Homenatge en Barcelona al poeta Vicent Andrés Estellés

Ahir, 10 de setembre, Espai País Valencià va homenatjar Vicent Andrés Estellés en un sopar que va tenir lloc a Barcelona al Centre Tradicionàrius de Gràcia. Comptàrem amb la veu de Feliu Ventura i les paraules del periodista i alcalde de Burjassot, Jordi Sebastià. Ací teniu el text que vaig escriure i llegir per a l’ocasió:

L’enyorat estiu del 86 fou el de les vesprades de ciclomotor i el dels versos obscens d’Allen Ginsberg surant vagament en una arrabassadora atmosfera d’entusiasme  juvenil. L’estiu del 86 fou també el del poeta Estellés; el de les rosses alemanyes, nues, que passejaven agafades de la mà a la vora de la mar de Cullera; el de fer l’amor de males maneres en un racó de l’escala diumenges ensopits tots plens de mosques i sucre; l’estiu de somiar Siena, Florència, Londres i Nova York, destinacions totes que no arribarien fins molts i molts anys després; i, també, fou l’estiu de somiar un país desvetllat i lliure.

Havent dinat els amics ens reuníem a la casa vella. L’habitació tenia les parets escrostonades, marques del fang de la pantanada de Tous, uns prestatges desmanegats que guardaven unes quantes fotografies antigues criant pols, una capseta de fusta roja plena de segells de països impossibles i mitja dotzena de copes de vidre heretades d’una tieta que morí verge als cent anys. Era una casa de poble, de gent del poble, aixecada abans de la guerra sobre un camp de blat per l’àvia i una germana amb l’ajut d’un obrer de vila. Una casa amb un pati i un estable i un pou.

De vegades, alguns amics arribaven amb un llibre sota el braç. Bevíem mistela, fumàvem un haixís verdós que s’enganxava als tous dels dits com l’embisc per agafar ocells i llegíem, en veu alta, solemnes, unes dotzenes de poemes d’un repertori sempre triat a l’atzar.

L’estiu del 86 pensàvem que tot era possible i el passat a penes un parèntesi odiós. Res no era més poderós que el desig, ni més efectiu i miraculós que la lletra. Cap conxorxa mundial, exèrcit, holding o Fumantxú podia fer res contra l’aliança de la voluntat i la bellesa de la literatura. La revolució, si mai no hi havia una,  -que segur que sí-, perbocaria pels carrers i les places mots tots fets de papers de colors i seria tranquil·la i alegre, una festa de tothom. Era temps de profecies. I així, doncs, havia d’arribar el dia en que el capitalisme besaria l’anus divertit d’un Ginsberg al·lucinat, en que els antics poders se rendirien a l’evidència de la seua pròpia i inútil velledat, el dia de veure com el nostre país, malgrat les mediocritats, la pesantor d’un patriotisme ensopit, ressuscitaria com un Llàtzer i avançaria indeturable cap al futur. Llavors, el dia que això passara pujaríem a Ca Pinet -indret ignot- i beuríem i menjaríem fins a caure rodons i dormiríem al ras sota aquell cel immens de la Marina tantes vegades desitjat, plorat des de la distància. Estàvem equivocats, però. Gairebé no hi ha res en realitat que siga possible malgrat els oracles i els optimistes i els valents. Tot es troba limitat, encledat, concretat d’avantmà, terriblement sentenciat. El passat té més de prorroga que de pausa sobretot en un país on notables a sou de la democràcia encara brinden a la salut d’un dels criminals més sangonosos d’Europa, sense ni un bri de vergonya o penediment mentre les ossades de les seues víctimes prenyen recolzes de carretera i racons oblidats de cementeri.

Les vesprades que no hi havia poemes, ni CinemaStudio al carrer de Quart, ni patxaran amb gel en una qualsevol taberna de la València solitària presa per les panderoles i els ratolins, hi havien els ciclomotors i l’aire calent de la comarca. Els ciclomotors s’havien inventat, sens dubte, només per tal que nosaltres ampliàrem aquell estiu la nostra fins aleshores geografia minúscula i descobrírem els límits dels tarongerars i de les basses d’arròs del terme, i les prostitutes anònimes dels vora marge, els sequers inquietants, les sèquies i les ombries. Els ciclomotors eren espiadimonis màgics amb els quals podíem endinsar-nos en el sexe calent de la nostra terra.

Una vesprada a la casa vella, el meu millor amic,  va obrir un llibre d’Estellés i va llegir en veu alta:

Hem assistit, des d’aquesta  terrassa,

Des d’on hem vist dies de joia plena,

Els cossos, nus, escampats a la sorra

O bé, breument, enlairats per les ones-,

A aquell secret moment de darreries,

L’enterrament, tristíssim, de l’estiu,

El seu previst acabament amarg.

Ones del mar lentament se l’enduien,

Com el van dur, a llocs, indrets incògnits,

I ens hem sentit, altre cop, buits i sols,

Més buits i sols, car cada estiu que passa

No és un estiu: és l’esgarrany d’un any…

Vénen els jorns de la tardor, pregons.

Sentim el fred, o la seua imminència,

Més prestament que l’any anterior,

Amb pensaments de progressiu silenci.

Demane a Déu que, en arribar la mort

I obrir el pany de la porta de casa,

Diga el meu nom, amor, abans que el teu.

¿Com podré jo viure, si no és amb tu?

Segueix la mar, l’afer misteriós.

(Vicent Andrés Estellés, Sonata
d’Isabel)

Pocs minuts després, a bord dels nostres ciclomotors, férem camí sota un sol inclement cap a Benimodo on es deia que el poeta passava uns dies a la casa d’un amic seu pintor.  (Anys després contemplaríem en la gran teranyina virtual, atònits, emocionats, aquell retrat superb del fill del forner pintat per Armengol: les faccions unflades, la mirada amarga, un pebrot i un tomàquet aureolant-li el seu cap gros i rodó de rector de poble).

Trobàrem la casa, però, ni rastre d’Estellés. Tornaríem encara algunes vesprades més, abans no vinguera la tardor a Benimodo, però, mai no donaríem amb ell.

Durant l’octubre ens ficàrem a treballar en una petita revista dedicada al de Burjassot la qual batejàrem amb el nom de L’Horabaixa. Un grapat de fulls fotocopiats, alguns dibuixos, alguna fotografia evocadora, poemes… Obria la publicació una ègloga estellesiana. Melangiós i desesperat, Nemorós anunciava a Bel·lisa la fi d’un món: “El món va a la catàstrofe, Bel·lisa. Dits bruts de nicotina de tabac ros, separes les cuixes de Friné. El món va a la catàstrofe, Bel·lisa”. I Bel·lisa  en algun moment, amb la veu tremolosa, sentint que es moria entre corfes de gambes i avellanes, li responia des del telèfon d’un cafè qualsevol: “Nemorós, Nemorós, tinc tanta por…”.

El nostre món, com els dels amants de l’ègloga, també anava de cap a la catàstrofe, però, a diferència d’ells nosaltres ignoràvem del tot el nostre destí. Ben pel contrari estàvem convençuts que aquest agafava la direcció contraria. Per a nosaltres el passat -ja ho he dit- no era més que un inofensiu, irrellevant parèntesi. Fet i fotut, ens enyoràvem divertits dels punys de Nikita Jrusev tocant el tambor de la consciència mundial, dels barbuts de Sierra Maestra, de les historietes del Reader’s Digest que el pare del meu millor amic devorava cada final de mes en la rerabotiga d’una merceria, entre prestatges atapeïts de caixes de sostenidors i bragues. Ens enyoràvem també de les columnes dels milicians camí de Terol i dels poemes de Carles Salvador amb un aire vagament milanès. Bevíem i fumàvem fins a caure de tos, llegíem poesies als taulells dels bordells de la comarca a impossibles Kiki de Montparnasse que ens reien la gràcia o l’estupidesa i ens deixaven també que els hi tocàrem aquells pits seus rodons i tebis.  I llavors pensàvem que el futur era nostre, del país també, perquè érem un país i ningú no ho podia dubtar.

Per aquell temps Estellés molt probablement ja hauria escrit que res no li podia complaure tant com acabar la seua vida, el seu obscur treball, enllestint un cant general del seu país, “el seu extens mural unànime de corbelles i veles, de taronges i de magranes”. Tot plegat, els deus li havien deparat al final d’una vida de pobre el millor dels regals: “ser poble, ésser un entre tants”. Res no en sabíem, però, d’aquell destí, d’aquella proesa avui una mica oblidada.

En ple hivern havíem de presentar la nostra revista al públic local, amb tots els flabiols que requeria l’ocasió. Li trucàrem al poeta un capvespre, a casa, la de Micer Mascó, en València, vora riu. Hauríem volgut tenir-lo entre nosaltres. Declinà, però, amablement la invitació. “Jo estic mal, sap vostè?. Em fan molt mal les cames…”, diu que va dir breument, amb una veu trencada, el company que va parlar amb ell. Mai més no tornaríem a tenir-ne cap contacte. La vida va prosseguir. Continuàrem escrivint, somiant, projectant, llegint, rellegint.

Anys després, a Cerdanyola, vaig saber de la seua mort per un retall de diari de La Vanguardia que la dona de fer faenes havia usat com a catifa després de passat el pal pel terra.  El diari duia una foto d’Estellés molt coneguda, amb el cap cofat amb una boina ampla. El poeta em va parlar: em fan molt mal les cames…. Durant tot el dia no me’l vaig poder treure del cap. De fet, mai no he aconseguit treure-me’l del cap… ni els seus versos, ni el seu paisatge de coloms ceràmics i amples vesprades amb un cel blau encegador, l’olor del sexe o de la fruita acabada de collir, la imatge d’una ciutat trista de ponts i de campanars i de mossens…

Ara pense que el temps, que els anys han anat mossegant el país com un cavall embogit. Els obscurs homes que tant va témer el de Burjassot són per tot arreu, com corcons insadollables. Pressentim en l’horitzó núvols negres, núvols de llagostes famolenques… el presagi d’una època sinistra que ara, que ja no som tant joves, podem apamar,  percebre en tota la seua magnitud. Una època que no volem. I vindrà tot això i haurà d’ensopegar encara contra una murada alta d’esperança, contra una promesa de país que encara no s’ha acomplert, que anem fent, d’una promesa que no podrà esperar tota una eternitat. I ací i allà estarem nosaltres, en els racons més amagats i, inesperadament, dissoldrem els mals auguris, tot principi d’apocalipsi, tota temptativa de destrucció.

Amb molt d’amor i castedat també,

amb fosc orgull de marit o d’amant

que, recolzat, mira, estés sobre el llit,

ja satisfet, el cos que més s’estima,

mire el País Valencià on vaig nàixer

—ah carrer Nou de la meua infantesa,

un Burjassot de colomers i pins

i aquella olor de la llenya dels forns—,

on m’he casat i han nascut els meus fills,

i en tinc, un d’ells, dessota aquesta terra.

Afegiré —i també per orgull—

que ací han nascut els meus pares i els pares

seus i els dels seus des de segles i segles.

(Vicent Andrés Estellés, Mural del País
Valencià)
Text de Francesc Viadel
escrit amb motiu de la celebració del II Sopar Festa Vicent Andrés Estellés.
Centre Tradicionarius de Gràcia, Barcelona. 10 de setembre de 2011. Espai País
Valencià.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Homenatge en Barcelona al poeta Vicent Andrés Estellés

  1. pau esteve ha dit:

    un luxe francesc un luxe
    pau esteve

  2. vicent soler ha dit:

    Preciós. vicent soler

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s