Biblioteques:.. per a què?

*Article de Francesc Viadel publicat al número 57 de la revista de llibres Caràcters editada per la Universitat de València.

De quasi trenta anys de governs municipals socialistes, el sistema de biblioteques de Barcelona, fou l’única cosa que el candidat convergent, Xavier Trias, va salvar de la foguera durant la darrera campanya electoral. L’elogi no tenia ni gota de verí. Simplement posava en relleu una de les percepcions més generalitzades entre la ciutadania com és que les biblioteques sí funcionen en contrast a d’altres serveis públics com el del Bicing, un autèntic bunyol amb desenes de milers de seguidors tant entusiastes com sacrificats. La capital catalana compta avui amb 36 biblioteques, 740.670 usuaris amb carnet –gairebé el 50 % dels barcelonins- i el 2009 s’arribaren a fer fins a 4 milions de préstecs. A hores d’ara, es construeixen o estan en projecte 8 biblioteques en diferents districtes a més de la Provincial de Barcelona la qual, amb 18.000 metres quadrats i un fons de 200.000 volums, obrirà portes d’ací a quatre anys. L’especialització, l’ús de les noves tecnologies al servei de la prestació del servei, un ampli ventall d’activitats o la concepció de les biblioteques com a autèntics centres de dinamització sociocultural dels barris han contribuït, sens dubte, a un model d’èxit. Llegir és una inversió social amb un altíssim rendiment en plena era del coneixement, un instrument més de cohesió social i de progrés.

Les dades oficials asseguren que València compta amb 33 biblioteques. La xifra no deuria confondre ningú, doncs, ja sabem que quantitat i qualitat no són la mateixa cosa. Altrament, l’Ajuntament des de sempre ha fet malabarisme amb l’estadística com la de sumar la superfície de l’Albufera al còmput de les zones verdes de la ciutat, la qual cosa ja ens deuria posar en guàrdia de cara a qualsevol altre balanç. De fet moltes d’aquesta trentena i escaig de biblioteques són com una capsa de llumins i sovint no tenen més lectura que els inevitables diaris provincials i alguna revisteta del cor. Des de l’oposició política fa anys que es critica també l’escassa dotació de mitjans econòmics per a l’adquisició de fons bibliogràfics o l’estancament en el nombre de funcionaris que formen part de la plantilla de professionals adscrits. El llibre, en comparació als esforços que es fan per promoure les curses de bòlids del mar o de la terra o les processons amb traces de resplendor medieval, no sembla formar part de les prioritats dels conservadors valencians. L’Ajuntament, sense cap política editorial clara, d’espatlles al món llibresc i al de la producció intel·lectual, gasta milions en la publicació de caríssims facsímils de tota mena que acaben criant pols als prestatges dels despatxos oficials o bé reedita de tant en tant, luxosament, obres d’un interès dubtós com Valencia y su Reino d’Almela Vives en un intent reincident d’afermar l’univers simbòlic del valencianismo franquista.  D’on no hi ha no en raja i en aquest cas els pocs encerts no atenuen la tragèdia. El febrer de 2007 Rita Barberà va assegurar que el poeta clàssic àrab, Ar-Rusafí, escrivia en valencià, concretament en el valencià de les tronades Normes del Puig que és en el valencià que va llegir uns versos traduïts per a inaugurar un biblioteca en Russafa.  Barberà no només no va rectificar davant l’evidència, de l’allau de crítiques d’arabistes reconeguts i escriptors sinó que va intervenir en un ple per a assegurar, enfurismada, que “en Valencia se hablaba en romance valenciano antes de la llegada de Jaume I”.  Uns anys abans i sent conseller de cultura, el seu confrare Francisco Camps, va gastar-se els diners de tots investigant uns gravats infantils fets sobre les pedres d’un boig on volia llegir un valencià del segle XI. Són anècdotes desgraciades, hilarants, però indicatives d’un determinat ambient, de la sensibilitat d’una classe política fins ara invicta en les urnes. Les coses són com són. Igual que molts poden pensar que no cal que el conservadorisme estiga barallat amb la cultura, potser ells deuen pensar que la cultura és perfectament prescindible per a la societat que volen. Si més no, infinitament més prescindible que les mascletades, el xampany francès en les cobertes dels iots de luxe o els beneficis ràpids d’un sistema econòmic expeditiu, sense gaires escrúpols. Així les coses: biblioteques… per a què?.