Runes d’Oradour-sur-Glane

Article de Francesc Viadel publicat al setmanari El Triangle número 1015 corresponent al 13 de maig de 2011.

Carrer d'Orador de Glana en l'actualitat.Les runes d’Orador de Glana s’aixequen enmig d’un bell paisatge de prats  i aigua. La vila és avui un erm on s’escampen edificis fantasmagòrics, com esquelets al·lucinants d’una rara espècie dessecant-se sota el sol. A les cases i als carrers encara es poden veure les restes mig carbonitzades del que fou un lloc ple de vida: estris domèstics, un bressol, un llit, una màquina de cosir, un garatge amb mitja dotzena de cotxes socarrimats…  Abans de la seva destrucció, Orador fou una petita vila d’artesans, pagesos i estiuejants, amb restaurants i cases d’hostes, amb comerços, quatre escoles, una bella església medieval fortificada… La febril activitat vilatana es concentrava a banda i banda del carrer principal per on regularment transitaven els combois del tramvia de la línia Llemotges-Sent Junien. Amb l’arribada del bon oratge, centenars d’obrers de les fàbriques de porcellana, procedents de la capital llemosina, s’acostaven fins a la vila per gaudir de la pesca a la riba del Glana.

Aquest escenari bucòlic es trenca el 10 de juny de 1944. A les dues del migdia, un destacament de les SS irromp en la vila i, en uns quants minuts, reuneix i concentra tota la població al Champ de Foire. Després d’una hora de tensa espera, la tropa separa en dos grups els hostatges. D’una banda els homes i, de l’altra, les dones i els nens als qui se’ls ordena caminar cap a l’església. Aleshores, l’oficial al comandament demana per l’alcalde, el senyor Désourteaux. L’alemany l’informa que el motiu de la seva presència és el suposat amagatall d’un dipòsit d’armes. És molt possible que, en aquell moment mateix, Désourteaux, comenci a témer pel pitjor dels desenllaços: deu tenir molt present que un dia abans, a Tulle, a molt poca distància d’Orador, els ocupants han penjat dels balcons i dels fanals del carrer principal 99 civils en represàlia per les activitats partisanes de la regió revifades arran del desembarcament a Normandia. A la vila no hi ha armes. Mai les hi ha hagut. Tan se val. Els precs de Désourteaux resultaran del tot inútils. Irremeiablement el poble ja ha estat condemnat al matí durant el transcurs d’un amable desdejuni d’oficials.  A dos quarts de quatre de la tarda els soldats separen els homes en grups i els distribueixen en diferents graners de la població. Mitja hora més tard els cusen a trets i, encara vius, els boten foc. Les dones i els nens pateixen el mateix martiri a l’interior de l’església, arrambats contra l’altar.

Un cop aniquilada la població es procedeix a la destrucció metòdica de la vila. Els SS només han necessitat un parell d’hores per assassinar 642 persones, de les quals 200 són dones i 207 nens, 6 dels quals, nadons. La desgràcia també ha abastat a 18 refugiats espanyols. Contra tot pronòstic, la matança compta amb testimonis. Uns quants han pogut escapar, com la senyora Rouffanche que ha saltat des d’una de les finestres de l’església i ha esquivat els botxins. El relat d’aquests supervivents fixa per sempre més l’horror d’aquells fets en la memòria col·lectiva de França. De Gaulle ordena personalment la preservació de l’indret.

Formalment els botxins passaren comptes amb els francesos el 1953 en l’anomenat procés de Bordeus. Va ser un judici amb ribets d’escàndol que es va tancar amb l’amnistia d’alguns dels acusats, concretament d’un grapat d’alsacians, membres dels Malgré-nou, tropes reclutades forçosament pels alemanys. El veredicte obrí una ferida molt profunda entre els francesos, durant generacions.

Així mateix, la construcció d’un nou Orador tampoc no va restablir la pau en els cors dels descendents, ni els retornà aquell bell món arrabassat. Les runes, però, planten cara al passat.  Des del 1999 l’accés a la vila màrtir es fa des del Centre de la Memòria, dedicat a la preservació del record i a la recerca històrica. La seva existència dignifica les víctimes i posa en relleu la voluntat d’una societat a mantenir a ratlla el malson dels totalitarismes mitjançant el record i el coneixement.  També nosaltres tenim els nostres Orador. En el revolt d’un camí, en un marge, sota l’asfalt d’una autopista, en el pou d’una mina abandonada…; són uns Orador, però, invisibles, tan estranys com el futur sense passat que potser ens espera.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s