m’he anat enlloc”, diu alhora que recorda que només el primer any d’Obert va fer una gira de 53 concerts. “No he parat de treballar, d’anar amunt i avall, però, em feia molta mandra gravar, tot el que m’arribava era negatiu: que si la crisi, que si oblida-te’n de tenir pressupost… i jo no he sabut fer sense unes mínimes garanties, en el sentit que he mimat fins a l’obsessió el que és la producció, he estat present en cada nota de tots els meus discos”, rebla, mig arraulit, acovardit per un vent tendre de final d’hivern.  Un perfeccionisme que ha vingut recompensat amb resultats tan bons com Escala de colors (1992), treball del qual confessa sentir-se més orgullós. “Esperava”, segueix, “un estímul per a tornar a la càrrega i aquest ha estat Directament,  un disc que explica la meua vida com a músic, però, també, el futur.  De fet, les tres noves cançons fan de connexió amb allò que vindrà, no tardaré tant la propera vegada en enregistrar…”.

L’explicació, doncs, d’un itinerari vital que va començar el 1964 a la Vila, al casc antic d’Alzira, on el fill d’un obrer de la Barraca d’Aigües Vives, Lluís, i d’una modista originària d’un poble de Jaén, va nàixer i va créixer, en un escenari de façanes antigues i carrers de llambordes per on mai no passava un cotxe. Quant era xiquet es quedava embaladit mirant les guitarres a l’aparador de la botiga de Juan Bella. Un dia en palpà, en tocà una i la cosa ja no va tenir aturador. L’aventura continuà a l’institut José Maria Parra. “Tot era nou, i intuïtiu, la música i les inquietuds ideològiques es barrejaven, era el moment de l’UCD i també de la il·lusió per fer un país”, relata. Per aquella època fundà amb l’editor Toni Martínez el grup Califat, una experiència de quatre anys enriquidora al sí de la qual neix l’Amèric cantant. Desfet el grup, fa la roda dels concursos i els guanya pràcticament tots: el de Faura, amb el poeta Estellés presidint el jurat, els de Borriana, Elda, Salitja… Després, li proposaren fer les primeres parts d’un seguit de recitals pel País Valencià de l’Ovidi, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach organitzats per la Generalitat. La coneixença del de Verges representà un impuls per a la seua carrera. “Llach m’escoltà i em demanà un disc i jo li vaig contestar que no en tenia, em va dir que si en un any no editava, ell ho faria, i així va ser, vaig enregistrar Tornar a l’aigua (1989)”, explica.  D’aquell treball  resten en la memòria temes com La lluna dels peixos, i especialment, Parlant de sirenes, un de tants singles purs de la producció d’Amèric. Tot plegat, la seua carrera es basa en un treball de musicació al caire de la perfecció i d’una veu d’una bellesa subtil, única en la música en català. Ànima, diari de les hores blaves ( 1995), amb temes com Umbilical o Òrbita del món, dóna compte d’aquesta singularitat. Tota comparació podria resultar odiosa. Amèric ha trepitjat els escenaris principals, el Palau d’Esports de Barcelona, ha triomfat en festivals com el Grec o el de Cançons de la Mediterrània, i ha fet places tant emblemàtiques com la del Rei. Una carrera amb molts èxits encara per arribar.

Els carrers de la Vila d’Alzira queden lluny. Avui sent el pes d’aquest nou món furiós. Em fa l’efecte que la cançó Perquè som poble té més de talismà que de crit irat. “Cal que existim, diu la cançó, amb orgull però sense prepotència, som iguals que tots els pobles que són diferents… fixa-t’hi, nosaltres que hem nascut per a la paraula ben sovint ens trobem immersos en una espiral de forces que ens matxuquen i, malgrat tot, seguim vius”, afirma.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Música en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Joan Amèric: “El disc Directament explica la meua vida com a músic”

  1. Retroenllaç: Albert Bertomeu, vida, només | Francesc Viadel Bloc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s