Confrontació d’identitats al País Valencià

Article de Francesc Viadel publicat a El Triangle, número 1051, febrer de 2012.

A lImatgea llengua dels valencians Manuel Sanchis Guarner es lamentava amargament de la defecció de Xavier Casp, de Miquel Adlert i de tutti quanti. «Tothom té dret […]», deia, «a rectificar la seua ideologia, àdhuc a canviar-la; no renunciem, però, a l’esperança que els antics valencianistes-catalanistes tornen a militar al costat dels seus vells companys en la tasca patriòtica […]». No cal dir que les esperances del professor eren vanes. Tot plegat, l’ideari de Casp i d’Adlert, útil en primera instància a la pervivència d’un cert activisme valencianista, no sembla que hagués depassat mai el d’un regionalisme un punt encès que acabà servint de coartada legitimadora a l’hispanovalencianisme més reaccionari de la Transició. Aquest elenc de poetes apassionats, ultracatòlics, no encaixà els plantejaments modernitzadors del valencianisme esquerrà i racionalista. La ruptura fou traumàtica i d’efectes retardats. Les vicissituds que envolten les seves trajectòries públiques, plenes d’episodis d’enveges, d’autohomenatges i d’actes de violència vergonyosa, resulten tan miserables com interessants, si més no, per a l’historiador, el sociolingüista o el sociòleg de la cultura.

Fins ara hi ha hagut interessants aportacions centrades en aquests personatges i el seu temps històric, com el Temps de quarantena, de Josep Ballester, la correspondència de Joan Fuster publicada per 3i4 o, encara, els documentats treballs de Santi Cortès. L’editorial Afers ha publicat Valencianistes en la postguerra, de l’alcoià Faust Ripoll i Domènech, un investigador solvent i un especialista de referència. Resti en la memòria del lector una interessant reflexió de l’autor feta a tall de conclusió: «[…] si no empeltem el valencianisme als nous corrents de modernitat alternatius i si, a més, ens deslliguem totalment de l’evolució de Catalunya, ens veurem abocats, en el millor dels casos, a un estatus subordinat en tots els fronts i en el pitjor, a la desaparició […]».

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s