Una ideologia xenofòba i antidemocràtica, un article de Pau Viciano per a la revista L’Espill

*Per al·lusions, article de Pau Viciano titulat Una ideologia xenòfoba i antidemocràtica publicat en la revista L’Espill, número 39, hivern de 2011.

S’ha dit moltes vegades que, en la història, la tragèdia només es repeteix com a farsa, però l’intent de rebentar–i no hi ha un mot més evocador– la presentació a València del llibre Noves glòries a Espanya de Vicent Flor per part de l’extremisme blaver i del neofeixisme espanyol semblava qüestionar-ho. L’agressió anticatalanista ens introduïa en el túnel del temps per tornar-nos a situar enmig de l’anomenada Batalla de València. Violència xenòfoba contra un acte cultural, passivitat policial, banalització dels fets pels mitjans de comunicació majoritaris, legitimació activa per part del blaverisme i passiva a càrrec de la dreta “normal”…  tot un seguit d’actituds lamentables que emergien abruptament en la memòria dels qui van viure aquells anys convulsos i que, alhora, per als més joves, constituïen una il·lustració d’allò que només coneixien d’oïdes. Un llibre que analitza uns comportaments antidemocràtics provocava la repetició d’aquests mateixos fets. I és que les reflexions sobre la realitat social, siga del passat o del present, per més desapassionades i científiques que vulguen ser, acaben esdevenint un factor que incideix en aquesta mateixa realitat. Més encara: qualsevol anàlisi social, tot i que ha de ser objectiva –fonamentada en dades i raonaments–, tampoc no deixa d’estar inspirada per la condició de ciutadà del seu autor. Les “ciències inexactes” com ara la història o la sociologia –i no diguem ja l’anomenada “ciència política”— arrosseguen aquest pecat original. I no passa res: si es respecten les cauteles metodològiques, es pot produir un coneixement vàlid sense haver-se d’investir d’una impossible neutralitat científica.

L’obra de Vicent Flor, un llibre que té el seu origen en una tesi doctoral i que ha estat publicat en una editorial prestigiosa, participa, per descomptat, d’aquesta exigència de rigor. Però això no trau que la recerca estiga emmarcada per un rerefons ideològic i polític sobre la “qüestió valenciana” i que la recepció tan favorable –potser un tant acrítica– que ha tingut el llibre estiga condicionada per unes expectatives socials que ultrapassen la seua dimensió acadèmica. Però que, tanmateix, s’hi relacionen, perquè un dels aspectes més elogiats de Noves glòries a Espanya és que constitueix el primer estudi sociològic, és a dir acadèmic o científic, centrat específicament en el blaverisme. Per això mateix es diferenciaria –i superaria— les aproximacions anteriors al tema, que no serien –com el mateix Flor remarca– més que assaigs esbiaixats ideològicament o cròniques periodístiques descriptives. No costa molt de veure que l’autor es refereix, sobretot, a dues obres: La pesta blava de Vicent Bello i “No mos fareu catalans” de Francesc Viadel. El primer llibre era, certament, un assaig publicat el 1988, fa més de vint anys, que té el mèrit indiscutible d’haver estat el primer intent de reflexió seriosa sobre el fenomen blaver. Contràriament al que pot despendre’s de l’actitud més aviat displicent amb què Flor el tracta, aquest llibre no era un pamflet ideològic, sinó una anàlisi de l’anticatalanisme regional a partir d’un marc teòric concret –en aquest cas, el dels moviments feixistes i neofeixistes— i d’una documentació empírica –bàsicament articles de premsa i pamflets– molt àmplia i treballada amb una metodologia que no s’allunya massa de la que el sociòleg fa servir en la seua recerca. Amb independència que la identificació del blaverisme amb el feixisme haja de discutir-se, el llibre de Bello analitza les bases socials del regionalisme blaver, la seua periodització com a moviment sociopolític, la ideologia i les seues pràctiques socials i simbòliques. Evidentment, des d’una postura crítica, però no per això aquest llibre ha de reduir-se a la categoria d’assaig merament especulatiu i ideològic. Per la seua banda, l’obra de Viadel, publicada el 2006, és, certament, una crònica de les actuacions del regionalisme anticatalanista des del seu inici fins al present mateix. Amb el subtítol d’Història inacabada del blaverisme, la segona edició aparegué a València el 2009, pocs mesos abans de Noves glòries a Espanya. Encara que no té una voluntat d’anàlisi sistemàtica com l’assaig de Bello, “No mos fareu catalans” aporta una narració entenedora, minuciosament documentada, de les actuacions blaveres ara ja des de les institucions, però sense oblidar l’agitació i la violència de carrer. El fet que siguen d’un “gènere” intel·lectual diferent de la recerca acadèmica, d’entrada, no invalida les aportacions d’aquests dues obres. D’altra banda, també s’han formulat objeccions al rigor d’algunes de les anàlisis sociològiques del llibre de Flor. Sense deixar de reconèixer-lo com una nova obra de referència, un especialista com Jordi Muñoz considera que, en ocasions, “l’absència de mètode en el tractament de dades fa que els resultats d’enquesta que analitza siguen sovint emprats ad hoc per il·lustrar i revestir el propi argument més que no pas com a material per falsar empíricament cap hipòtesi” (Caràcters, núm. 56, 2011, p. 32). Per aquest terreny el debat ha de deixar-se en mans de sociòlegs i politòlegs, però aquesta mena d’observacions haurien d’alertar contra un cert enlluernament que les taules estadístiques i les citacions de bibliografia especialitzada poden provocar entre els lectors, incloent-hi alguns periodistes i polítics. Que el llibre de Flor siga una investigació que acompleix els estàndards acadèmics no significa que els seus raonaments no s’hagen de contrastar amb els que havien avançat altres autors en llibres, no tan analítics ni formalitzats, però que també han fet aportacions rellevants al coneixement del blaverisme. És cert que en Noves glòries a Espanya es tenen en compte aquestes obres, però més que un diàleg, Flor hi estableix una polèmica, de vegades explícita i d’altres soterrada, en considerar-les l’exemple més característic de les mancances de la interpretació “fusteriana” del fenomen blaver, que suposadament es limitaria a condemnar aquest moviment sociopolític i a reduir-lo a una revolta reaccionària –feixista en el cas de Bello– fabricada per la dreta local. Flor escomet aquest espantall del “fusterianisme”, traçat amb pinzellades massa gruixudes, sense tenir en compte que algunes –moltes— de les tesis més convincents de Noves glòries a Espanya havien estat avançades en altres publicacions.

D’entrada, cal remarcar, entre els nombrosos encerts de l’obra de Flor, la caracterització del blaverisme com una forma de regionalisme espanyolista de resultats desastrosos per a la societat valenciana. Els intents de diferenciar dins del món blaver entre un “valencianisme tricolor” (salvable), és a dir, un nacionalisme valencià centrista, i el regionalisme anticatalanista virulent (condemnable), queden expressament deslegitimats per l’autor de Noves glòries a Espanya. Tret d’un grapat de joves que evolucionaren ràpidament cap a altres plantejaments polítics, els blavers s’adscrivien –i s’adscriuen encara– a un regionalisme espanyol obtús i sense pal·liatius. I no es tracta, com bé argumenta Flor, de la continuïtat secular d’un anticatalanisme regnícola, ni d’un mer empelt de la xenofòbia espanyolista convencional, sinó d’una síntesi ideològica específica que va irrompre a l’inici del postfranquisme. En aquest sentit, la revolta populista contra la proposta fusteriana –o millor dit: contra la seua imatge distorsionada— va introduir uns elements distintius en aquesta forma d’anticatalanisme, que, d’altra banda, no seria un fenomen marginal sinó que aviat cimentaria ideològicament un bloc social reaccionari. Flor descriu i analitza de manera convincent la història interna del blaverisme, des de l’articulació de les seues idees fins a les pràctiques rituals i simbòliques, passant per l’evolució de les organitzacions i el perfil social dels dirigents. Finalment, Noves glòries a Espanya ofereix una periodització ben conceptualitzada del blaverisme en quatre fases: grup de pressió, moviment de masses, blaverisme polític i –l’actual— conversió del Partit Popular en “el” partit regional valencià. Tot això conforma el nucli dur del llibre i, sense entrar en matisacions de detall, constitueix la seua contribució fonamental. Una altra cosa és –com hem dit– que aquests plantejaments sovint ja tenien un precedent en obres anteriors, cosa que no sempre queda massa clar en el maneig de la bibliografia. Per posar un exemple només, la interpretació del blaverisme con la ideologia d’un bloc social reaccionari i els diferents estadis de la seua evolució es troben perfectament establerts en La pesta blava. Més encara –en 1988, cal recordar-ho— Vicent Bello hi preveia una quarta fase, la de l’arribada del blaverisme al govern, a través d’Unió Valenciana, fos en solitari o en coalició amb la dreta majoritària, com així va succeir. Bello anticipava que, des de les institucions, el blaverisme conduiria a una involució política i cultural tan reaccionària com podia tolerar-se en el marc de l’Europa occidental. I, malgrat un to una mica apocalíptic, de fet la va encertar: la Comunitat de Camps i Barberà seria el més semblant a la Itàlia de Berlusconi, que constitueix –sense estalviar reflexos neofeixistes– el model polític i social més degradat dels països de tradició democràtica. Aquesta quarta fase de l’evolució del blaverisme, que Flor esbossa en els seus trets principals, és precisament la que ha estat documentada per Viadel en “No mos fareu catalans”, on adverteix –com també es recull en Noves glòries a Espanya— de l’apropiació de l’anticatalanisme regional per part del Partit Popular i la seua persistència com un “exèrcit de reserva” potencialment mobilitzable quan convinga per apuntalar l’hegemonia social i política conservadora. Certament, Camps no és –o  no era— un Lizondo més mudat, ni Rita Barberà una tia maria amb bosses de Vuitton, però participen del blaverisme ni que siga en la versió menys plebea i, sobretot, l’han atiat quan els ha convingut. Un altre dels mèrits de Flor és, doncs, insistir en aquesta idea de la persistència latent i mobilitzable de l’anticatalanisme blaver tot i la desaparició d’Unió Valenciana, seu referent polític autònom.

Ara bé, en Noves glòries a Espanya, a banda de la denúncia ja rutinària dels suposats errors del fusterianisme, se sostenen altres tesis més discutibles i que, en qualsevol cas, exigirien certes matisacions. D’entrada, el sorgiment i expansió del blaverisme s’explica sobretot en el terreny del discurs identitari i de l’univers simbòlic. El context d’inestabilitat social provocada per una ràpida industrialització –cosa que, d’altra banda, corrobora la tesi “fusteriana” que abans del anys seixanta el país no era una societat industrial—, les maquinacions dels franquistes residuals i fins i tot la manipulació de la premsa i la violència, són elements que Flor no deixa d’esmentar, però queden relegats en un pla accessori. La causa principal de la penetració social del blaverisme hauria estat que era una ideologia que enllaçava fàcilment amb una identitat regional valenciana instrumentalitzada pel règim franquista però d’arrels populars molt anteriors. La proposta de Fuster, per contra, a més de ser massa racionalista, xocava frontalment contra la consciència regional majoritària. Amb aquestes premisses ideològiques, el fusterianisme tindria perduda la partida abans de començar. En primer lloc, a l’hora de jutjar les seues mancances –o millor: les del (neo)valencianisme realment existent en aquell moment–, no queda sempre clara la diferència entre la proposta intel·lectual del mateix Fuster, la ideologia que se’n derivava i les pràctiques cíviques i polítiques que tractaven de realitzar-la. A misses dites, és fàcil assenyalar les errades tàctiques d’un nacionalisme un tant ingenu, però l’estratègia de bastir un projecte modernitzador on la llengua i la cultura pròpia tingués lloc central, capaç d’atraure sectors socials emergents –i no sols universitaris—, no pot reduir-se a una proposta simplement identitària que va fracassar per ser massa racional i ofensiva –per catalanista i progressista– per a la immensa majoria del poble valencià. Aquesta interpretació menysté la importància dels factors diguem-ne “extraideològics” en la dinàmica que va permetre que el blaverisme passàs de ser l’obsessió d’un grup d’agitadors de carrer a un veritable moviment sociopolític. I entre aquests factors van ser decisius la manipulació dels mitjans de comunicació i l’exercici de la violència, de baixa i de no tan baixa intensitat. Dos elements que es van fer eficaços socialment per la cobertura que, des de dalt, els va donar la dreta franquista i postfranquista, incloent-hi els aparells –o les clavegueres— de l’Estat.

Sense el concurs d’aquests dos factors –propaganda i violència–, que Flor esmenta però sense donar-los un relleu remarcable –una dotzena de pàgines en un llibre que en té vora quatre-centes–, pot pensar-se que no sols hauria estat menor la incidència social del blaverisme, sinó que pot dubtar-se que hagués pogut passar de la fase d’agitació plebea. Sense ascendir de Murta a Las Provincias l’anticatalanisme ho hauria tingut difícil. Tan difícil com a Hitler arribar al poder sense el finançament i la protecció del gran capital, per més etnicista i antisemita que fos la identitat popular alemanya. I pel que fa a la violència, analitzar el seu paper no suposa reduir la crítica del blaverisme a una condemna ètica –on tots els demòcrates estarien d’acord— sinó que hauria calgut estudiar les seues pràctiques i els seus efectes polítics i socials. Quan es diu que el blaverisme va guanyar el carrer, no es parla simplement del fet que hagués aconseguit un consens superior al del fusterianisme o que tingués una major capacitat de mobilització, sinó literalment que tractava d’excloure els altres –i en part ho va aconseguir—de l’escena pública, mitjançant la intimidació i la pura agressió física. Més encara, aquesta violència acabava estigmatitzant les víctimes, els “catalanistes”, i associava qualsevol reivindicació valencianista a una conflictivitat artificial que esdevenia així un factor dissuasiu afegit. És raonable pensar que, sense aquesta inversió en la por –emparada per l’aparell de propaganda mediàtic i, com a mínim, consentida per l’Estat– el “catalanisme” potser no hauria triomfat, però tampoc no hauria quedat satanitzat ni exclòs, ni que fos com a opció identitària minoritària però respectable democràticament. Flor no sols considera poc rellevant aquest factor, sinó que no li dedica una atenció empírica suficient. En l’apèndix dedicat a la “cronologia del blaverisme”, en l’any 1978, s’oblida dels intents d’agressió contra Sanchis Guarner –al seu domicili primer i a la Facultat després—i, cosa més sorprenent, del primer atemptat amb explosius contra Joan Fuster, unes incidències que, per cert, estan ben recollides en l’obra de Francesc Viadel. Flor tampoc inclou en la cronologia l’assassinat de Miquel Grau en 1977, tot i que en la introducció del llibre l’esmenta com a l’únic homicidi de la Batalla de València, però no puntualitza que la víctima era “catalanista” i l’autor del crim, encara que potser no blaver en un sentit estricte, sí anticatalanista. En un llibre que, precisament, vol explicar el fenomen del blaverisme a un públic que desconeix les incidències de la Batalla de València –per motius d’edat o de geografia— no hauria estat sobrer puntualitzar l’adscripció política dels implicats. Aquesta manca de cura respecte de les dades empíriques només pot explicar-se pel paper secundari que en el llibre s’atribueix a la violència i a les connexions del blaverisme amb l’extrema dreta.

De fet, una altra tesi de Noves glòries a Espanya que necessitaria alguna matisació és la relació entre el blaverisme i el feixisme. Flor defineix acuradament el concepte de populisme, per a concloure que el moviment blaver és una forma de populisme reaccionari i no de feixisme regional, com defensava Bello. Hi ha elements convincents en les argumentacions de Flor, però entre el populisme conservador convencional i el feixisme, potser caldria remarcar les aspiracions i les pràctiques totalitàries del blaverisme que l’acosten als moviments feixistes. Els lligams estrets amb el franquisme, que Flor admet qualificant el règim franquista de “feixista” –cosa poc ortodoxa per a la historiografia acadèmica—, i les comparacions constants que ell mateix fa del blaverisme amb el nazisme i l’antisemitisme haurien de matisar la delimitació tan tallant que estableix entre el fenomen blaver i el feixista. El nazisme, de fet, s’inscriu en el context d’un populisme volkisch que tingué concrecions ideològiques i polítiques diverses. L’anticatalanisme, com es va assenyalar en La pesta blava, va esdevenir ràpidament un marc “metapolític” o, si es vol, una cultura política compartida entre el blaverisme i el feixisme espanyol, que ha permès actuar aquests dos moviments –amb circulació de militants i líders inclosa— de manera simbiòtica des dels seus orígens fins avui mateix, com ho demostra ara la confluència entre el GAV i España 2000. I, més enllà d’aquestes coincidències, el blaverisme, com recordava Xavier Casals, ha ocupat l’espai polític d’una extrema dreta potencial: si no hi ha una identitat de continguts ideològics, sí que pot identificar-se la mateixa funció reaccionària: impedir per mitjans fonamentalment antidemocràtics la consolidació d’un bloc social progressista capaç de disputar l’hegemonia social i política a la dreta local.

Finalment, Noves glòries a Espanya té, com dèiem adés, una dimensió que ultrapassa l’àmbit del coneixement sociològic. Flor hi fa un diagnòstic de la penetració social i de la persistència actual del blaverisme que remet a unes “conclusions més o menys estratègiques”, és a dir, a una proposta política. D’entrada, en assenyalar l’abast de la implantació “banal” de l’anticatalanisme blaver i la seua assimilació pel Partit Popular, la visió de Flor resulta massa apocalíptica, en el sentit de sobreestimar el predomini blaver i la desfeta del fusterianisme. La impregnació social del valencianisme d’arrel fusteriana no s’hauria de menystenir, ja que, per exemple, l’amplitud de la xarxa associativa cultural i política –de la qual s’ha beneficiat precisament la difusió del llibre de Flor— matisa, si més no, l’hegemonia del blaverisme. Amb tot, en Noves glòries a Espanya no es veu cap altre horitzó polític que el domini aclaparador del Partit Popular, recolzat en bona manera en l’anticatalanisme. Davant d’aquest panorama tan desolador, què fer? L’autor no dóna una resposta explícita, que seria inadequada en un treball acadèmic com aquest, però deixa oberta la porta a un futur assaig de caràcter polític. Això, tanmateix, no significa que el llibre no done pistes per a suggerir que el valencianisme polític hauria d’acostar-se a la identitat regional –òbviament sense abraçar l’anticatalanisme— i bastir una alternativa de centre capaç de mobilitzar una àmplia base social interclassista, guanyant votants del Partit Popular. Ara bé, la versemblança d’aquesta estratègia ha caducat. La versió publicada de Noves glòries a Espanya es va enllestir a la tardor del 2010, després de les eleccions autonòmiques i generals que donaren unes victòries contundents a la dreta i que, alhora, semblaven certificar la defunció de l’aliança del valencianisme amb l’esquerra estatal. Però en poc més d’un any el panorama polític s’ha capgirat: l’èxit de la formació Compromís ha avalat el decantament del nacionalisme valencià cap a l’esquerra renovada i l’ecologisme, amb un discurs obertament enfrontat al domini conservador. I, sobretot, l’esclat de la crisi econòmica, financera i institucional fa presagiar que l’hegemonia “popular” al País Valencià té els dies comptats. En una fase d’inestabilitat social com la que ve, la dreta en el poder estarà temptada –com encertadament advertia Flor— de tornar a instigar el blaverisme. En aquest context, és més imprescindible que mai denunciar-lo com una ideologia no sols perjudicial per als interessos econòmics valencians sinó sobretot perversament xenòfoba i antidemocràtica. No és suficient fer un discurs “a-catalanista”, sinó que ha de ser resoltament “anti-anticatalanista”. Les anàlisis vàlides de Flor sobre la identitat regional blavera i els seus mecanismes de reproducció no haurien de servir de coartada per a un discurs acomodatici a aquesta realitat lamentable, sinó per fornir tàctiques prudents i efectives per a l’empresa estratègica de bastir un nou bloc progressista. Un bloc semblant al que, salvant les distàncies, va impulsar durant la transició el projecte de construcció del País Valencià, el projecte dels “catalanistes”, és a dir, dels veritables demòcrates. Certament, Noves glòries a Espanya no és només un tractat sociològic, i la mateixa passió pel país que ha mogut el seu autor es retroba en els lectors, els que resten convençuts per totes les seues tesis i els que ens ho mirem amb ulls una mica més crítics.