Article de Francesc Viadel publicat a la revista Caràcters (Universitat de València), número 65, estiu de 2011.
Capcinege una nit de dimecres davant del televisor després d’una jornada esgotadora. El dimecres és el pitjor dia de tots. Massa a prop del darrer cap de setmana i massa lluny encara del proper. A la televisió passen un d’aquells programes de viatges on algú en terres incògnites fa de pigall a uns reporters que sembla que mai no hagen eixit de casa. En aquesta mena de shows és rara l’ocasió en la què trobareu un acompanyant veritablement informat i lliure de prejudicis i, encara més estrany, serà ensopegar amb un reporter que no semble estúpid a força de preguntar qüestions com ara quan val un paquetet de llepolies en el supermercat d’un barri qualsevol d’Amsterdam o si l’islandès és difícil d’aprendre també fins i tot per a algú nascut a la vora de Kleppjánsreykir. És l’estil de preguntes amb les quals interrogàvem els nens a la canalla que arribava a l’estiu al poble, procedent de França, embarcada en uns enormes cotxes tauró que a nosaltres ens semblaven naus espacials. Això era pels finals del setanta i des de Finestre a Palos de Moguer les televisions encara eren a blanc i negre i sense sistema dual ni subtítols mentre que el consumisme no depassava de ser una ficció publicitària en un país de botiguetes fosques, esmoladors de carrer i ataconadors pobres com una rata.
Aquesta nit l’intrèpid reporter visita una tribu massai. El seu acompanyant comenta, sense acritud, que els massai són una mica com els catalans d’Àfrica, atesa la seua gasiveria. Hi ha uns dos-cents mil al voltant del llac Victòria. Parlen una llengua del subgrup nilòtic, branca oriental, la qual cosa fa molt complicat que algú de Manresa s’hi puga entendre amb el seu català. Abans de ser colonitzats foren un poble guerrer però avui pasturen bous, ovelles i cabres i reben visitants com els d’avui. El jove pigall, amb pintes de capità Carioca, passeja l’equip de la televisió per tot el poblat. Els de la tribu els hi fan tot el repertori. Dansen, canten i fins i tot mostren com xarrupen en un pot la sang d’un bou just en acabat d’haver-li foradat el coll amb una fletxa. La càmera ho escodrinya tot, s’endinsa en l’interior de les cabanes, ofereix panoràmiques d’una terra aspra, batuda pel vent. De colp, sense voler-ho, captura la imatge d’una bugada
estesa entre dos arbustos. I heus ací, entre draps de coloraines, una tovallola d’en Bob Esponja. D’alguna manera aquell ninot horrible, contrafet com un Estatut catalanopolonès passat pel turmix monclovita, acaba de trencar la il·lusió de totes les distàncies planetàries. Els xiquets d’aquella tribu també coneixen (desconec en quin grau) en Bob. La
troballa resulta inquietant. Tot plegat és qüestió de temps que els futurs visitants al planeta massai s’acaben enduent a casa figuretes de plàstic d’animals salvatges Made in China i que a una distància prudent dels poblats -per castedat antropològica- s’instal·len paradetes on poder comprar borses de ganxets i creïlles de xurrer, cacauets i festucs, entrepans de pernil fumat de cocodril per anar picant distretament mentre va la dansada dels guerrers o s’esquila una cabra…
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 