*Article de Francesc Viadel publicat a la revista Serra d’Or, número 626, febrer de 2012.
El laberint del Minotaure es troba a Puçol, als peus de la serra Calderona, enmig de camps d’enciams, tomàquets i tarongers amanyagats per la brisaina d’una mar que vomita olis industrials, despulles de civilització. El laberint és una teranyina de carrers amb cases de parets emblanquinades que a l’estiu s’incendien de llum. Manel Alonso l’habita igual que un Teseu invicte, sense cabdell de fil, ni Ariadna que l’esperi, matant el monstre de la submissió amb el treball de la literatura. Com un heroic proletari dels mots, sembla no conèixer cap altre camí que el del seu ofici. El seu món, la seva lletra, és lletra verídica. El laberint el nodreix, li dóna tot allò que necessita, li escup històries. Alonso resta immòbil, dempeus, a la porta de casa i, destrament, les captura una a una, i les reclou a les seves gàbies de paper.
Just acaba d’escriure Els somriures de la pena, bocins de realitat amarga. La vida amarga. La sorprenent, màgica quotidianitat, però, sobretot el boumonstre de banyes enceses inspirat per la mort, perdut en el laberint nits immenses de festa major; l’aspror del vi barat en el fetge, com ganivetes; el cadàver familiar, inesperat, dins del seu taüt, dificultosament encabit; els gats de les antigues pallisses on es guarda el blat de moro, la fam i la por; el record de les veus dels carrers del vell poble, avui senyorejats per fantasmes de nens que juguen a pilota o s’apedreguen amb odi com una turba enfurismada… Sovint, amb les primeres calors del juny, a l’horabaixa, penso amb Alonso. Veig la casa. En la façana hi ha uns clivells quasi invisibles per on s’escolen els dragons que ha descobert l’encesa dels fanals. Un núvol de mosquits nerviosos es mengen la llum groga. Hi ha un vers seu escrit sobre la vorera amb un diminut pinyol d’albercoc: Ferit s’asseu en la trinxera i vessa sobre un tros de paper tots i cadascun dels udols dels gossos perduts.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 