Joan Amèric, Dani el Roig i una nit al Lliure

Article de Francesc Viadel, publicat a Serra d’Or, març de 2012, número 627

Joan Amèric i jo ens vam conèixer en el ventre d’un furgó de camí cap a un aquelarre llibertari amb banda sonora californiana, ben lluny, doncs, de càntics de sang. Era una mitja tarda de primeries d’estiu amb el cel color taronja, a l’interior del país, assedegat i polsós. Amb els cabells llargs, jeans cenyits i camises amples. Només arribar a lloc, Amèric es va perdre buscant un incert escenari. Jo em vaig quedar endarrere,  com un estaquirot enmig d’una gran plaça de terra per la que poc després vaig veure passar Dani el Roig, una mica panxut, amb els cabells esborifats, agafat del braç d’una senyora abillada amb sandàlies, pantalons curts i una samarreta de tirants, d’una bellesa estantissa. Ja aleshores la revolució s’havia amansit sota la influència d’una sensualitat madura. Ho vaig somiar?.

Molts anys després ensopegàrem en un restaurant del centre de Barcelona. Aquells dies, dels fanals de  la ciutat penjaven banderoles amb el seu rostre un mica enigmàtic. Ens havien passat moltes coses des d’aquella tarda xafogosa, llunyana. Recordo que just quant ens saludàvem passaven pel carrer uns centenars de vianants amb les seves vides en un carretó de supermercat i, alguns altres, amb els seus amors passats i fugits, doblegats a la butxaca. Com ara passen.

Una nit de 1997 vaig anar a escoltar-lo al Lliure. Presentava el disc Ànima, diari de les hores blaves. Encara hi penso. La seva veu és com un embolcall de vellut, també llum i força. Inoblidable. Després vingué Obert, records d’Estellés, el cantant madur…

Encara ara continuen passant-nos coses. Clar. Com a tothom. La distància s’imposa en termes estrictes de calendari, atenuada pel record. Cal saber que hi ha canvis que ja no seran i d’altres que vindran que ni esperàvem ni volíem. M’agrada saber Amèric pensant uns poemes, la seva veu, preparant potser la propera cançó, la que ens ha d’endolcir la desesperança.