La Núria i els blaveros d’ací i d’allà

*Article de Francesc Viadel publicat al llibret 2012 de la Falla Arrancapins de València. 

La Núria, la meua quiosquera, és tot un personatge al Passeig de Sant Joan. Afable i alegre, eficaç, és una persona molt estimada pel veïnat, sense distincions de cap mena, des dels vells taciturns que es refugien a les finques règies de l’Eixample de vint-i-un botons passant pels joves professionals dels despatxos de la zona, sempre amb presses, sempre de pas pel barri. El cas és que tothom aprofita la compra d’un periòdic per perdre un parell de minuts comentant amb la Núria l’oratge, la fi abrupta de qualsevol dictador africà o la classificació de la Lliga. El seu quiosc és una festa quan juga el Barça i una àgora d’anar per casa quan el clima polític, el local o l’espanyol, escalfa com el sol d’agost. La Núria sap moltes coses. Les ha après a través de la simple observació. Fet i fet, es fa una idea d’allò que passa al món petit que és Barcelona no tan sols escoltant als uns i als altres sinó, també, en funció del tipus i de la quantitat dels diaris que ven. Les oscil·lacions en l’alçada dels munts de paper representen per ella una dada. Fa anys em va fer una amarga confessió. Cada dia venia més diaris dels “dolents”, això és dels considerats de la dreta extrema i casposa. Temps endarrere aquella mena de premsa només li la compraven, segons deia, els militars jubilats o algun religiós d’avançada edat, ara però, la venien també a buscar clients que abans es conformaven en llegir el diari conservador de tota la vida. La Núria va fer un somrís burleta riure en veure’m a la cara el meu desconcert com dient: ‘que tu què collons et pensaves, pollo?”. Els darrers anys li he pegat moltes voltes a l’assumpte. De molt jove el periodista i amic, Xavier Vinader, ja m’havia advertit que això de l’extrema dreta era un fet tan ibèric com el de l’existència del Canis lupis signatus o els acudits de Chiquito de la Calzada. Vinader, gran coneixedor d’aquest submón polític, sempre em deia que  Barcelona, lluny de ser-ne una excepció, n’anava plena d’elements enverinats per aquesta ideologia. Tenia raó. L’homenet de Josep Anglada, l’exfalangista vigatà, ja ha aconseguit entrar als ajuntaments catalans predicant la croada santa contra els musulmans, fins i tot –o caldria dir, naturalment?- en el consistori de l’Hospitalet de Llobregat, ciutat que fins fa només quatre dies era una taca roja en el mapa de la Catalunya quasi feliç. Els neonazis, tant organitzats com discrets, prediquen des de Barcelona a tot el món les bondats de la seua filosofia racista. Sí, d’acord. I vaja per endavant que no parle de tot açò amb la intenció de consolar-me. Però jo sé, almenys ho intuesc, que en aquest punt València trenca esquemes.  Hi ha una diferència important encara entre Barcelona i Catalunya i el nostre malaurat país i la seua capital: el pensament reaccionari és hegemònic en la societat valenciana i l’anticatalanisme blaver, un dels seus dialectes més ben codificats, forma part de l’espina dorsal del sentir-se valencià junt amb l’orgull hispanòfil i el gust per l’arròs. És una desgràcia que la cosa siga així. Tot plegat la conseqüència d’unes dinàmiques polítiques i civils amb uns orígens bastant clars. Apel·lar a una certa genètica defectuosa per explicar el fenomen o tirar la culpa a sant Joan Fuster i els seus devocionaris per a laics il·lustrats no deixa de ser una manera d’autoenganyar-se. Passa que aquesta hegemonia blavosa pesa com una enorme llosa sobre la nostra col·lectivitat, predisposa a un clima a polític i civil que resulta asfixiant.  ¿Se’n recorden vostès de les campanyes encalça traïdors a lo Regne mampreses pel diari Las Provincias? ¿I dels colps i els cristalls trencats i les foguerades alimentades amb llibres i de les bombes de fabricació casolana de despús-ahir? ¿I se’n recorden de l’ajuntament del cap i casal convertit en una capella per a la Geperudeta la qual, per cert, no en té cap culpa de la malaconsciència d’una alcaldessa poc virtuosa en l’exercici de la seua pràctica política? ¿I de les processons continues de falangistes de gimnàs pels carrers de Russafa a toc de tambor i corneta? ¿I de l’autoritarisme de petit cacic rondanxó exhibit per don Alfonso Rus o per Don Carlo Fabra? ¿I de l’aferrissada ofensiva del PP local contra el reconeixement de les víctimes del franquisme?. Quin cansament…

A València, certament, hi ha vegades que ú té la sensació angoixant que el temps no ha passat. Malauradament, en part aquesta és la ciutat i el país que hem deixat que ens feren. Com? Doncs, no plantant cara als atacs interessats de determinada premsa a la convivència civil, consentint l’ascens dels mediocres en els partits polítics, girant la cara als atacs quotidians d’un feixisme durant quatre dècades impune. El cas és que l’olor de la decadència política que ens ha tocat ensumar és persistent i espessa, sens dubte.

Tampoc no crec, però, que aquest clima puga durar una eternitat encara que, certament, és el que jo he conegut durant tota la meua vida. Les coses poden canviar i, així doncs, sabedors de la possibilitat de superar el tràngol el que cal és treballar i sentir en aquesta direcció.

En el fons crec -com aquell advocat octogenari napolità revoltat contra la màfia que un dia vaig llegir-, que els llibres, els mestres i els bibliotecaris, ens rescabalaran del jou del trist país.

La Núria sempre ho diu, amb xupa-xups a la boca, el cap de costat i l’ull dret aclucat: ‘Quan els diaris d’aquell munt tornen a baixar més que els d’aquell altre que veus allà, voldrà dir que estarem una miqueta millor que no pas ara, que estem pitjor del que a tu et sembla. Noi, el secret per millorar està en posar-li remei  a la ignorància. Creu-me”.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La Núria i els blaveros d’ací i d’allà

  1. pau ha dit:

    malgrat tindre un obscur orige aquest pais nostre al meu entendre cada dia en som mes els qui tenim les idees clares al respecte per damunt d anglades i santandreus dels quals nomes tinc a dir que la seva ideologia es la pela la pasta siga catalana espanyola o colombiana………….no obstant trobe a faltar que si som un pais inccomplet es perque calen persones disposades a deixar se la vida si cal per la llibertat d aquesta terra tan maltractada com ignorada amagada iambuna feble esperança en el seu desti universal en el concert de les nacions del mon…………….personalment ni anglada ni santandreu ni les seves reproduccions em produeixen el mes minim moviment a la sang………….al respecte pense que la por es lliure i cadascu agafa la que vol o la que pot la meva proposta es..cap agressio sense resposta i no cedir jamai ni un bri d aire a l enemic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s