“Anticatalanisme i identitat al País Valencià. Una aportació al debat”, un article de Jordi Muñoz

*Per al·lusions personals reproduesc l’article del professor i politòleg Jordi Muñoz aparegut al número 56 de la revista Caràcters (Universitat de València, 2011).

L’aparició d’aquest llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalnisme i identitat valenciana (editorial Afers) ha anat acompanyada d’un gran ressò mediàtic arran dels incidents provocats per aquesta mena d’UTE (ben significativa, d’altra banda) que conformen des de fa uns anys el GAV i España 2000. Incidents a banda, el llibre ha estat merescudament celebrat com una bona contribució al coneixement sobre un element rellevant de la realitat valenciana.

Noves glòries a Espanya prové de la tesi doctoral de l’autor i, com a tal, és un treball ambiciós, sòlid i ben documentat. Flor és un bon coneixedor, no només del seu objecte d’estudi, sinó del context social i per això té els elements per fer-ne una anàlisi precisa i interessant. Els llibres que provenen d’un treball acadèmic d’abast són un bon antídot contra la superficialitat de bona part dels assaigs polítics que es publiquen darrerament, pensats i elaborats apressadament, intentant seguir el ritme de l’actualitat política i que acaben caducant i desapareixent de les llibreries, dels catàlegs editorials i de la nostra memòria a gran velocitat. Hi ha bons motius per creure que això no passarà amb aquest llibre.

Vicent Flor hi defensa, sobretot, tres tesis cabdals: la primera és que l’anticatalanisme no pot ser interpretat (com, segons l’autor, s’ha fet fins ara) simplement com una maniobra política de la dreta valenciana orquestrada ad hoc en els anys de la transició, sinó que enllaça amb quelcom de més profund de la identitat i la societat  valencianes. La segona és que no és un moviment que es puga caracteritzar de feixista. Aquesta negació del caràcter feixista del blaverisme fa que Flor tendisca a minimitzar les connexions i la continuïtat entre el blaverisme i el franquisme sociològic i les elits del règim, alhora que eleva a categoria algunes declaracions ocasionals de representants de l’esquerra.

Finalment, la tesi principal —en què en bona mesura coincideix, tot i que no ho diu, amb Francesc Viadel— és la d’una victòria sense pal·liatius del blaverisme, que hauria aconseguit imposar la seua visió de la valencianitat en pràcticament tots els àmbits (en bona mesura perquè enllaça amb una concepció de la identitat valenciana preexistent i ben arrelada). Segons això, el fracàs de les organitzacions polítiques específiques del blaverisme es deuria al fet que, un cop assolida l’hegemonia, el blaverisme explícit és innecessari: l’anticatalanisme s’hauria naturalitzat i es pot expressar de manera banal. Una tesi, la de la victòria absoluta del blaverisme, que es presenta amb pocs matisos, dibuixant un panorama post-apocalíptic i que si la preníem al peu de la lletra faria difícil d’entendre, entre d’altres moltes coses, l’oficialitat del valencià i de la normativa fabriana.

El llibre analitza el fenomen de l’anticatalanisme des de diversos punts de vista. Es va fixant, amb desigual intensitat, en els orígens i antecedents (de la mà, sobretot, dels treballs de Ferran Archilés), les bases socials, les organitzacions, les elits, la història, la ideologia i el context i les condicions de l’èxit. De tots aquests elements, sens dubte la part més reeixida és la que fa referència a les elits, organitzacions i el que en podríem dir la història política del blaverisme que Flor reconstrueix amb precisió i rigor.

L’anàlisi de les bases socials de l’anticatalanisme i del perfil identitari de la població valenciana en general es fonamenta en un tractament superficial d’una part de les dades d’enquesta existents.
L’autor s’excusa afirmant que no hi ha dades que permeten analitzar amb precisió les bases socials del blaverisme, cosa que no és certa. Per una altra banda, l’absència de mètode en el tractament de dades fa que els resultats d’enquesta que analitza siguen sovint emprats ad hoc per il·lustrar i revestir el propi argument més que no pas com a material per falsar empíricament cap hipòtesi. No és en cap cas un problema exclusiu d’aquest treball: la sociologia (diguem-ho així) no positivista sol fer aigües quan tracta amb dades empíriques sense voler sotmetre’s a les regles més bàsiques de la inferència científica.

Finalment, la caracterització del corpus ideològic de l’anticatalanisme que proposa Flor és útil com a instrument d’anàlisi tot i que algunes de les seues tesis poden ser discutides. Per exemple, la que rebutja de ple el caràcter feixista del blaverisme. En aquest sentit, el tractament d’algunes de les monografies sobre el tema que l’han precedit —especialment els llibres de Francesc Viadel No mos fareu catalans i Vicent Bello La pesta blava— no sembla prou acurat. Hi estableix un diàleg a partir d’un retrat esquemàtic dels seus arguments. Flor es limita a negar la major sense entrar al fons del debat sobre la naturalesa feixista del blaverisme.

Per exemple, La pesta blava, en caracteritzar el moviment blaver com el mode valencià de feixisme va més enllà de la hipèrbole pamfletària que dibuixa Flor, i traça els paral·lelismes entre aquest anticatalanisme i els moviments feixistes pel que fa al context de sorgiment (en el marc d’una crisi social i econòmica), bases socials
(mesocràcia urbana tradicional amenaçada per la crisi), funció econòmica (esmorteir el conflicte social), tipus de discurs (xenofòbia i estrangerització de l’adversari) i de praxi i lideratge cabdillista. Certament, hi ha elements discutibles en la tesi de Bello, que segurament caldria matisar —tot i que cal anar alerta, perquè en una definició estricta del Feixisme potser només hi entrarien Benito Mussolini i la dona—, però el tractament que rep no és prou acurat.

En qualsevol cas, el llibre de Vicent Flor constitueix sens dubte una bona aportació al coneixement i al debat sobre l’anticatalanisme i la identitat valenciana. Un treball que, precisament pel seu interès, mereix ser llegit, corregit i augmentat. Aquest llibre completa la bibliografia existent i està destinat a convertir-se en l’obra de referència sobre una qüestió que certament ha enterbolit considerablement el panorama social i cultural del País. Però que no ha arribat a dominar-lo.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s