*Article de Francesc Viadel publicat avui 8 de novembre en el diari digital directe.cat.
València també va tenir un cinturó vermell, de proporcions llegendàries, com una alta i impenetrable murada de Jericó que va mantenir durant anys bona part de les ciutats mitges del país allunyades de la influència del PP. Aquest altíssim teló d’acer s’hi sostenia gràcies al suport d’una massa d’immigrants procedents d’Andalusia, de Castella – La Manxa, de Múrcia, emmirallada pel felipisme invicte, agraïda amb la sola promesa d’una Espanya nova que potser els recordava la pròspera França viscuda durant les llargues temporades de verema, l’Europa rica i feliç. Intramurs, el PSOE, un partit format per tipus normals com ells, ben sovint arribats dels mateixos pobles, va saber alimentar el somni d’aquell paradís anhelat. Als Jericó valencians, a Paterna, Torrent, Burjassot, Manises, Mislata… s’urbanitzaven els barris humils, es netejaven els seus carrers de pols, per tot s’aixecaven nous edificis destinats a usos públics, la pròpia administració local sembrava llocs de treball alhora que consolidava una hegemonia política i social que semblava feta de pedra. Llavors, el país era un altre i només la seva capital, sota la monarquia absoluta de Rita Barberà, semblava resistir-se a la força d’un socialisme que oficialment, des de la Generalitat, callava davant de l’anticatalanisme instrumentalitzat per a la dreta; que a les comarques, es transvestia de nacionalisme i que a la perifèria servava tot el gust cent per cent verge d’oliva del socialisme espanyol. Massa equilibris i contradiccions, però, la fórmula funcionava. Arribats del no-res, ara vivien en cases millors, guanyaven poc però en millors condicions també, i temien que amb la dreta en el govern, massa semblant encara a una banda de cornetes i tambors de la Falange, aquella situació de privilegi s’extingís. Dècades després el cinturó va caure fent un gran terrabastall. La nova generació dels Jericó, situada un esgraó social més amunt ja no volia sentir a parlar d’immigrants, de cases barates, de subsidis, de llocs de treball per a pobres aconseguits al calor del partit, altrament d’un partit llastat per les pilleries i l’endogàmia. La dreta ja no feia por. En el seu paradís promès, sense veremes ni francesos, s’hi viatjava en Mercedes i s’hi vivia en adossats a la vora de la mar. El so de les trompetes de Zaplana, amb traces de ritmes caribenys, va rendir tota defensa. Del cinturó vermell gairebé no queda ni el record.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 