*Article de Francesc Viadel publicat en el número 625 de la revista Serra d’Or, gener de 2012.
En la solapa del seu darrer llibre, Amèrica, Joan Garí, surt xuplant d’un gros cigar, amb la mirada fixa en la punta candent. És, n’estic segur, un cigar pispat furtivament d’una vella pel·lícula de James Cagney o, potser, del calaix de la tauleta de nit del dormitori de Marylin, un cigar que la rossa va robar al descuit a un Capote massa begut de Mumm. Només l’escriptor que sent els mots en la boca com un glop de sang nodridor, pot desprendre’s del pes feixuc de la realitat i tenir al seu abast els indicis d’altres existències molt allunyades del seu present. Garí és dels d’aquesta rara espècie. Un lladre de talismans en la misteriosa nit de la literatura.
L’estiu del 1990 viatjà a Amèrica. No era la primera vegada, però. De fet, d’alguna manera mai no se n’havia anat des del moment que va penetrar aquella acolorida il·lustració de Mi Enciclopedia en què es veien uns colons mal disfressats d’indis llençant un carregament de te en les aigües del port de Boston.
El 1990 en Amèrica descobrí un Jesucrist de posat beatnik cantussejant Cohen a l’entrada a l’infern per una estació de metro de Manhattan, el record estrany de la seva infantesa en el fons lluminós d’un gran contenidor de fem. Passejant la ciutat dels superherois de la civilització llangorosa va saber que el continent tal vegada no era sinó un estadi ignot dins del seu interior turbulent. Que el viatge més llunyà, de destí incert mentre no es provi el contrari, sempre l’acabem fent al nostre interior, una geografia plena de paranys. I finalment d’Amèrica es va endur, entre moltes altres coses, el paisatge moral de Hawtorne, la foto de Cartier-Bresson amb Marylin, Miller, Huston, Clark Gable i Montgomery Clift mirant de cara a la mort i, també, un grapat de terra bategant de l’horta de Borriana esgratinyada als peus de l’Empire State Building. Tot ho guarda entre les pàgines d’un llibre, com una fulla seca.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 