No mos fareu catalans, pròleg a la segona edició de l’assaig de Francesc Viadel sobre el blaverisme.

*Avui vull compartir amb tots vosaltres el pròleg a la segona edició del meu llibre No mos fareu catalans (Universitat de València, 2009) donant a conéixer de forma permanent les intencions i voluntat d’un text que vol ser, sobretot, una denúncia contra el feixisme quotidià, gens innocent, que patim els valencians des dels anys seixanta. Crec que el pròleg aclareix bastant el meu posicionament sobre aquest tema, un posicionament com podreu comprovar que en cap cas fa concesions gratuïtes a cap força política sinó que ben pel contrari apunta i reparteix responsabilitats. Responsabilitats de la dreta que l’ha instigat i se l’apropiat, i de l’esquerra, sobretot de la majoritària per claudicar davant de l’anticatalanisme per por a la política. Altrament, i contra la veu d’alguns que volen Joan Fuster com el culpable de tots els mals valencians i que fins i tot poden arribar a disculpar el fenomen, heus ací la meua opinió recolzada en el relat d’uns fets incontrovertibles protagonitzats per uns actors gens subjectius. Que vaja de gust.

 

PRÒLEG DE L’AUTOR A LA SEGONA EDICIÓ DEL LLIBRE

NO MOS FAREU CATALANS (Universitat de València, 2009)

 

Portada del llibre No mos fareu catalans (PUV, 2009) de Francesc Viadel

No hi ha conflicte més corrosiu, destructor, que aquell que s’ignora o s’invisibilitza. Sembla lògic pensar que el poder i l’actitud dels qui en realitat el dominen i la impotència o ineficàcia dels qui més el pateixen, tenen molt a veure amb qualsevol d’aquestes dues fatals derivacions. Amb el pas dels anys el blaverisme, que als seus inicis va ser perfectament identificat com una amenaça per al canvi democràtic, ha acabat formant part del paisatge polític del país com un element més i això malgrat la seua brutalitat. A hores d’ara, molts considerarien una exageració aquell diagnòstic de Joan Fuster fet el 1978 segons el qual el país corria el perill de caure en un neofeixisme armat i provocador. També, és clar, la seua advertència que la passivitat dels demòcrates podria convertir-se en una estafa per al poble. I no obstant això, com fa quasi quatre dècades, continuen esclatant les bombes, continuen les amenaces, els aldarulls, la persecució política des de les institucions d’aquells a qui la dreta considera, cínicament, uns traïdors. Aquesta pràctica inquisitorial ha estat la causant que l’obra d’unes quantes desenes dels nostres escriptors o artistes més importants haja passat a una dolorosa situació de semiclandestinitat alhora que es criminalitzava qualsevol iniciativa engegada des de sectors del valencianisme democràtic. La campanya de descrèdit també ha afectat de manera molt injusta les universitats, el treball de milers d’ensenyants, desenes d’institucions civils.   

Durant tot aquest temps l’anticatalanisme ha anat recorrent un llarg camí des de la caverna del darrer franquisme fins a les altes esferes de la política autonòmica enmig d’una indiferència social bastant generalitzada. La mateixa, si fa no fa, que es va sentir com una ombra l’endemà mateix del tràgic accident de metro de la línia 1, a València, l’estiu de 2006 o la que serveix cada dia com a lamentable decorat de fons a la corrupció política o als persistents dèficits de gestió i els seus desastrosos efectes en la vida pública, en els hospitals o en les escoles que paguem tots. La consolidació d’un bloc conservador –i blaver– com el nostre en el context d’una societat desinformada i, en molts sentits, prepolítica ha contribuït, sens dubte, a generar aquest contagiós clima d’apatia i de vergonyosa resignació. Simptomàticament, per a molts valencians l’anticatalanisme no és una manifestació de l’espanyolisme ultramuntà d’ahir en la seua versió regionaloide ni tampoc cap dels molts dialectes amb què per tot arreu s’expressa la reacció. Desgraciadament per a amples sectors aquest és, amb garrot inclòs, una de les maneres, juntament amb el xovinisme més tronat i untós, en què es manifesta en tota la seua plenitud la identitat valenciana. Cert que podem reduir la qüestió a les gramàtiques enfrontades, a les discussions vexil·lògiques o a les polèmiques més o menys tedioses sobre quina és la nostra filiació historicogenètica, però, en cap cas podem negar que el blaverisme ha tingut molt a veure amb la conformació d’aquesta societat atordida i meninfot, amb aquest ambient col·lectiu de submissió acceptada als dictats del conservadorisme més ranci per no parlar de la cronificació de la majoria dels dèficits denunciats ja fa molt temps des de les trones de la cultura. Uns dèficits que encara avui, insòlitament, atenallen fins a l’escanyament civil a la nostra societat.  Per dir-ho a la manera del sociòleg Pierre Bourdieu, la dreta indígena ha trobat en el blaverisme un dels seus instruments indispensables per tal d’assegurar-se el monopoli de la manipulació legítima del discurs i de l’acció política. Els rèdits de la troballa han estat immensos. Tant que l’esquerra, determinada esquerra, ha acabat per claudicar davant d’aquest fet indiscutible. Una rendició de vegades motivada pel cansament, d’altres per immoralitat o per inconsciència, sovint a causa d’una manca d’instint de supervivència força inquietant. En qualsevol cas ben pocs, ja siguen líders o regidors de poble, sindicalistes de comarca o membres d’executives locals de partits, admetran aquest extrem. Inclús abunden els qui pensen, tal volta des d’una mala consciència que algun dia caldrà escodrinyar, que combatent l’anticatalanisme potser s’està defensant no sé sap ben bé quines altres opcions amb igual o més perill encara.  La por, segurament a la veritat o a la política més que no pas al colp o a l’escridassada agressiva, ha fet la resta. El blaverisme, sense ningú disposat a aturar-lo als tribunals o atacar-lo en les tribunes públiques que s’alcen més enllà dels límits resclosits d’aquesta societat, ha recorregut molt de tros. Ha anat tant lluny que avui mateix trobaríeu insignes columnistes i polemistes estúpids -tant apreciats, per cert, pels nostres diaris- capaços de negar-lo amb un deix i tot de sornegueria. Els uns i els altres tenen en comú el fet d’atrevir-se a reduir la violència quotidiana que patim des dels anys setanta a un fet quasi anecdòtic, el seu capteniment per limitar els discursos encesos de la dreta o les seues accions punitives contra qualsevol manifestació de valencianisme a una qüestió estratègica i, per tant, disculpable. Però si férem cas d’aquesta visió potser hauríem de creure’ns que ni les bombes ni les censures, ni les condemnes sumàries a l’ostracisme, són reals. Pensar que els atemptats i les incitacions públiques a l’odi llançades pels dirigents del PP o per qualsevol grupuscle de la seua mateixa corda valencianista són producte de la imaginació d’uns ciutadans histèrics o la propaganda de quatre exaltats. Cert que els capdavanters de les malifetes potser no arriben a mig centenar, un centenar si voleu, però la cosa adquireix tota una altra dimensió si ens parem a fer el recompte dels qui les aplaudeixen o dels qui menystenen les intencions i els efectes finals. Els més suspicaços ja s’hauran adonat que aquest ha estat el gran èxit del blaverisme i de la dreta que patim, silenciar els seus propis desgavells. En definitiva, ocultar darrere del fum sagrat d’un patriotisme arnat, el qual només té beneficis comptables i polítics per a unes castes, un projecte de societat contrari a la modernitat en el sentit més ample i flexible d’aquest terme. Una idea de valencianía ben peculiar tothora defensada mitjançant la violència -simbòlica o no- i la manipulació emotiva més grollera.  

Quan fa uns anys l’historiador Xavier Casals em va animar a que escrivís sobre el tema, només l’estimat Vicent Bello havia gosat endinsar-se’n amb el seu llibre La pesta blava. Existien també algunes desenes d’articles publicats ací i allà, alguns reportatges, unes quantes i valuoses reflexions fetes per notables que havien viscut de prop el problema. Ben mirat, el panorama resultava un tant estrany i commovedor. No passava el dia que no s’hi perpetrara una qualsevol blavositat. Las Provincias, dia si i dia també, eixamplava la seua llista negra d’enemics i traïdors catalanistes o eructava amb virulència una amenaça a fi d’orientar a conveniència de l’empresa la política general. Però ni les explosions, ni les campanyes difamatòries al més pur goebbelsià, ni els habituals aldarulls, a penes havien aconseguit desvetllar el interès d’un qualsevol professional de la lletra. El repte, doncs, era important. Amb tot i això, com a periodista, pensava que tal vegada només podia aspirar a fer una sistematització dels fets més o menys exhaustiva, a redactar una llarga crònica que difícilment mai podria suplir la profunditat i la perspectiva d’un assaig històric o de pensament polític. A la última, però, Casals pogué més que les meues vacil·lacions i, sense saber ni com, em vaig posar a la faena. Posteriorment, l’editor Fèlix Riera l’encertaria de ple tant amb el títol com, sobretot, amb el subtítol, Història inacabada del blaverisme, per tal com aquest advertia, no exempt d’una ironia finíssima, de la perdurabilitat en el temps d’un moviment i, sobretot, d’un problema. El text resultà ser, tot i alguns defectes només atribuïbles a mi mateix, a les presses, un petit triomf sobre el silenci. L’edició s’esgotà en poc temps. Els mitjans de comunicació en parlaren moderadament. Els blavers més nostrats naturalment no digueren ni pruna i, segons em consta, alguns dels seues seguidors fins i tot picaren atrets com insectes a la llum per un títol tant combatiu com aquell. Però el més satisfactori de tot fou per a mi descobrir un públic amb ganes de saber, l’existència d’uns ciutadans que s’interrogaven desconcertats per les raons del blaverisme, per les seues motivacions polítiques i el seu èxit malgrat tot. La impressió de tot plegat és que llegint No mos fareu catalans molts havien descobert una problemàtica molt greu on fins aleshores només havien detectat uns incidents,  una casuística odiosa.

L’anticatalanisme lluny de dissoldre’s en la normalitat d’un sistema polític consolidat que teòricament gaudeix de totes les garanties roman tant vigent com en els dies més gloriosos de Casp, Reyna, Lizondo i tutti quanti. Els violents, ja ho hem dit, encara assetgen la Universitat o col·loquen els seus artefactes explosius a les seus dels partits nacionalistes. S’amenaça, s’intimida i es boicoteja amb descaradura però sobretot amb impunitat.  Així les coses, Gustau Muñoz va considerar que calia tornar a reeditar el llibre, ampliant, corregint o matisant la primer edició, al capdavall que calia mantenir viva una eina -per modesta que fos- contra la irracionalitat, la impostura i l’amenaça que suposa aquest moviment per a la cultura i la democràcia. Avui que el PP blaver ja ha convertit la seua llarga estada en les institucions autonòmiques en un quasi règim potser a penes ens podem permetre actes de resistència com aquest, com el d’intentar exposar els fets en tota la seua cruditat.

Per a l’ocasió no només he procurat depurar d’imperfeccions tant com he pogut l’escriptura. Hi hagut també un treball d’actualització dels continguts així com una considerable ampliació de la informació. He incorporat un nou episodi en què s’explica el paper de l’església oficial dels anys setanta en el conflicte i un epíleg on es recullen els darrers actes de violència blavera comesos durant els darrers anys i fins a final de 2008.  Vull insistir en la naturalesa periodística de l’obra, divulgativa més que no pas indagadora, però també en el fet que ara més que mai cal que sociòlegs, politòlegs i historiadors superen el desànim i la peresa regnant i aborden d’una vegada per totes la qüestió. No perdam de vista que a la llarga i a la curta el silenci és tan letal com la mentida o la imposició per la força d’una qualsevol idea.

M’agradaria, finalment, donar les gràcies a tots aquells autors als qui he manllevat textos que considerava d’un gran interès, a Miquel Àngel Pradilla, Josep Daniel Climent, Josep Ballester, Ramir Reig, Francesc de Paula Burguera, Rafael Xambó, Gil Manuel Hernández, Vicent Soler o al desaparegut Alfons Cucó entre molts altres. També a tots els que d’alguna manera han acompanyat i animat l’esforç, abans i ara, però, sobretot a Gustau Muñoz gràcies al qual teniu a les mans aquest llibre. També als amics i als companys de professió que amb els seus consells m’han orientat tantíssimes vegades, a Pere Riutort, Vicent Bello, Francesc Arabí, Toni Mollà, Adolf Beltran o Juli Camarasa entre tantíssims altres.    

Esperem que aquesta nova edició no només servisca d’estímul a nous estudis sinó que també contrïbuisca a combatre tanta irracionalitat.     Francesc Viadel

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a No mos fareu catalans, pròleg a la segona edició de l’assaig de Francesc Viadel sobre el blaverisme.

  1. Antoni Maroto ha dit:

    Un gran llibre, molt recomanat i que em va ajudar a comprendre una mica més el País Valencià. Salutacions d’un català i amunt València valenciana de debò, no mos fareu ignorants!

  2. estelar ha dit:

    Llegint els comentaris, se m’acut que seria una bona idea popularitzar enganxines amb el lema “No mos fareu ignorants” i la quatribarrada de fons. Seria una manera de burlar-se del blaverisme i les seues campanyes i de combatre’l.

    Canya contra el blaverisme!

  3. de bell nou una bona noticia recorre la nostra terra.aquesta segona edicio del llibre de viadel ve a dir nos que en som molts mes dels que ells volen i diuen.uns fulls imprescindibles per a qui tinga dubtes de qui som i on anem els valencians.enhorabona francesc.salut i lluita

  4. L’ùnica manera d’acabar amb el blaverisme és parlar valencià a totes hores, a qualsevol lloc i defensar-lo. La resta serà qüestió de temps.

  5. Retroenllaç: Segona edició de no mos fareu catalans « D'un temps, d'un pais

  6. fcolladosoler ha dit:

    La sociologia del blaverisme capitalí: “Ya quisieran los catalanes tener la huerta y la simpatia que tenemos los valencianos…”

  7. Retroenllaç: No mos fareu catalans, pròleg a la segona edició de l’assaig de Francesc Viadel sobre el blaverisme | RDA (Revista Digital de l'Andreu)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s