Sobre el boicot a ´Noves glòries a Espanya’, un article de Sal·lus Herrero publicat a l’edició digital del Levante

*Per al·lusions al meu llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, us deixe aquest article de Sal·lus Herrero publicat avui en l’edició electrònica del diari Levante.

No aní a la presentació de l´assaig de Vicent Flor “Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana”, perquè estava fora de València, si no, haguera anat com he anat quan s´ha presentat algún dels llibres de l´editorial Afers que dirigeix Vicent Olmos, posem per cas “Història social de la filosofía catalana. La lógica (1900-1980)” de Xavier Serra o altres com “El valencianisme de la postguerra. “Estratègies de reproducció i supervivència social” de Faust Ripoll, o “Himnes i Paraules. Misèries de la transició valenciana” de F. Pérez Moragón o “Els reaccionaris valencians. Una ideología oculta” editat per Gustau Muñoz; és una col·lecció que, a pesar del govern que hi ha encara, excita a pensar sobre la nostra condició nacional, perquè com digué Raimon als premis Ovidi al Micalet: “malgrat que fan tot el possible perquè no existiu, existiu, jo existisc i ací estem”. He fet els deures, m´he llegit tot el llibre des del pròleg del sociòleg Salvador Cardús fins a tall de conclusió “les percepcions del blaverisme i la seua cronologia, on no apareixen els intents de la consellera de la UCD Amparo Cabanes d’imposar autoritàriament les secessionistes Normes del Puig; és un assaig que “mostra que les identitats no són continguts essencials, sinó sistemes de relacions resultat de jocs d´interessos i conflictes. I, en aquest cas, l’anticatalanisme no és una excrescència menor, sinó la gran pantalla d´emmascarament d´aquests interessos i conflictes. Poques vegades una identitat política havia necessitat tant la invenció d´un adversari tan desmesurat per fabricar “autenticitats” tan exagerades com, sovint, extravagants” (S. Cardus); en efecte, el text serveix per comprendre millor la dificultat de les relacions entre catalans i valencians; el blaverisme ha alçat entre una d eles fronteres mentals més sòlides i inútils que es puga imaginar, sempre al servei dels interessos unitaristes de l´estat espanyol.

El llibre de Flor, s´ha de llegir per saber més de què parlem quan parlem de la política d´odi cèrval que suposa l´anticatalanisme, tot i que sense els treballs de la manipulació dels mitjans de comunicació de Rafa Xambó ni els anteriors que analitzen l’anticatalanisme no haguera esdevingut tan complet; em sembla que es queda curt quan els adjectiva bàsicament com a “populistes”, antifusterians i antiintel·lectuals, etc. i es nega a qualificar-los de “feixistes”, com si el feixisme o el nazisme no hagués guanyat eleccions i tingut una amplitud formidable i un suport de masses espectaculars a la Itàlia i l´Alemanya dels anys trenta; el llibre  té una enorme coherència interna i, al meu parer, magnifica el fenòmen de l´anticatalanisme, no perquè aquest no siga extens a hores d’ara, sinó perquè, després de llegir el llibre pot semblar imbatible, naturalitzat i tan arrelat al si de la societat valenciana que es crega insuperable, tot i que està descrit des d´una perspectiva distant i crítica, en alguns moments Flor apareix una mica ´hostatge´ del seu passat blaver i posem per cas, tendeix a intentar justificar el “nacionalisme” i la tradició “democrática” d´UV mentre ell va estar a les Joventuts Valencianistes, als anys vuitanta, abans de ser expulsat; després, durant la seua militància a l´època més dretosa del Bloc, era partidari de pactar amb UV abans que aquests pactaren ser engolits per dues o tres vegades pel PP, des del pacte del pollastre fins al del “pollo” de Miralles que al·ludia i denostava el fill de Vicente González Lizondo, a canvi de prebendes, càrrecs i subvencions institucionals; tampoc coincidesc amb Vicent Flor amb l´acusació de “simplisme” que atorga als assaig anteriors que s´han acarat amb el blaverisme, l´assaig “La pesta blava” de Vicent Bello, el de Francesc Viadel “No mos farau catalans. Hª inacabada del blaverisme” o el de Francesc Burguera “És més senzill encara, dieu-li Espanya” en resposta al “És molt senzill, dieu-li Catalunya” del Josep Guia; perquè allò té tota la pinta de ser feixisme; i si continuen perseguint-lo, insultant-lo i atacant-lo aviat en la segona edició haurà d’esmenar la suavitat amb que els ha tractat i dir-los el nom del porc, perquè arribarà a vore que s’ho mereixen.

Només he sabut dels fets per la premsa, i pel que conec, ara dubte i no sé si haguera volgut anar o no; no haguera volgut coincidir amb aquells, tan desagradables, que han fet de l´apologia del terrorisme una forma de vida, però, per altra banda, haguera volgut fer costat a Mònica Oltra, a J.J. Pérez Benlloch, a V. Flor i a V. Olmos davant els atacs masclistes, feixistes i terroristes dels que voldrien exterminar i que no existira ningú que no entenga “la valenciania” a la seua manera, és a dir, pur espanyolisme totalitari que, com deia Hanah Arendt en “Els orígens del totalitarisme” considera aquells que no pensen com ells superflus i prescindibles … Per això, es riuen, es burlen, profanen el respecte a descansar en pau, a la seua memòria i la dels seus familiars i amics i es jacten en públic de l´assassinat de Guillem Agulló, ho fan amb impunitat, fins ara, com si això no fos delicte, quan si ho feren al País Basc, podrien ser condemnats a uns anys de presó; ací, poden mofar-se de Guillem Agulló, amenaçar de mort, acoquinar, amedrentar, insultar, llençar llibres i cadires contra la gent que havia assistit a la presentació del llibre que els ix gratis, poden fer-ho perquè ho han fet moltes vegades abans amb l´empara de la UCD, d´AP, del PSOE i del PP; per això ho fan i ho faran més vegades, i per a tindre-los contents i acallar-los els atorgaran contractes milionaris en seguretat, en centres d´atenció a discapacitats o en centres culturals secessionistes, perque puguen acumular guanys milionaris i destinar-los a intoxicar i fer propaganda política ruinosa, però, tranquils perquè tornaran a rebre, de mans del PP o del altres, subvencions per perseguir i agredir “catalanistes”, com denúncia Viadel en “No mos fareu catalans… Coincidisc amb Flor que tot el món té dret a expressar democràticament el rebuig a les idees que hi ha a l´assaig, perquè el contrast enriqueix, però em sembla que això que feren no és llibertat d´expressió sinò supressió de l´altre i aniquilació del valencià-català inventant-se i fent servir el fantasma del “catalanisme” que és el que pretenen amb màxima eficiència per marginar el valencianisme polític; en el llibre de Flor, uns tals M. Latorre, J. García i JL Roberto, -que anaren a boicotejar-lo- i d´altres afamats blavers (C. Recio) són retratats i sembla que no els ha agradat la seua pròpia fotografia, dient-li “catalanista” i “traidor” a Casp i a tots els que no pensen com ells, agredint a falleres, des d´una mentalitat violenta, masclista i d’exclusió dels altres que fa servir la manipulació, el diner i l´enganyifa com a defensa criminal de l´espanyolisme, més, en compte d´agredir-se a ells mateixos, ataquen els altres; no són feixistes ni poc, són totalitaris que consideren que només ells tenen dret a existir i tracten els que no pensen com ells de manera racista, odiosa i inhumana; què pensarien aquests energúmens, si hagueren mort a un dels seus fills d´una navallada al cor als dèsset anys i els mateixos que l´hagueren assassinat, corregueren per València com si foren els amos del corral i del carrer, es rigueren es mofaren de la mort dels seus fills? Inacceptable, punible i delictiu pel foment de la política de l’odi, del fanatisme i de la intolerància, per la incitació al racisme i per apologia del terrorisme. Gràcies a aquest boicot, moltíssima gent comprarà i llegirà el llibre de Vicent Flor i esperem que reflexionen sobre les conseqüències funestes de l’anticatalanisme, com a “mal radical” que pretén erradicar i anorrear la identitat valenciana, associant-la a un espanyolisme uniformitzador i eterminista de matriu castellana; promouen els anticatalanistes un assimilacionisme que cerca aniquilar el valencianisme i tot lo català-valencià. I tanmateix, només l’increment de les relacions amb les Illes, Catalunya, la Franja de Ponent, l’Alguer, El Cartxe i el Roselló podrà aturar el perill d’extinció dels qui voldrien que el valencià fos no una variant del català, sinó un dialecte del castellà… per a substituir-lo del tot, per això València és un dels territoris amb llengua pròpia que més l’ataca i la menysprea; és la missió de l’anticatalanisme, evitar la supervivència i la dignificació del valencianisme polític.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s